Què és un ésser humà dins de l’infinit?

Certes mutacions genètiques com la que dona origen al pinot gris són summament inestables. Segons els experts, això provoca que, sense la cura adient, el raïm es decanti cap a les versions més simples negres o blanques. Però, alhora, també fa factible, si s’hi posen els mitjans, recuperar aquesta escàpola varietat. Aquesta fragilitat i incertesa vinícola ben bé podria servir com a metàfora sobre la condició humana. Perquè, com li succeeix al vinyater, aquesta opera a partir de variables summament delicades com ara la democràcia, el coneixement, la compassió o la cultura.

A partir de quatres estudis, Rob Riemen (Països Baixos, 1962) adopta el paper de sommelier a la recerca de la combinació ideal per escatir L’art d’esdevenir humà. Com l’expert en vins, l’holandès fixa un llindar exigent —farcit d’encertades referències cultes i construït des d’una juganera i ambiciosa erudició— per bastir, consecutivament, aproximacions a la guerra com a escola de vida, a les formes per vèncer l’estupidesa i la mentida, a la vindicació del coratge i la compassió, i finalment a la consagració del poder de la creació humana i de l’amor veritable. En formats que combinen la carta oberta, la recreació històrica, la introspecció en el passat familiar i l’assaig divulgatiu, l’alineació de companys de viatge és abassegadora: Mikhaïl Bulgàkov, Émile Zola, Thomas Mann, Max Weber, Robert Musil, Ovidi o Rainer Maria Rilke, entre d’altres.

Més enllà del goig de la lectura i el coneixement (beneficiat per la traducció d’Auke Ooster-hoff), el llibre se’ns apareix com a doblement oportú. D’una banda, Riemen despulla el present de tota la faramalla dialèctica i propagandística per assenyalar els ressons evidents amb altres períodes en què la dignitat humana ha estat amenaçada. Sota noves o retocades disfresses, la demagògia, la injustícia i el mal tornen a assetjar-nos… però, com que la història no es repeteix sinó que rima (esgarrifen les ressonàncies entre la República de Weimar i els Estats Units de Trump), ho fa amb més contraindicacions que mai: “Com n’és, d’incomprensible, la incapacitat per viure en harmonia. És una mena de bogeria. Quina estupidesa, la contínua destrucció del planeta. Una forma d’autodestrucció”.

De l’altra, l’autor carrega principalment sobre els intel·lectuals la responsabilitat d’exercir com a consciència crítica de la societat, d’evitar que el coneixement esdevingui una especialització isolada, de garantir la centralitat de la cultura i de mantenir el record del passat. Sense deixar de tenir un punt aristocràtic —l’aristocràcia del talent i del saber—, l’objectiu final no oblida la fragilitat humana explicitada per Blaise Pascal i cerca beneficiar tota la humanitat. Vell conegut d’Arcàdia com a autor de tres títols més del catàleg barceloní i propiciador de l’exitosa estrena de La idea d’Europa de George Steiner (2004), el director de l’holandès Nexus Instituut ens recorda que, en essència, la nostra principal preocupació hauria de ser viure de forma correcta per crear una bona societat.