Igualtat en drets i deures
El principi d’igualtat no ens hauria d’anivellar sota el mantell de la llengua comuna, sinó sota el dret de ser bilingües
Una nova fal·làcia argumental recorre les plomes que es dediquen a bescantar les polítiques de foment del català sota la fórmula d’alguna mena de totalitarisme. Cap novetat, segons com, però la manera com es capgiren principis elementals per fer creure que el castellà és perseguit, o que els castellanoparlants estan discriminats i són ciutadans de segona, mostra la fonamentació d’uns discursos que no tenen altra ambició que impugnar l’equilibri de drets lingüístics atorgat per la Constitució i l’Estatut. Ara, entre aquelles plomes que deia, circula la tesi que els catalanoparlants som uns privilegiats perquè tenim més drets lingüístics.
La Constitució espanyola, a l’article tercer, en essència garanteix dos drets lingüístics elementals —el dret de conèixer i el dret d’usar una llengua— i ho fa per a dues llengües: d’una banda per al castellà (article 3.1) i de l’altra per a qualsevol altra llengua segons el que dictaminin els Estatuts d’autonomia (article 3.2). Aquests dos preceptes són el que fa que, a Catalunya, el castellà i el català estiguin equiparats en drets, i el fet que apareguin tan d’hora en el principal text normatiu els dona una càrrega simbòlica important: són els primers drets que apareixen a la Constitució (abans que els drets de vot, de vaga, a la propietat, abans que tots) i determinen una condició inherent a la ciutadania espanyola.
Que aquests dos drets estiguin reconeguts per a dues llengües no significa que aquell que les coneix i les fa servir totes dues tingui més drets que algú que no. És aquí on entra en joc la fal·làcia: el fet que algú bilingüe es pugui relacionar amb l’administració amb dues llengües trencaria el principi d’igualtat entre espanyols (la majoria són monolingües), la qual cosa atemptaria contra drets fonamentals, com ara la mobilitat o, com veurem, l’accés a la funció pública. Per descomptat és un argument que no s’aguanta per enlloc, però està fent fortuna entre persones aparentment lletrades. El dret a la propietat, per exemple, no es multiplica en els grans tenidors de pisos, de fet és el mateix dret d’aquell que només té un pis i fins i tot de qui no en té cap. Anàlogament, l’exercici dels drets lingüístics en dues llengües no equival a atorgar més drets a aquells que les fan anar les dues, sinó a garantir que tens els mateixos drets que algú altre independentment de la llengua emprada.
L’apel·lació al principi d’igualtat, per descomptat, és una crida a la retallada de drets lingüístics sota el patró de la llengua comuna, la qual, recordem-ho, sempre lluu l’etiqueta de ser la llengua de la convivència. Però cal recordar que de drets lingüístics n’hi ha dos, el de l’ús i el del coneixement, i que ningú està exempt de l’exercici del segon tret que realment vulgui estar-hi. Fins i tot acceptant la fal·làcia que els catalanoparlants tenim més drets lingüístics, res no impedeix al nostre monolingüe l’accés a la llengua catalana (bé, res no li ho impedeix físicament, s’entén; ideològicament és tota una altra cosa), i en cap cas no s’explica que a partir del no exercici d’aquest dret constitucional per part d’uns es qüestioni el dret d’ús del català per part d’altres. El principi d’igualtat no ens hauria d’anivellar sota el mantell de la llengua comuna, sinó sota el dret constitucional que tenim de ser bilingües.
Per descomptat, aquesta presumpta atribució de privilegi al bilingüisme no és sinó una maniobra d’amnèsia de l’autèntic privilegi que ens afecta des de la mateixa Constitució. I és que, malgrat tenir els mateixos drets pel que fa a l’ús de les dues llengües, no hi tenim els mateixos deures. Tenim el deure de saber castellà, però no pas de saber català. I això és tota una bicoca, perquè davant d’algú que no parli català el primer que trontollarà serà el nostre dret d’ús de la llengua: ja pot ser davant d’un jutge, d’un metge o d’un cambrer, en això no hi ha distincions de cap mena. Per això els resulta tan ofensiu que per a l’accés a la funció pública, a Catalunya, es demani un determinat nivell de llengua, perquè s’entén que el dret individual de qualsevol a presentar-se a unes oposicions arreu d’Espanya passa per davant de la llengua de l’administrat i dels drets que hi tingui, i per descomptat passa per davant de qualsevol noció de deure relacionada amb el servei públic.
Principi d’igualtat? Oi tant, en drets i deures.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.