‘Avui és sempre’, de Pere Rovira: Metàfores comprensibles

Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) ha reunit en aquest volum un centenar i mig de poemes provinents dels llibres que ha anat publicant des dels anys vuitanta: els quatre que van aparèixer junts a Poesia 1979-2004, i tres de posteriors publicats del 2011 al 2021. Són dues menes de poesia molt diferents. La primera, plenament adscrita al que se’n diu poesia de l’experiència, és una celebració de la vida, especialment de les emocions de l’amor i del desamor, i també en alguns moments l’expressió del seu anvers inevitable: el lament pel pas del temps, la pèrdua i la mort. Pateix del que peca sempre aquesta poesia, d’esperar que la bondat de l’experiència sigui suficient a fer bo el poema, quan això és irrellevant a efectes literaris. La segona, en canvi, es caracteritza per la regularitat dels versos i per la rima, en sonets sobretot. Aquesta vocació per la forma deu obeir a l’exemple trobat en poetes francesos, com Ronsard i, sobretot, Baudelaire, de qui ha traduït totes les Flors del mal (2021) —calcant-ne en cada cas l’esquema mètric—, però també a una necessitat particular d’emmotllar la correntia sentimental en un marc prefixat, cosa que és al capdavall el que sempre ha fet la lírica. La soltesa adquirida amb la traducció es reflecteix en l’enjogassada composició dels mateixos poemes, invertint la tendència habitual en altres poetes, que és practicar exercicis retòrics en una primera etapa i després assajar estils més personals. Rovira ha descobert la importància de la forma molts anys després d’iniciar-se en la composició poètica, i queda clar que no ha estat un caprici ni una decisió improvisada. Diu en el pròleg: “A mi m’ha agradat cada vegada més la part artística de l’escriptura”. És que no n’hi ha cap altra, si estem parlant de poesia. Els sonets perfectes són la solució que ha trobat Rovira i no té per què ser la solució de tothom, però cadascú ha de trobar la seva.

D’una o altra manera, es tracta d’un poeta que sempre ha aspirat a la naturalitat expressiva, a la descripció realista i a la metàfora immediatament comprensible. Segur que està d’acord amb Joan Margarit a rebutjar la poesia que no diu res i no és llegida per ningú. Però ser accessible no és ser banal o superficial —encara que a vegades alguna rima massa fàcil: “… no farem drames: / tenim el paradís entre les cames”, o alguna imatge massa ordinària: “Si ets aspirina, vull ser mal de cap (…) si ets ampolla de vi, vull ser el teu tap”, accentuïn excessivament la factura lúdica del seu estil—. Dedica bona part dels versos a cantar l’amor, un fet natural que ha estat vist durant segles, en la tradició occidental, de manera força semblant. En la poesia dels trobadors hi havia quatre grans temes, o quatre fases de l’amor: l’amant que calla i espera l’ocasió, el qui ha expressat el seu desig, el qui agraeix un gest de l’estimada i, finalment, el qui ha gaudit de la intimitat amb ella. Rovira se situa en aquesta última fase, i a diferència dels trobadors, que no concreten els detalls del contacte, n’exposa la dimensió física. Es pot dir que és una poesia obertament eròtica, si bé lluny de ser pornogràfica, i no hauria de sorprendre que la parella que celebra el plaer de l’amor tingui ja una certa edat. Aquí també Rovira va contra corrent, ja que habitualment és en els textos de joventut on la dimensió eròtica s’imposa i més endavant es relativitza; en el seu cas, no ha minvat ni de bon tros.

Avui és sempre 

Pere Rovira 
Edicions Proa
256 pàgines. 18 euros