De Kendrick Lamar a Rosalía: arriba el Primavera Sound a Barcelona i Madrid

Després de l’anòmala i massiva edició de l’any passat, marcada per la postpandèmia i una versió XXL del festival, el Primavera Sound presenta aquest any una proposta amb doble seu a Barcelona (de l’1 al 3 de juny) i Madrid (del 8 al 10 de juny), que pràcticament comparteixen cartell. Al Parc del Fòrum de Barcelona s’han reubicat bona part dels escenaris per millorar l’habitabilitat del recinte, que continua concentrant les dues zones d’actuació més importants a la plataforma marina. En conjunt, i al marge d’espais menors on també hi haurà activitat musical, els principals escenaris del festival en són nou. En l’àmbit de seguretat i empara conceptual a l’assistència, el lema Nowbody is normal (ningú és normal) desplega un protocol d’actuació contra les hipotètiques agressions que tinguin el gènere com a epicentre.

El cartell presenta com cada any una combinació de noms veterans i noves propostes en una programació que, com és habitual, no depèn tant de la voluntat dels organitzadors com de la disposició i les gires plantejades en un any força anòmal, que continua pautat pels anys d’aturada pandèmica i la confirmació que molts pocs artistes poden viure de la venda de discos.

ELS VETERANS. Hi ha noms que provenen de l’època en què els festivals encara no s’havien posat de moda i només atreien seguidors de la música independent. Amb anys a l’esquena, referències com Blur (dijous), grup que torna a l’actualitat després de vuit anys de silenci amb nou disc, The Ballad of Warren; New Order (dijous); Bad Religion (divendres), quatre dècades de punk melòdic a l’esquena; Depeche Mode (divendres), primera gira sense Andy Fletcher i disc nou, Memento Mori; Pet Shop Boys (dimecres) i el seu pop electrònic vistós i ballable; Shellac (divendres a Barcelona i dissabte a Madrid), la banda del productor Steve Albini, habitual del festival amb el seu rock fibrós, i Swans (divendres), als qui, sens dubte, s’hauria d’encarregar la banda sonora de la fi del món; tots plegats són els més destacats.

Però no s’han d’oblidar artistes que ja existien fins i tot abans dels festivals. Un és John Cale (dissabte), que amb 81 anys ha publicat un disc sensacional, Mercy, present en els seus recents repertoris. Una altra és Laurie Anderson (dissabte), una musa de la música menys acomodatícia, se’n pot dir d’avantguarda si convé, artista renaixentista que transgredeix les fronteres de les arts, i sembla que serà una oportunitat d’escoltar els seus grans clàssics. Finalment, els excèntrics Sparks (divendres a Barcelona i dijous a Madrid), també amb disc nou, The Girl is Crying in her Latte, prometen hieratisme, el de l’inexpressiu Ron Maell i pop-rock extremament personal.

ELS CAPS DE CARTELL MÉS NOVELLS. Al costat d’aquests noms destaquen els dels artistes que estan marcant la pauta ara mateix, desenvolupant els gèneres que practiquen cap a nous territoris (o intentant-ho). El més destacat és Kendrick Lamar (divendres), que amb el seu magnífic Mr. Morale & The Big Steppers ha dibuixat un hip-hop que, defensat per la seva veu, el seu so i el seu carisma, garanteix directes electritzants en el moment en què se situa com el raper més important del panorama. Un artista que només es pot veure a Espanya en context de festivals. Rosalía (dissabte), no per més vista menys desitjada, tornarà a presentar el seu últim espectacle, amb l’interès afegit d’un públic internacional que no necessàriament n’ha pogut gaudir en directe.

ELS MÉS NOUS. Propostes innovadores com el variadíssim rock gens convencional dels anglesos Black Country New Road (dijous), una amalgama de rock progressiu, jazz o rock experimental; la ràbia post punk i intensitat pròpies de generacions que se senten estafades per les promeses que el sistema no compleix, com els anglesos Yard Act (dijous); el hardcore sempre electritzant de Turnstile (dijous); el revisionisme indie amb personalitat pròpia dels també anglesos Bar Italia (dissabte); l’indie-rock de Wednesday (dissabte), banda de perfil molt festivaler o l’afropop de Rema (dijous), un jove de 23 anys de Nigèria i artista ja amb certa trajectòria però encara no popular a Espanya, garanteixen, entre molts altres noms, la renovació del cartell. I tot i que ja fa anys que treballen en la música, el duo local Desert (dissabte) s’ha estrenat amb un primer i deliciós disc d’electrònica melòdica Caos sota el cel, que és tot un exercici d’elegància subtil. I encara que no siguin nous, gairebé per prodigar-se poc, la parella formada per Anderson Paak i el productor Knxwledge es presenten com a NxWorries (dijous) amb el seu funk i soul.

ELLES. La quantitat cada vegada més gran de dones amb propostes artístiques de nivell provoca que per sort cada dia sigui més fàcil mantenir la paritat en el cartell, que el festival va començar a implementar el 2019. De fet, el Primavera ha estat citat a participar per parlar de la seva experiència en una comissió del Parlament britànic, concretament en el comitè Women and Equalies, que tracta el tema de la misogínia en la música. Les propostes més suggeridores poden ser la de Kelela (dissabte) i el seu delicat, vaporós i sensual rhythm and blues d’ànima experimental expressat en un deliciós Raven; dijous, el projecte Sudan Archives de Brittney Denise Parks, violinista, compositora i cantant que va enlluernar l’any passat amb el disc Natural Brown Prom Queen; divendres, Julia Jacklin, una deliciosa veu del folk-pop que com Sudan Archives ha ofert recentment uns concerts magnífics a Espanya presentant el preciós Pre Pleasure; la veterana Beth Orton (divendres), que en la seva maduresa ha entregat un dels millors discos després de sis anys sense editar material en solitari, Wheater Alive; Caroline Polacheck (dissabte), autora d’un disc irregular que, tot i això, s’assegura un directe impecable sota l’abric d’un pop amb moltes mares; el jove talent local de Judeline (dissabte), una jove de vint anys de Los Caños de Meca que està perfilant un so urbà summament sensible; Nuria Graham (dissabte), que des de la seva Vic natal ha editat un dels millors discos nacionals de l’any, Cyclamen; Arlo Parks (dissabte) amb la seva mescla ideològicament afí als postulats LGTBI+ en la seva combinació de pop, jazz, spoken word o neosoul i St Vincent (dissabte), la sofisticació en persona. Això sense oblidar les canadenques Alvvays (divendres) i el seu pop contagiós. I actuant només a Madrid el dissabte, Bad Gyal confirmarà el seu ascens al tron de la música urbana, no només nacional, sinó com tot un símbol generacional.

EL BALL I LA SEVA ELECTRÒNICA. Centrat en les hores més avançades de la nit, quan ja no hi ha altra frontera que la llum del dia que neix, l’electrònica en les seves múltiples formes, sacsejarà el festival amb artistes com Skrilex (divendres), productor de Beyoncé o de Justin Bieber fixat en el dubstep; Four Tet (divendres) i la seva mescla de sons sempre accessibles a mig camí entre el ball i la contemplació; Overmono (dissabte), autors d’un disc celebrat nacionalment i internacionalment, Good Lies, amb les seves dosis de UK garage; Fred Again (divendres), que recentment ha editat un disc amb Bryan Eno més ambiental del que segurament sonarà en la seva actuació; Charlotte de White (dissabte), una autèntica lideressa del tecno i l’autòcton John Talabot (divendres), abrasiu. I no cal oblidar els enigmàtics Two Shell i el seu regust rave (dissabte).