Elena Trapé: “El cinema espanyol no és ni de bon tros paritari”

Cinc anys després de Les distàncies, la directora Elena Trapé (Barcelona, 1976) acaba d’estrenar Els encantats, ambientada en un poble del Pirineu català, on la protagonista, interpretada per Laia Costa, afronta una ruptura demolidora i comença a encarar el futur que l’espera.

Per què hi ha tantes fugides al camp i a la muntanya en els últims films del cinema espanyol? En el nostre cas, la muntanya catalitza moltes coses que li passen a la protagonista, perquè la confronta amb el seu dolor. Tot el que apareix a la pel·lícula és real, no hem canviat els noms i hem intentat que la història s’integrés al territori. Tot i això, soc conscient d’estar mirant aquest entorn rural des de l’experiència estètica idealitzada que en tenim la gent de ciutat.

La seva pel·lícula alterna el català i el castellà. Per què el cinema espanyol es torna bilingüe? Per fi ens atrevim a reflectir la realitat lingüística que vivim a moltes zones del territori nacional. Sense complexos i també amb respecte pels diversos accents. Em considero molt afortunada de ser bilingüe.

Es parla sense parar d’una feminització del cinema espanyol. Fins a quin punt és real? És un titular fruit de l’èxit d’algunes pel·lícules meravelloses que posen al centre de la història personatges femenins o aporten nous punts de vista pel fet d’haver estat escrites o dirigides per una dona. Però la presència de directores i caps d’equip no és paritària, ni de bon tros.

Va dirigir Les distàncies i després Élite. És esquizofrènic? Gens ni mica, és divertidíssim. He après molt en tots els projectes de ficció de televisió en què he participat. Vaig trobar la manera de rodar Els encantats gràcies també a l’experiència d’haver estat en sèries com Rapa o Élite.

Què ha après de les seves pròpies ruptures? Que una retirada a temps és una victòria. I que és un infern haver de canviar la funda del nòrdic tota sola.

Quina és la millor crítica que ha rebut? Un espectador del Festival de Tarazona ens va dir, després de veure Les distàncies, que allò era un festival de comèdia i que ell no havia rigut gens amb la pel·lícula.

I la més demolidora? El més demolidor és generar indiferència.

Qui són els seus tres cineastes de capçalera? Kelly Reichardt, Luca Guadagnino, Hiro Murai.

Quina és la pel·lícula que ha vist més vegades? Kramer contra Kramer.

I una que li recordi la infantesa? N’hi havia dues que la meva germana i jo ens sabíem de memòria: What’s New Pussycat? i Set núvies per a set germans.

Quina actriu voldria que la interpretés en un biopic sobre la seva vida? Doncs avui diria que Olivia Colman.

Esculli’n un: Pedro Almodóvar, Víctor Erice, Pilar Miró. Pedro Almodóvar.

Esculli’n un: J. A. Bayona, Albert Serra, Isabel Coixet. Isabel Coixet.

Una estrena recent que l’hagi fascinat? Mai plou a Califòrnia (Palm trees and power lines), l’òpera prima de Jamie Dack, a Filmin. Em va semblar una pel·lícula sòbria, delicada i demolidora. Els actors són magnífics. Em va encantar.

Què detesta en una pel·lícula? Que tot sembli de cartró pedra o que es prengui massa seriosament.

Amb quin actor o actriu somia treballar? Amb Matthew Macfadyen, el Tom de Succession. Que complicat que és defensar aquell personatge tan absurd i extrem. En soc fan.

Quin cineasta admirat per tothom li sembla més aviat un de tants? Alexander Payne.

Quin llibre li agradaria adaptar al cinema? Sabrina, la novel·la gràfica de Nick Drnaso.

Citi les seves tres sèries preferides de tots els temps. El ala oeste de la Casa Blanca, A dos metros bajo tierra, Friends.

Quin llibre té ara mateix a la tauleta de nit? El retrat de matrimoni, de Maggie O’Farrell.

I un que no hagi pogut acabar? En aquest món, per un moment, som grandiosos, d’Ocean Vuong.

Quina és la seva llibreria de referència? A Barcelona, Terranova, Sendak i La Central.

Un músic que admiri especialment? Franco Battiato.

Quina cançó no li para de sonar al cap ara mateix? Heart of Mine, de Calvin Love.

A quin museu li agradaria viure? A El Prado.

Té algun plaer culpable en matèria cultural? El programa dels bessons que reformen cases.

Quina feina no acceptaria mai? No podria treballar mai com a metge o sanitària. Soc massa hipocondríaca i aprensiva.

Què està socialment sobrevalorat? L’èxit.

Si no fos directora, li hauria agradat ser… Hereva d’una gran fortuna.