‘La bella Europa’, de Marc Masdeu: El trànsit de la mort i l’amor

A Peus de fang (2013), la seva novel·la anterior, el poeta Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976), editor juntament amb Marc Romera de Cosmonauta. Poesia completa, de Francesc Garriga, ja impregnava les peripècies dels seus personatges d’un aroma específicament clàssic, i era fàcil observar en l’odissea d’Adam, que un cop acabada la Guerra Civil és empresonat en el camp de refugiats d’Argelers i, en allistar-se a la Legió Estrangera per salvar-se, recorre l’Àfrica i la Indoxina, o en l’actitud de donya Emília, que s’està en el poble natal —un d’aquells pobles moribunds de la ruralia que l’autor ja havia inspeccionat meticulosament en els contes de Les tombes buides (2010)— a l’espera del seu retorn teixint i desteixint un jersei com si fos una altra Penélope que necessités amb urgència l’aparició del seu Ulisses, la voluntat i l’ambició de reelaborar de nou la gràcia d’Homer i d’oferir una lectura molt plàcida sota un llum matisat sense cap pedanteria: el que importava, com si els efectismes èpics fossin desterrats de la narració, era la construcció d’un territori de la quotidianitat que la perícia de Marc Masdeu omplia de paranys argumentals per a goig del lector.

És una novel·la d’esperit feliçment opac que el lector no pot consumir com un sobre de sopa instantània

Ara, a La bella Europa, que es desenrotlla durant tres dies de febrer de l’any 2012 en dos escenaris que sembla que no s’haurien de trobar mai —a Mariúpol, Ucraïna, i a Soses, al Segrià, potser tots dos llocs unes altres tombes buides—, encara hi perfecciona més i més bé aquella estratègia per incloure-hi serenament, a més, tot un seguit d’especulacions sobre la pròpia literatura, la funció dels escriptors i el paper dels lectors: “Del meu grup proper ningú s’atreveix amb un llibre una mica complex. Per a què serveix, això? Quin rendiment en traurien? Avui impera el que és fàcil, de deglució instantània”, diu Pere Novell, el fill d’un empresari ramader, que alterna la seva ocupació a la granja familiar a les terres de Ponent amb les vel·leïtats literàries, treballant també de becari en una editorial barcelonina, imaginant-se com a escriptor, fabulant sobre l’antologia definitiva que farà sobre la poesia catalana contemporània, i autor dels poemes que tanquen el llibre talment com indica el títol del recull, “Final feliç”. La bella Europa, certament, respira i traspua arreu substància literària, però no podia ser d’altra manera en una novel·la on un dels protagonistes es diu Francesc Garriga —el poeta, sí— i s’encarrega de llegir en un hostal d’Espot, una nit havent sopat, el fragment de Les metamorfosis on Ovidi narra el segrest d’Europa, la princesa fenícia que Zeus va segrestar transformant-se en un toro blanc, i que justifica, potser amb una solució massa clara i evident, i sense el clarobscur del misteri, el nom idèntic de la prostituta de luxe ucraïnesa que lluita per escapar de l’ambient de fatalitat i por —la por “desapareix quan no queda esperança”, es llegia a Peus de fang— que omple el seu entorn familiar de bona part de les condicions propícies per a la vida miserable. “Si és un bon llibre només pot tocar dos temes, l’amor i la mort. Com sostenia el crític, els homes transiten per la vida, ens enamorem, i l’amor, esclar, acaba malament”, ha dit abans el poeta Francesc Garriga, com si descrivís les parets mestres que semblen aguantar l’edifici de la novel·la, ignorant que el pla narratiu dissenyat per Marc Masdeu està obstinadament encaminat a portar-li la contrària, amb unes microscòpiques giragonses argumentals —gens acomodatícies i amb uns lligams mínims i discrets amb la convenció— que, per respecte a les alegries que satisfaran el lector sense obstacles ni objeccions, és aconsellable silenciar.

La bella Europa —potser Mariúpol i Soses s’alcen com una metàfora complexa del continent europeu i del seu destí, vist com un caire abismal, un pas de frontera o uns confins?— és una novel·la d’esperit feliçment opac que el lector no pot consumir com un sobre de sopa instantània, sinó compartint el concepte de la literatura que proposava Juan José Arreola quan deia que “la literatura es contemplar, en la sopa de pescado, los misterios del fondo marino”.