“Als nostres dies, l’amor és molt líquid”

El seu pare és mecànic de camions. La seva mare havia sigut carnissera, avui és mestressa de casa. Va estudiar Telecomunicacions, va treballar com a programador en gestió empresarial paral·lelament a la seva entrada amateur en el món de la música. Quan va veure que començava a tenir ingressos estables, va deixar la feina. Tenia 31 anys. Amb 37 i tres Grammys, és un dels productors més reputats del país, és al darrere d’El madrileño de C. Tangana, un dels grans discos de 2021, i acaba d’editar treball en solitari, Tiene que haber algo más, que estrenarà a Razzmatazz el proper 22 de gener. Músic, compositor, DJ, productor i representant, Cristian Quirante, Alizzz, continua vivint a Castelldefels, on va néixer el 1984, i segueix conduint el seu Polo.

Pregunta. Per què els productors són cada vegada més importants?

Resposta. Els grans productors d’abans rebien cançons fetes i, tot i que les seves aportacions podien canviar la personalitat de la cançó, no eren compositors. Jo a més soc compositor, i cada cop passa més. Hi soc des del naixement de la cançó, no només la vesteixo. La producció porta la peça cap a un determinat gènere i incorpora emocions amb capes de sons que poden generar felicitat, agressivitat, melancolia... i això ho aconsegueixes amb atmosferes o sons.

P. Llavors no només cal tècnica d’estudi de gravació.

R. Jo no soc bon tècnic; per exemple, no mesclo, no ho domino. Un productor ha de tenir prou sensibilitat i recursos per proposar un ganxo, una tornada, una melodia, resoldre una cançó.

P. Una bona cançó sempre ha de funcionar només tocada amb una guitarra?

“C. Tangana i jo sempre hem estat massa rars per al mainstream i massa comercials per a l’underground”

R. No, però quan sents un esbós de cançó a guitarra pots saber si és bona o no.

P. Els instruments convencionals tenen possibilitats de so limitades, a l’electrònica els sons són il·limitats. Com evitar l’atordiment davant un infinit de possibilitats?

R. Limitant el camp de treball. Has de partir d’un gènere, d’una velocitat, prendre opcions, com ara no fer servir bateria o limitar-te a una roda d’acords que es repeteix i així la melodia és més senzilla, sense complicacions harmòniques... així acotes el camp i no et perds.

P. Els tradicionalistes diuen que no es pot fer música imperible amb ordinadors i plugins [programes complementaris per ampliar funcions].

R. M’ho he preguntat. El que importa és el resultat final, i no com ho has fet, però de vegades, jo, que treballo amb sons de llibreria, em pregunto si el procés és important.

P. Com a productor treballa només amb entorns digitals?

R. Sí, però un dels plugins que faig servir emula el so analògic del casset, que trenca freqüències i manté soroll de fons que pujo o baixo. El silenci digital és incòmode, sempre fiques alguna cosa per evitar-lo.

P. La música llatina ja mira als ulls a l’anglosaxona?

R. Sí, Bad Bunny ho demostra.

P. El madrileño és una aposta per un orgull cultural propi, no heretat d’altres cultures?

R. Sí, posa en valor les nostres coses. M’agraden la rumba i Kiko Veneno i Mártires del Compás i Ojos de Brujo. Pucho [C Tangana] i jo crèiem que podíem partir de la nostra música popular per portar-la a través de la producció a nous terrenys. Sempre hem estat massa rars per al mainstream i massa comercials per a l’underground; Pucho és un dels millors compositors llatins dels darrers 20 anys, i jo sabia que podia fer coses que funcionin no només per als friquis. Llavors la idea era fer alguna cosa popular i que alhora mirés cap al futur, un disc que pogués agradar a la meva tieta i a un programador del Sónar. La música popular sap convertir l’avantguarda en cançons que quedaran per sempre.

P. Però el seu disc neix d’una guitarra acústica.

R. Fa un temps em vaig saturar del que feia i vaig agafar la guitarra. No sabia que componia per a mi, simplement feia música. De sobte em vaig adonar que estava trobant una altra identitat, que després d’anys vinculat al pop urbà em venia de gust treballar amb bateria i guitarres. No he fet res de nou estilísticament, però m’hi he trobat.

P. Canta sempre a l'amor, i no des de la perspectiva d’una persona que és a tres anys dels 40.

R. No sé què vol dir fer-se gran amb relació a l’amor, però sí que sé que per escriure sobre l’amor m’agrada quan és fràgil o turbulent i genera emocions fortes. No tinc ploma per a l’amor poètic, m’agraden els moments fugaços i instantanis... A tall d’exemple de com va l’amor: l’altre dia ens vam reunir companys de l’insti al sopar anual. Érem vuit, homes i dones, i només un tenia parella: la resta tenien diverses relacions simultànies. No hi havia fills. Avui l’amor és molt líquid.

P. La seva generació està molt preparada però té un present inestable i un futur incert. Se senten enganyats i sovint canten amb desinterès i a desgrat per manifestar distància i desafecció? Per això canta tan fluixet, als antípodes de la testosterona roquera?

R. Són teories que es fan des de fora. Jo canto així perquè quan m’apropo al micro i entono fluixet tinc una sensibilitat a la veu que trobo comunicativa. Té a veure amb com soc, m’agraden l’eufòria i les sensacions fortes, però sempre em veuran contingut, ni massa alegre ni massa trist.

P. Què tem?

R. Perdre la brillantor per compondre i llavors preguntar-me qui soc i qui seré. Imagino que un dia ho hauré d’afrontar, i serà dur.