Les “curiositats” de D’Israeli

Qui més qui menys coneix Benjamin Disraeli, que va començar la seva carrera com a escriptor i la va acabar, amb molt d’èxit, com a polític: el 1848 ja era cap dels tories, després primer ministre del govern d’Anglaterra entre 1874 i 1880, per fi impulsor del colonialisme anglès. El seu nom surt a tots els diccionaris. El que no surt quasi mai és el del seu pare, Isaac D’Israeli (sic, 1766-1848), home de família acabalada jue­voespanyola refugiada a Venècia, destinat al comerç i als negocis, però tan apassionat per les lletres, que va deixar l’ofici dels seus avantpassats per dedicar-se a llegir, estudiar i escriure: el millor que es pot fer en aquesta vida si un s’ho pot permetre. Amb molta paciència va recollir una llarga sèrie d’amenitats literàries, que són les coses que llegeixen els lletraferits quan es cansen de Musil i de Heidegger, gent de gran embalum.

D’Israeli no és un home de lletres comparable als grans escriptors anglesos del seu temps, però les seves Curiosities of Literature constitueixen una lectura fora de sèrie, amena, d’estil impecable, benhumorada i carregada de menudes savieses. Es van publicar entre 1791 i 1817, després van ser reeditades (1849) pel seu fill, i encara es troben, per poc preu, al portal d’Abebooks.com. El lector simpàtic no en quedarà defraudat; i un editor amb tirada a les lletres angleses podria fer-ne una antologia que resultaria, possiblement, un èxit: ara es publiquen molts llibres de literatura sobre literatura —com si els llibres estiguessin a punt de desaparèixer i hom volgués oferir-los unes exèquies commemoratives—, amb marginalia, rareses i curiositats. Isaac, el pare, no surt a tots els repertoris, com s’ha dit, però sí al poc freqüentat Dictionnaire des Littératures (1876), de Gustave Vapereau, un dels diccionaris més anecdòtics, també ben documentats, que mai s’hagi publicat.

En aquestes Curiosities, el lector tafaner trobarà entrades sobre les biblioteques, la bibliomania, l’endurança de la gent de lletres, les obres literàries perdudes, els estudiants i les metròpolis, Virgili, els títols dels llibres, Cervantes, els costums dels europeus, les modes literàries, els noms ridículs de les acadèmies italianes, els plagis literaris, i qui sap quantes coses més: en suma, l’univers (Borges), pura delícia per als amants infatigables de les lletres.

I sorprèn enormement que D’Israeli dediqui en aquest seu recull diversos articles sobre una persona i un diccionari que el degué moure a una sana enveja: el Dictionnaire historique et critique, de Pierre Bayle (primera edició, Rotterdam, 1697; però més completa i de més renom la tercera, Rotterdam, 1720). Aquest va ser el diccionari —d’allò més dispers, un veritable laberint de savieses i referències creuades— que va inspirar tots els altres diccionaris de sabers generals, inclosa la famosa Encyclopédie de Diderot, D’Alembert i molts més.

Segurament pel fet de ser jueu i no de l’església anglicana —aquests no solien tenir sentit de l’humor—, D’Israeli s’esplaia sobre Bayle i el seu diccionari amb un entusiasme difícil de trobar en molts contemporanis seus: el més habitual va ser que els crítics puritans, i més encara els savis pertanyents a ordes religiosos, rebentessin un llibre que posseeix una base filosòfica escèptica i exhibeix una furiosa crítica dels jesuïtes: va inspirar tots els il·lustrats francesos, Voltaire inclòs. L’obra, com ja hem dit, va assentar les bases per a un coneixement laic, basat en l’experiència (aquí trobareu un ressò de Francis Bacon, precursor llunyà) i aliè a qualsevol dogmatisme. Un lector que no estigui mai sadoll de saber coses d’aquesta mena llegirà amb estupefacció el que diu, sobre Bayle, Louis-Mayeul Chaudon —en boca de l’Abée d’Olivet, un jesuïta d’allò més reaccionari—, al llibre Les grands hommes vengés (1749), publicat amb pseudònim per no molestar ningú: “Considero el diccionari de Bayle perniciós en matèria de religió ... És un arreplec d’errors capitals ... un diccionari-mosaic que, amb un assortit de citacions i de reflexions curioses i còmiques, ofereix materials per formar un repertori d’allò més monstruós d’obscenitats, heretgies i ateisme”.

Isaac D’Israeli, que no es trobava gens limitat per cap creença, tenia un altre pensament sobre el fabulós i estrambòtic llibrot de Bayle (se’n troben antologies en castellà): “Entre un munt de fets recollits per ell, tots ampliats amb punts de vista amics de la naturalesa humana, podríem qualificar Bayle de Shakespeare dels diccionaris; una mena d’home quimèric, l’existència del qual era inimaginable abans del seu temps”.

Aquesta és la gràcia del llibre de curiosi­ties d’Isaac D’Israeli: agafa les lletres universals sense cap afectació ni prejudici, treu el més bo de cada llibre (és la lliçó de Plini), escriu amb el wit que ha caracteritzat tota la història de la crítica a Anglaterra, i fa les delícies dels lectors dels nostres dies, més que la dels lectors d’èpoques encara tenyides de fideisme i de conviccions apriorístiques.