Patagònia política

Li deien Ricardo, tenia els llavis grossos i mai eixia del poble, de mil i pocs habitants. Amb les poques terres que treballava en tenia prou. No era epicureisme; era la vida i punt al Genovés, on ningú estudiava, ningú viatjava, ningú esperava massa del dia següent més enllà de ser llogat a la plaça. Resignació cristiana.

Ricardo és el iaio que no vaig conéixer. El seu no record se m’ha activat els últims dies per una anècdota, del tot trivial, que fa temps em va contar mon pare. Al iaio, quan una cosa quedava lluny, li agradava dir: “Això està per la Patagònia!”. Evidentment, ell no hauria sabut ubicar la Patagònia, però aquell indret li remetia al punt més distant de les seues oliveres i els seus tarongers, d’aquelles serres que cada matí veia desfilar al trot d’un animal. Paisatge emocional.

Pense en ell perquè li haguera fet gràcia vore’m esta setmana tan prop de la Patagònia. He vingut a Santiago de Xile per participar en un encontre literari: els 75 anys de la revista Cuadernos Hispanoamericanos, amb autors d’ací i d’allà parlant de literatura, memòria, ponts culturals.

Abans d’arribar he fet un viatge previ, un aperitiu per revifar vells mites, tan necessaris, tan esclavitzants. És un documental —disponible a Filmin— que es titula Allende. És obra de Patricio Guzmán, cineasta compromés que es va exiliar de Xile després del colp de Pino­chet que en setembre farà 50 anys. El documental és poè­tic, íntim, reflexiu. Té un punt èpic, també, amb Allende creuant el país damunt d’un tren mentre el poble crida “Allende, Allende, el pueblo te defiende”. Rostres de fam i de misèria; somriures de lluita i d’esperança. Pintades en els murs de tot el país per combatre el poder dels editorials controlats per la dreta. Murs contra periòdics.

Dos detalls m’impressionen. Primer, un fet que desconeixia. Que a Salvador Allende, quan era adolescent, el va formar ideològicament un anarquista italià: Giovanni Demarchi. Investigue una mica. Fou un torinés de metre seixanta, amb mirada utòpica i bigot espés, que havia viscut a Espanya, Portugal, el Marroc, el Brasil, l’Argentina i Xile. Un fuster llibertari a les ordres d’Enrico Malatesta amb qui Allende jugava als escacs a Valparaíso mentre la gran partida s’anava formant al seu cap: com ser alhora revolucionari, pacifista i demòcrata. L’altre moment epifànic arriba quan apareix Carlos Pino, un humil ferroviari del present —fa vint anys— que diu: “Yo quiero saber qué significa ser trabajador. Por qué uno lucha. Eso, la clase obrera: eso es importante”. Veig això i al·lucine. El meu iaio, sense saber geografia, tenia raó: la Patagònia. Què lluny queda de nosaltres, i del Xile de hui, aquella patagònia política covada entre lentes partides d’escacs.