Alizzz: “El problema de la indústria catalana no soc jo, és l’èxode a Madrid”

L’han cantat al Congrés dels Diputats. Versionat a Polònia. A Lluís Llach el va mosquejar. Jordi Évole la va reivindicar. El columnisme es divideix entre estimar-la (“Burgesia intel·lectual: podeu menjar-me el cony”, va titular Laia Mauri) o defenestrar-la (“un autoretrat de tòpics que ell afirma voler destruir”, va escriure Pep Antoni Roig). Amb el tema Que pasa nen, la reivindicació del poder cultural del Baix Llobregat de Cristian Quirante, artista i productor conegut com a Alizzz, no hi ha lloc per als grisos. O hi estàs ben endins o t’irrita en gran manera. Una cosa que ja preveia quan va parir un tema insolent que sona al gamberrisme dels noranta. “Volia rescatar el so d’aquell enfrontament de pijos (Blur) contra garrulos (Oasis) que tant bé va fer al britpop”, confessa. Prou que ho ha aconseguit.

Pregunta. La que s’ha muntat amb el tema. S’ho esperava?

Resposta. Quan vaig escriure la cançó sabia que generaria conversa. La persona de premsa amb qui treballo em va dir: “Prepara’t, amb això es faran articles d’opinió”. Jo me n’esperava algun, però no aquest nivell. En aquest sentit, això ha estat un èxit. Però no et negaré que quan la van citar al Congrés pensés que vivim en una simulació.

P. Què considera un èxit amb la cançó?

R. Volia generar debat, clavar un tret a l’aire i que la gent ho agafés com volgués. Si la vaig treure dos dies abans de la Diada i del concert a la Mercè va ser perquè tindria més repercussió. Era una provocació. Crec que s’ha generat un debat molt interessant: si dona tant per parlar, demostra que el tema del xarneguisme no està superat. Ho tornaria a fer igual.

P. Se l’acusa de victimista. Tenint tres grammys a casa, sent l’artista estrella de la Mercè, el productor de moda… No és més mainstream i poderós que la resta?

R. Confonen la reivindicació amb el victimisme. Aquesta etiqueta em molesta moltíssim perquè no em sento gens còmode en aquest paper. Amb el victimisme no s’aconsegueix res. Si jo em sentís víctima, no sortiria al vídeo amb un cotxe fent ‘trompos’ i dient que els del sud de la ciutat som els millors. Soc un dels tres productors més importants d’Espanya. No soc hipòcrita, conec el reconeixement. De fet, em reivindico com a part de les elits de la cultura catalana. Reivindico que nosaltres, com Estopa, Rosalía o Chanel, també som part d’aquesta cultura, i em sembla legítim fer-ho.

P. Malgrat tots aquests èxits, s’ha sentit foraster a la indústria? Se sent més estranyat aquí que a Miami?

R. El problema de la indústria catalana no soc jo ni l’ús del català, és l’èxode a Madrid. Estem fent una reculada increïble. Les tres grans discogràfiques són allà. Productors, compositors, molts amics se n’hi van. Tothom acaba a Madrid. I si a sobre la cultura considera que no en formem part, encara ens fem més petits del que som.

P. I vostè resisteix a Castelldefels.

R. Sí, però cada cop veig més productors o músics que conec mudant-se a Madrid. M’he muntat un estudi petit a casa, per treballar l’essencial, i ja no viatjo tant. Abans anava als Estats Units sis vegades a l’any.

P. I no us preocupen els paranys de reivindicar cert essencialisme o purisme lligat a un territori específic?

R. Per descomptat, jo no puc estar tot el dia donant la tabarra amb el Baix Llobregat, em semblaria poc intel·ligent. És reduir-te a una expressió molt petita de qui ets i et pot acabar convertint en una paròdia. Ara estic dins aquesta voràgine, però tornaré a treure una cançó d’amor i els que només m’han sentit enfadats per aquest tema s’oblidaran de mi. Una de les coses que més m’ha xocat ha estat aquesta gent que no és del Baix Llobregat entestada a explicar-nos als del Baix Llobregat com ens havíem de sentir.

Per una cançó de 10 línies han escrit articles de cinc pàgines. Quin malson haver de viure dintre d’aquests caps

P. En quin sentit?

R. M’han fet mansplaining del Baix Llobregat, el baixllusplaining. Ha estat molt curiós. He llegit columnes que negaven la validesa de la meva pròpia experiència. Per no dir que per una cançó de 10 línies han escrit articles de cinc pàgines. Quin malson haver de viure dins aquests caps.

P. Què té la perifèria de diferent?

R. La perifèria ha progressat, ja no és el mateix que fa seixanta anys. Quan el meu avi va arribar de Baza (Granada), ho va fer amb una mà al davant i l’altra al darrere perquè el seu pare va haver de fugir per roig.

P. Què va passar?

R. El rector del poble li va dir que o marxava aquella nit o els feixistes el mataven. Va aterrar aquí, on acabaven la majoria. Encara que la perifèria té molt menys accés a la cultura respecte al centre, jo he pogut ser artista, cosa que és molt complicada i estranya en l’entorn obrer. Aquí, sento que l’art ens queda lluny, per això estic molt agraït d’haver arribat fins aquí i veure triomfar d’altres.

P. Per això van per davant dels avorrits i estirats?

R. Aquesta part era per reivindicar i dignificar el Llobregat, perquè sempre ha estat una paròdia. Hem de construir un nou imaginari. Això no treu que, per descomptat, no sàpiga que òbviament es fan coses boníssimes en altres punts de Catalunya.

P. Cantar en català és menys rendible?

R. Una de les coses que m’agrada més de compondre en català és que té molta més musicalitat que el castellà. Té moltes paraules curtes, com ara l’anglès, i ho facilita tot molt més. He compost més temes en català, més enllà de la rendibilitat, perquè a la vida també et passen coses en aquest idioma i necessites cantar-ho així.

P. El Milionària de la Rosalía se sent a Do Revenge. Cal enderrocar prejudicis sobre l’idioma en compondre?

R. Les tendències culturals ara són les llatines. Ningú canta i diu “tronco” o “nen”. Però va canviant, penso en Alejandro Sanz o David Bisbal triomfant a Llatinoamèrica fa anys i penso en C. Tangana i Rosalía. Han aconseguit internacionalitzar el seu so i crear tendència. Qui sap com serà el proper cicle.