Del videoclub a Filmin

Sempre he pensat que publicar les memòries quan tens 40 anys és, si no hi ha urgències, precipitat. Jaume Ripoll, cofundador i director de continguts de la plataforma Filmin, ho ha fet, però esquivant amb intel·ligència el document testamentari. De fet, Videoclub, las películas que cambiaron nuestra vida (Ed. B) no pertany estrictament a aquest gènere, i menys a la seva variant notarial i vanitosa. El llibre és un espurneig de records que expliquen episodis de la seva vida, però, sobretot, hi ha homenatges a les pel·lícules que l’han ajudat a viure-la i entendre-la, al pare que portava videoclubs a Mallorca, als amics... Un d’aquests amics, Andreu Jaume, el va acompanyar a la presentació del llibre a La Central del Raval de Barcelona i va explicar que tenen una amistat indestructible, fonamentada en la discussió i el desacord. Aquell mateix migdia s’havien barallat —amistosament— per la darrera pel·lícula de Víctor Erice... sense que cap dels dos l’hagués vista! Aquest tarannà de jovial gimnasta de l’intel·lecte es troba en molts moments del llibre.

No és un llibre de publicitat corporativa. Mantenint-se fidel al metratge que tenen els 28 episodis de Videoclub, a Filmin amb prou feines li dedica nou pàgines. A molts lectors cinèfils els semblarà poc sent Filmin una de les poques capçaleres televisives amb un armari de títols que no han sortit d’aquesta indústria del duplicat que és una part de la gran producció audiovisual.

El llibre és la crònica dels darrers trenta anys del cine, sobre els films que l’han apassionat, sobre els que no veurà mai

El llibre és un relat d’aprenentatge. I és la crònica dels darrers trenta anys del cine, sobre els films que l’han apassionat, sobre els que no veurà mai, sobre l’Atlàntida Mallorca Film Fest que dirigeix… però, també, i sense fatuï­tat acadèmica, una descripció dels canvis en els hàbits i la mirada de l’espectador, i la resposta que intenten donar-hi la distribució, l’exhibició, la producció... amb un comportament reactiu que, alhora, també modifica les conductes de la clientela.

L’algoritme, escriu, tant l’humà com el digital que ara hi ha a moltes plataformes, minimitza les decepcions de l’espectador al preu d’empetitir el seu món. A l’època dels videoclubs, qui s’emportava un film a casa solia veure’l sencer per amortitzar-ne el lloguer, encara que no li acabés d’agradar. En tot cas, no tenia gaires alternatives. Ara, els catàlegs interminables de les plataformes donen més llibertat, però augmenten la impaciència i l’abandonament. La promoció extenuant, afirma, ha guanyat el pols a la crítica. Cada setmana s’exalça una obra mestra que tardarà pocs dies a ser oblidada. “Temps d’hipèrbole pesada i digestió lleugera”. Les obres de ritme pausat i silencis incòmodes són penalitzades, però també hi ha, reconeix Ripoll, un públic prou nombrós que vol pel·lícules que siguin mirall i finestra, pel·lícules amb final trist perquè si no fos trist no seria final.

Amb l’humor, quan cal, que travessa el llibre, fugint de la solemnitat, Ripoll publica al final 25 llistes de 10 films cadascuna. No vol establir un cànon. Són senzillament una recomanació d’amic. I això es veu clar en els títols intencionats que hi posa: “Clàssics de Hollywood que veuria amb els fills que mai no tindré”, “Les que no canvien de localització”, “Assaigs sobre la vellesa”, “Les vaig odiar sense motiu”...

A les dedicatòries finals, una va dirigida a aquells que van fer del videoclub un lloc d’aprenentatge i no solament de pas. Com Ripoll, que va saltar del negoci familiar a la distribució després d’entrebancar-se volent ser director de cinema, uns estudis que va fer a l’Escac, de la qual ara és professor convidat.