La brometa del fals documental

La història dels falsos documentals ja comença a ser llarga i la temàtica, bigarrada. Des que el creador del cinema va ser un australià, o que —emès per la televisió pública— els flamencs s’havien independitzat de Bèlgica i el monarca havia abdicat, fins que l’home no ha arribat a la lluna. La guerra dels mons (Orson Welles, 1938) era teatre radiofònic que va aconseguir terroritzar la part de l’audiència que va arribar tard a sintonitzar el programa i no va sentir l’advertència inicial que era una ficció, ni va fer cas del títol de la sèrie: The Mercury Theatre on the Air. D’altra banda, El projecte de la bruja de Blair (David Myrick i Eduardo Sánchez, 1999) era una pel·lícula, però van ser les maniobres de màrqueting les que van instal·lar una sospitosa ambigüitat sobre la seva veracitat.

A Espanya hi ha hagut exercicis com els de Basilio Martín Patino i Camaleó (1991, Manuel Delgado i Miguel Àngel Martín). Aquest darrer és una producció de TVE en què es relatava un premonitori cop d’estat contra Gorbatxov. I si va despertar polèmica va ser, com va manifestar Delgado, perquè feia broma sobre un gènere periodístic que no admet bromes: els telenotícies i el seu paper litúrgic com a fonts de la veritat. Un altre cas notori i polèmic va ser Operación Palace (La Sexta, 2014), de Jordi Évole. Aquest fals documental relatava que el cop d’Estat del 23-F va ser una pantomima organitzada per la monarquia i els partits democràtics per anticipar-se a un cop real i desmuntar-lo. No es va presentar com un episodi més de Salvados per evitar homologar-lo amb espais informatius, com el de l’accident del metro de València. A l’inici del programa es feia una pregunta que volia donar pistes sobre de què es tractava: “Pot una mentida explicar una veritat?”. Va tenir més de cinc milions d’espectadors. Iñaki Gabilondo, que era cap d’Informatius de TVE el dia del cop d’Estat, hi va participar. Anys després va manifestar que ara no ho repetiria davant l’auge de la mentida informativa.

Ara TV3 proposa una sèrie, El teorema del mico, que juga a ser un fals documental. Ara bé, no s’esforça a aconseguir enganyar l’espectador. Mimetitza un documental, però les ganes de broma —vol ser un programa d’humor— són evidents massa aviat per fer trontollar les conviccions de l’espectador sobre el que està veient. La tria de situacions és clarament una entremaliadura. La marihuana com a cultiu substitutori de l’arròs al delta de l’Ebre; l’obligació de ser cèlibes per pertànyer a una colla castellera; el fracassat projecte municipal vigatà d’organitzar una gran orgia pública o convertir Montserrat en el Rushmore català esculpint-hi el rostre de la Rosalía…. són algunes de les trames. Participen en la mentida personatges molt coneguts i periodistes en exercici —podria discutir-se sobre la conveniència de participar-hi d’aquests darrers. La debilitat formal dels documentals, amb poc joc d’imatges d’arxiu i una excessiva successió d’entrevistes fake, fa que sigui fàcil desxifrar la tímida voluntat d’enganyar del programa. Això sí, hi ha hagut algun final contundent, com les vinyes del Priorat que hereten els seus treballadors i que pot convertir el territori “en la comuna anarquista més gran d’Europa”.

Com ha teoritzat Fernando de Felipe, la intenció del mockumentalista responsable no és enganyar el públic, sinó reactivar la seva cons­ciència crítica sobre els codis emprats, fer-lo més hàbil, mitjançant la ironia, en el seu desxiframent. Però per això cal jugar més i millor amb les narratives simulades. El teorema del mico és una brometa simpàtica, oportunament col·locada els dijous d’humor de TV3 fent parella amb Polònia. En una època tan empastifada de fakes amb mala intenció, fabricar un fake innocent, rialler, fàcil de desmuntar, no ensenya gaire sobre la dolenteria dels que van amb mala fe.