Barques de memòria i de fusta

Entrar a can Joan Tajadura és un viatge en el temps. Aquest pescador de la memòria ha dedicat tota una vida a recuperar, de manera integral, la història de Cadaqués i els seus entorns. Em rep i em du al seu taller: hi elabora rèpliques de vaixells, maquetes de construccions de pedra seca, de cases, d’olivars. Al pis de baix hi regnen les vitrines, atapeïdes amb una profusió d’objectes: heteròclits exemplars marins, conjunts d’eines i artefactes d’oficis de mar i de camp que testimonien l’evolució de cada mester, i tantes rareses i peces úniques que s’ha dedicat a restaurar. Als armaris hi desa centenars d’arxivadors amb la història, manuscrita, de “tot el que ha passat a cada racó, des de Jòncols a Portaló, per terra, mar i aire”: la història del cap de Creus, la dels oficis cadaquesencs; les guerres que han assetjat el poble des del 1223, la memòria de cada carrer des del 1337, la de tots els mestres d’aixa, la de la Lídia de Cadaqués; hi té, registrats, tots els aiguats, els naufragis, els temporals de mar, els avions estavellats a la rodalia... Tot això, minuciosament documentat, amb fotografies, plànols, cartes i objectes.

Als 14 anys, en Joan havia llegit quasi tota l’enciclopèdia Espasa. En el seu cas, la curiositat voraç s’ha conjugat amb una memòria prodigiosa. A casa seva no hi havia cèntims per estudiar, i ha hagut de treballar tota la vida (de fuster, de conductor, d’escombriaire, agutzil, jardiner...). Això no fou, però, raó per descoratjar l’impuls d’aquest personatge lúcid i inquiet que, autodidacte, ha dedicat cada minut del seu temps lliure a investigar als arxius, a fer treball de camp, a conversar, a observar i, sobretot, a estimar el seu entorn.

En Joan dorm poc (“el meu cap no para”), s’aixeca a les cinc, neteja i treu la pols dels objectes de la col·lecció, fa maquetes i investiga el tema de torn que el porta de cap. Com que no sap fer anar un ordinador, escriu a mà: “Una quan soc a l’arxiu, la segona quan arribo a casa; l’última, amb lletra més maca i tinta líquida, és la que va a l’arxivador”.

“Què passarà amb tot això?”, es demana. Malgrat la insistència a diferents administracions i a l’ajuntament de Cadaqués, ningú no sembla interessar-se en aquest llegat. A despit de la indiferència institucional, la generositat d’en Joan, el seu compromís amb el poble, són indefallents: “Les portes de casa són obertes. Quan algú ve a consultar-me, no demano mai res. Atenc la gent perquè en gaudeixo. I quan algú deixa la voluntat, la dono al casal de la gent gran”.

En Joan també dedica algunes tardes a donar un cop de mà a en Quico des Puig, mestre d’aixa. Quan m’hi arribo, me’ls trobo doblegant una peça calenta de fusta per a la Carmen, un llagut mallorquí. En Quico, que ja té els 65, preveu plegar quan enllesteixi aquesta barca. Va aprendre l’ofici a Anglaterra durant set anys, i va tornar al poble per obrir el taller, que gestiona sol. El disseny, els plànols, les maquetes, i la construcció.

És un fet que els ports es despoblen de barques de fusta. Si bé són les que naveguen millor, són cares de mantenir. En Quico ho desmenteix: les seves són naus d’una qualitat excepcional, i de llarga vida; treballa amb els millors materials, i pinta a consciència, amb pintures de dos components que inhibeixen la humitat i el deteriorament.

Aquest art mil·lenari i fascinant, però, perilla: a Catalunya queden 20 mestres d’aixa, a tot estirar: “No soc pessimista, però penso que l’art es perd. La gent jove no té ni prou poder adquisitiu ni prou incentius per embarcar-se en aquest ofici. Si comptéssim amb suport institucional, ni es perdria l’ofici ni es perdrien tantes barques”. En Quico explica que els mestres d’aixa paguen el tipus d’assegurança més alt del mercat, i no se’ls cedeixen espais públics a preus prou assequibles. Si bé al País Basc les institucions han sabut redreçar el problema, a la costa mediterrània se segueix sense vetllar per garantir-ne la continuïtat. La gran despesa que suposa tenir un espai propi fa que els preus per hora siguin accessibles a pocs clients. En Quico treballa a pressupost tancat, i hi dedica, per vocació, moltes hores.

Per fortuna, el mestre ha trobat relleu en l’Ahmet, que fa 30 anys que aprèn l’ofici i treballa amb ell. Ara que es retira, troba que és hora d’organitzar un gremi de mestres d’aixa als països catalans que agrupi els vint de Catalunya, els tres mallorquins i els tres valencians. Fa trenta anys, va recuperar i reformar el Sant Isidre, un veler històric dels anys vint que avui corona la badia de Cadaqués. Ha construït i reparat desenes de naus; no en té cap de pròpia, però molts clients li diuen: “Aquesta barca és filla teva, navega-hi quan vulguis!”.