El ‘duende’ de la Rosalia ve de lluny

Vaig arribar tard. No és estrany, la puntualitat no ha estat mai el meu fort. De fet, quan vaig arribar a Barcelona, el concert no només s’havia acabat, sinó que havien tingut temps de marxar a un altre local i començar a sopar. Eren quatre: el col·lega guitarrista, dos amics seus i la noia amb qui havia cantat. Més jove. Deuria tenir uns 17 o 18 anys.

Van començar a sonar boleros. Algú va dir el nom de Buika. I ella es va emocionar com una nena petita. Va parlar d’un nou tema que la cantant mallorquina havia estrenat amb Ja­vier Limón, que es veu que Buika havia escrit per al seu pare i que portava per títol Oro Santo. I com qui té un desig irrefrenable, va demanar al col·lega guitarrista cantar-lo.

Más información

La consagració planetària de Rosalía

Rosalía guanya el Grammy al millor àlbum de rock urbà o alternatiu

“Treu la guitarra… va, va, sisplau, Rocha, sisplau”, el Rocha es diu Roger, Roger Sabartés, però fa temps que els amics no li diuen pel nom de pila.

El Rocha es va resistir una mica fins que va començar a estirar la cremallera de la funda per treure’n l’instrument. I ella va demanar al cambrer del local que abaixés un moment la música. Només un moment, implorava. I el cambrer, que la va mirar força malament, va accedir-hi.

“En la penumbra de esta noche divina y prieta…” No sé quants segons van ser, però es va fer el silenci. El silenci absolut. Tothom va deixar de parlar. Els cambrers van deixar de servir. Tinc la impressió que fins i tot a la cuina el temps es va congelar.

“Vuelven los discos que me enseñaron a adorar la música, volvió mi padre después de veinte años. Ay si tú volvieras”, ella mantenia els ulls tancats i crec que jo al·lucinava. Mai havia escoltat ningú cantar tan bé a tants pocs centímetres.

“Si tú volvieras te vestiría de oro mi santo, que se pare el mundo para que tu puedas oír mi canto desesperado”. I amb l’última frase va obrir els ulls i, amb la naturalitat de qui ja s’ha quedat a gust, va somriure al cambrer i li va dir que podia posar la seva música. El bar sencer aplaudia.

Vaig pensar en Messi. Un pensament estrany, potser. Potser fins i tot mediocre. Però em va venir al cap el famós tovalló. Aquell contracte que Charly Rexach va firmar un desembre de l’any 2000 i en què es comprometia a fitxar el jugador argentí.

“Com canta la de la dreta. Té el ‘duende’ aquell de les estrelles”, va dir algú en l’homenatge a Juan Gelman

Hi havia tovallons sobre la taula del bar on érem. Li vaig dir que en podria firmar un.

“Un autògraf per quan siguis famosa. Fins i tot un contracte preferent per reportatges i entrevistes”. Vam riure. Suposo que vam pensar que aquestes coses, fins i tot quan desbordes talent, estan reservades als altres.

He intentat recordar algunes vegades quin era exactament el bar. Només sé que estava a prop de la rambla del Raval. No tinc clar l’any. I ni tan sols recordo si era tardor o hivern.

El que no se’m va oblidar mai més és que aquella noia es deia Rosalia.

Més endavant, a la Sala Barts

Uns anys després, a finals del 2013, el Taller de Músics va organitzar un concert a la Sala Barts per presentar un projecte ambiciós: un concert amb més de 60 músics sobre l’escenari amb poemes musicats de Juan Gelman. L’ambició no era només tècnica i organitzativa —parlem de molts joves talents assajant durant mesos unes partitures complexes—, sinó que tenia relació directa amb la responsabilitat de la història que s’hi explicava. Posar música i veu als textos de dolor del poeta argentí, un home marcat per la dictadura militar i concretament per una data: el 24 d’agost de 1976. Aquell dia un grup de militars va irrompre a casa seva a Buenos Aires. Ell ja havia marxat a l’exili. Però dins hi havia el seu fill, Marcelo, i la seva dona, María Claudia, que estava embarassada de set mesos.

Des d’aquell instant la vida de Gelman va quedar marcada per sempre. Com marcades van quedar les vides dels milers de famílies víctimes del que després s’anomenaria els desapareguts de Videla. Un eufemisme per referir-se a les persones segrestades, torturades, assassinades i fetes desaparèixer per la dictadura militar. Des de l’exili, la vida i els poemes de Gelman estarien per sempre més marcats per la pèrdua, el dolor, la cerca i el compromís amb la memòria.

El tiquet de l’entrada destacava que aquell era un muntatge d’Enric Palomar. Que hi tocava la Big Ensemble del Taller de Músics i hi cantava el cor de veu del Taller. I hi apareixien tres noms més. Els tres cantants solistes: Pere Martínez, Paula Domínguez i Rosalia Vila. Era la primera vegada que veia la Rosalia en un escenari tan gran. L’havíem anat seguint en bolos en bars i locals petits. Mai a la Barts. Impressionava la quantitat de músics a l’escenari. I com d’important aquell concert era per a ells. Els tres cantants, tots de flamenc, s’anaven intercalant. Embolcallats per una orquestra mil·limètricament col·locada i que sonava de manera simfònica, grandiloqüent. Fins que van arribar els minuts finals de l’espectacle.

Recordo que es va fer fosc a la sala. Diria que només hi havia un focus il·luminant-la a ella. I tots els instruments es van quedar en silenci. Tots menys el piano. Algú premia les tecles d’una melodia preciosa, senzilla. I ella, amb una sensibilitat extrema, va començar a cantar aquests versos: “Te voy a matar, derrota, te voy a matar. Te mostraré mi rabioso corazón”. El record és capriciós i fa el que vol, però sempre he tingut la sensació que ella estava veritablement emocionada. Contenint l’emoció després de tots els mesos d’assajos, després de les gairebé dues hores de concert. Conscient que havia de cantar la frase que donava títol al muntatge. La frase amb què es tancava el concert. La frase que podia fins i tot resumir la vida de Gelman. “Nunca los daré por muertos”, va cantar la Rosalia. El micròfon va captar la respiració que feia després de pronunciar-la. La respiració d’una emoció continguda que la travessava a ella i a tots els que érem escoltant-la en aquella sala.

Mentre aplaudíem a peu dret vaig poder sentir perfectament com algú a la fila del darrere deia: “Com canta la de la dreta. Té el duende aquell de les estrelles”.

Juan Gelman hauria d’haver estat en aquella sala. Li havien reservat un seient a primera fila. Va trucar el dia abans explicant que es trobava malament i que no podria viatjar. Va morir set setmanes després a Mèxic.

Avui la partitura d’aquell concert és a l’Uruguai. L’Enric Palomar la va fer arribar a la seva neta. La que estava encara dins la panxa aquell 24 d’agost del 76. I a qui Gelman va acabar trobant finalment l’any 2000.

Més endavant, a la ràdio

El 2016 vam anar a fer un programa de ràdio al despatx d’Ada Colau. Feia poc més de mig any que era alcaldessa i tot just se celebraven les festes de Santa Eulàlia. Vam pensar que podia estar bé que hi hagués una actuació musical i l’hi vaig proposar a la Rosalia. Va agrair molt la invitació i va dir que vindria si podia cantar flamenc tradicional. I en això va ser clara i rotunda: el que faig és flamenc. En aquell moment ja havia passat del Taller de Músics a l’Esmuc, on hi havia una plaça —només una— per estudiar aquest tipus de cant. La va aconseguir ella. I tinc la impressió que s’havia submergit a entendre-ho tot d’aquell llenguatge.

Quan va arribar vestida de vermell, acompanyada d’un amic guitarrista, sonaven gralles a la plaça de Sant Jaume. Va posar cara de preocupació: sonaran també quan canti? No podíem garantir que no fos així. Resignada, va cantar com la professional que ja era. Ho va fer asseguda al davant de l’alcaldessa, cadascuna a una banda de la taula. Només les separava una fotografia de Federica Montseny que Colau havia fet emmarcar quan va prendre possessió del càrrec. “Li voleu dir alguna cosa?”, els vam preguntar quan van acabar de cantar.

“Falten facilitats”, va respondre ella. “És important que es donin facilitats als llocs que tenim per fer música, perquè se’n pugui continuar fent. Perquè sigui fàcil fer-ho”.

Més endavant, cantant Goytisolo

Poc temps després va tornar a la ràdio. Però en aquest cas a l’estudi Toresky, de Ràdio Barcelona, on es presentava un llibre de versions d’un poema de Goytisolo. Va ser valenta, la Rosalia, perquè el que li demanàvem no era senzill. Li vam proposar cantar el famós Palabras para Julia, que el poeta havia escrit per a la seva filla i que havia musicat Paco Ibáñez davant la mateixa Julia Goytisolo.

“Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso”. És una joia que per sort vam gravar, i que encara avui es troba a internet.

“Mira, ja estàs en el camí de la fama”, li vaig dir. Això era novembre del 2016. No podia imaginar-me aleshores fins a quin punt la frase era veritat.

Juliol del 2022, en plena onada de calor, em desperto d’hora. És impossible dormir. Obro Twitter. Surt ballant, surt tocant la guitarra, surt emocionant-se, surt eixugant-se la suor. Surt en infinitat de vídeos que els fans pengen dels concerts que està fent per diferents punts d’Espanya a la gira batejada amb el nom de l’últim disc, Motomami. Escric a l’Enric Palomar, li demano si té un moment per parlar. I també al Rocha. Ei, estic de bolo i just tenim les proves de so.

Parlem l’endemà. Mentre li faig preguntes sento soroll de cuina. Ha d’aprofitar per preparar el dinar. El temps va més cronometrat des que és pare. Penso en el sopar al Raval. I en el seu fill de pocs mesos. Sí que és cert allò que et diuen quan ets jove que el temps passa molt ràpid.

Recorda vagament l’escena del bar. Però diu que no l’estranya. “Si alguna cosa va tenir sempre va ser una capacitat innata d’engolir el públic, de posar-se’l a la butxaca”. Li pregunto si l’ha sorprès l’èxit. Deixa passar uns segons. “Si algú en podia tenir era ella. Estava feta per a això. Somiava alt, aspirava a fer coses grans i tenia confiança en si mateixa. El que és estrany és que passi. Molts s’ho plantegen, ho intenten. El que és estrany és aconseguir-ho”.

I com la definiries? Nova pausa. “Creativa, intel·ligent. I amb aquesta cosa sempre… entre naïf i profunda”.

El Rocha recorda vagament l’escena del bar, però té gravat el concert de Gelman. “Un dels més especials que he fet mai”. En parlo amb l’Enric poc després. Viu de fa anys a Alemanya. Un lloc meravellós per fer música, diu. Recorda gairebé tots els detalls del muntatge de la Barts. I li explico que és una de les escenes que vull incloure a l’article que preparo. No tinc cap gran conclusió, li dic. Però trobo que les quatre escenes descriuen en certa manera l’evolució d’una artista global que torna a cantar a Barcelona. Una noia amb un talent evident per cantar. Amb capacitat d’emocionar i connectar amb el públic. Molt formada en una branca que l’apassiona com és el flamenc. I que ha tingut la sort o el criteri d’envoltar-se de persones que l’han portat on volia. I replica l’Enric: “És important això últim. La sort, o més ben dit l’atzar. Quan penso en el concert de Gelman, penso també en el Pere i la Paula. Els altres dos cantants que hi havia. Que ho fan meravellosament bé. I que han intentat aventures on no sempre han tingut sort. Sense treure-li cap mèrit a la Rosalia, hi ha una part de l’èxit que no depèn de nos­altres”.

Penjo el telèfon. Els he preguntat també si creuen que ha perdut el cap o si continua sent normal. No responen. Tots dos diuen que fa molt de temps que no la veuen.

Torno a Twitter. Més vídeos. El públic coreja el seu nom. Ella riu. I entre imatge i imatge apareix la resposta. La dona ella mateixa. Amb vestit blanc, botes vermelles, la cara xopada de suor i cantant l’últim tema del nou àlbum.

“La que sabe, sabe. Que si estoy en esto es para romper. Y si me rompo con esto pues me romperé. ¿Y qué? Solo hay riesgo si hay algo que perder”. Amb l’emoció i el carisma intactes. Entre naïf i profunda. “Las llamas son bonitas porque no tienen orden. Y el fue­go es bonito porque todo lo rompe”. Baixa la mirada, el públic aplaudeix. La cançó es diu “Sakura”. La flor japonesa preciosa però de vida molt curta. No sembla que hagi perdut el cap. És conscient del risc que té el trajecte. Però sap on és i cap on va. Directa a conquerir el cim del pop mundial.

Motomami

“Chica qué dices”, comença dient la Rosalia al seu últim treball. Una frase que funciona com un reclam i, a la vegada, com un advertiment. El reclam: a veure què farà? I l’advertiment: el que faré serà nou i diferent. “Saoko papi saoko”, continua. És la frase que es cantava a la tornada d’un tema del 2004 dels porto-riquenys Wisin i Daddy Yankee. Un homenatge al reggaeton que barreja, un minut i mig després, amb jazz. I pel mig va cantant: “Yo soy muy mía, yo me transformo”.

O sigui que el missatge queda clar al primer minut i mig de cançó: si us penseu que ho heu vist tot de mi, esteu equivocats, evoluciono com em dona la gana i continuaré barrejant el que encara avui és imbarrejable.

Aquesta vegada ho fa sota el segell Motomami, nova paraula per sumar a l’argot popular després de malamente i trá trá, i amb la qual mostra una figura de dona empoderada. I transita per una inifinitat d’estils. El reggaeton de ‘Candy’ o ‘Chicken Teryaki’, la samba de ‘CUUUUuuuuuute’ i la bachata de ‘La fama’. I les fusions. Com el bolero ‘Delirio de Grandeza’, que barreja amb una base de rap. O el flamenc i el reggaeton que es troben a ‘Diablo’.

Com si volgués mostrar tots els seus referents, totes les músiques que l’emocionen. I ho fa, a més i per primera vegada, parlant-nos d’ella en primera persona. Amb una declaració d’intencions a ‘La fama’ quan vol deixar clar que no perdrà el cap. “Es mala amante la fama y no va a quereme de verdad”. També a ‘Diablo’, on una veu li etziba “La que sale por TV no es la que yo conocí”. I ella replica: “De la noche a la mañana no es que yo cambié. De la noche a la mañana mi vida se me fue”. I a ‘Bulerías’ quan afirma que es “igual de cantaora con un chándal de Versace que vestiíta de bailaora”.

La vida li ha canviat al llarg dels últims tres anys d’una manera bestial. I això es reflecteix en moltes lletres. Com es reflecteix també la soledat de la pandèmia, que la va allunyar durant dos anys de la família. Ho canta en una de les cançons més boniques del disc. Una balada que porta per títol ‘G3N15’. No ha volgut dir mai de qui parla exactament, però es dona per fet que és pel seu nebot Genís. “¿Me perdonarás lo que me he perdido? Son dos años ya”. És una cançó que culmina amb la nota de veu de la seva àvia, que li diu que el camí que ha engegat és complicat. “Però bueno, si ets feliç jo també soc feliç”.

Les expectatives eren altes amb el nou treball de la Rosalia. Però com les grans artistes, ella s'espolsa la pressió dels altres i se centra en les seves aspiracions. "Cuando el caballo entra a Troya tú te confías y ardió", canta a la primera cançó del disc. I és que la de Sant Esteve Sesrovires ha llançat a les brases la Rosalia flamenca d'El mal querer i ha obert un nou horitzó que veurem cap a on la porta. Quina artistassa!