Al rescat del patrimoni

El Molí Mornau, un edifici rectangular de quatre plantes i murs de pedra i morter de calç construït a la vora del riu Ripoll, és conegut a la ciutat de Sabadell (el Vallès Occidental) com l'edifici que té tantes finestres com dies un any. Documentat des del 1554, ha canviat al llarg dels segles en diverses ocasions de propietari i d'activitat. Primer, va fabricar paper que s'exportava a Gènova; després, draps de llana i cotó i, al segle XVIII, es va especialitzar en la fabricació de paper de fumar. Actiu fins l'any 1905, se'l considera el molí paperer més gran de Catalunya i una de les construccions més singulars de l'inici de la industrialització del país.

El 20 d'octubre passat, el Molí Mornau va ser declarat Bé Cultural d'Interès Cultural (BCIN), la màxima protecció que pot tenir un immoble a Catalunya. Ha tingut més sort que d'altres molins paperers -el setembre passat, per exemple, es va enderrocar enmig de moltes protestes el de Cal Ramonet, a Capellades- i encara que no se sap molt bé quin serà l'ús futur d'aquest vell edifici industrial, en mans privades, el que és clar és que a partir d'ara el seu perfil i la seva història estaran a l'abast de les properes generacions.

A Catalunya hi ha 2.099 construccions que són Bé Cultural d'Interès Nacional

A través de l'1% cultural es dediquen 25,38 milions a restaurar edificis

En un món globalitzat, el patrimoni arquitectònic -tant si són castells o esglésies, com cases o velles fàbriques- dóna personalitat i diferència a una societat. A més d'orgull de país o de poble, el patrimoni és també un impagable reclam turístic i, per tant, una futura font de riquesa per al seu voltant. Encara que, tot s'ha de dir, això d'impagable no és del tot cert. La conservació del patrimoni és molt cara i molts cops els privats no poden assumir-ho en solitari. Fins i tot les administracions, quan en són propietàries, tenen problemes per conservar-lo en condicions. Per això busquen ajudes de caixes, bancs o empreses de tot tipus.

Cultura té a punt, fins i tot, un ambiciós pla de restauració d'una trentena d'edificis monumentals de primera ordre a Catalunya i d'èpoques molt diverses -des de murs romans a palaus del segle XIX- que, el dia que es pugui posar en pràctica, poden resultar tot un revulsiu ja que serien intervencions globals i definitives. Si és que això es pot dir en patrimoni.

El cas és que de moment aquest pla resta aparcat ja que li caldria la complicitat de moltes empreses privades i ara, en plena crisi, no sembla el millor moment per engrescar-les. Ja arribarà el moment, però, pensen a la conselleria.

Necessari ho serà sempre perquè si una cosa no ens falta és p

atrimoni arquitectònic. A Catalunya hi ha 2.099 edificis que han estat declarats Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). Als darrers tres anys, se n'han declarat conjunts i edificis tan diferents com ara l'església de Sant Pere dels Arquells a Ribera d'Ondara (la Segarra), l'església de Sant Julià a l'Arboç (el Baix Penedès), el conjunt fabril de Can Ricart a Barcelona, el barri de les Adoberies de Vic, l'antic cementiri jueu de Montjuïc de Barcelona i, a més del Molí Mornau, els conjunts històrics d'Almacelles (el Segrià) i el nucli de Vulpellac (el Baix Empordà), que han estat els tres darrers.

Curiosament, la majoria són a les províncies de Girona i de Barcelona on la comarca que sembla que és més rica en patrimoni, o la més activa en demanar la declaració, és l'Osona. Potser hi té a veure l'activitat que ha estat fent la Diputació de Barcelona, que ja el 1915 va crear el seu Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, ara Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), que ha tingut cura de més de mil monuments catalans. Entre l'inventari dels seus treballs, s'enumeren més de 61 restauracions de castells i torres de defensa i prop de 300 edificis romànics, tant religiosos com civils.

L'SPAL, un servei de reconegut prestigi tot i que, com sempre passa en aquests casos, també ha viscut alguna polèmica, ha invertit en restauració 7,5 milions d'euros els darrers tres anys. Ara mateix s'està treballant als castells de Castelldefells, Cubelles, Sant Pere Sallavinera, Gavà i Montgat, i també a les esglésies de Súria, el Pont de Vilomara i Avinyonet del Penedès, entre moltes altres.

És una de les administracions més actives en aquest terreny, tot i que la que estira més del carro és la Generalitat. La Llei de 1993 li encarrega que protegeixi els BCIN i també regula l'anomenat 1% cultural que exigeix al govern català i als prometors privats a reservar dels pressupostos de les obres públiques superiors als 600.000 euros l'1% de la seva aportació per tal de conservar i restaurar el patrimoni. El mes de març passat, per aquest concepte les conselleries d'Obres Públiques i de Cultura van arribar a l'acord d'invertir durant els propers tres anys un total de 25,38 milions d'euros en 180 actuacions repartides per tot Catalunya. És una quantitat que puja als 46,38 milions d'euros si sumem la part que hi han d'aportar els ajuntaments. "Són actuacions que, a més de rehabilitar un bon nombre d'edificis, generen feina i equilibren el territori en temps de crisi perquè les obres les fan empreses locals", explicava el conseller Joaquim Nadal quan es presentaren els projectes.

Tanmateix, també podria dir alguna cosa semblant el conseller Josep Huguet, responsable de Turisme, perquè el patrimoni no només genera feina quan es restaura sinó que en si mateix és una indústria. D'aquí que també hagi firmat acords amb Cultura per tal de fomentar el turisme cultural arreu del país. "A Espanya hi ha molts pocs estudis sobre l'impacte de la posada en valor del patrimoni, però a França se n'han fet alguns que diuen que per cada 20.000 visitants a un lloc patrimonial es genera un lloc de treball", explica Manel Miró, consultor en patrimoni i turisme cultural. "Les inversions en patrimoni tenen un doble impacte, aquest dels llocs de feina directes que generen i, el més difícil de calcular, l'impacte als serveis com restaurants, comerços o botigues del voltant. Ara el sol i la platja ja no venen tant i el que es busca a l'hora de crear una ruta turística és el patrimoni".

El problema que tenim, adverteix aquest tècnic que treballa en una de les moltes empreses privades que han sorgit en aquest sector, és que a Catalunya tenim molt de patrimoni, "però anem 50 anys enrere respecte al món anglosaxó", que, explica, té muntada tota una indústria al voltant dels seus monuments.

El que és clar és que a poc a poc tots s'han posat les piles. Si encara espera al calaix l'ambiciós pla de la Generalitat per restaurar els grans monuments emblemàtics, en canvi d'altres actuacions sí que estan en marxa. A més dels 54 milions que ha destinat directament els últims tres anys la Direcció General de Patrimoni a la rehabilitació de monuments i patrimoni arqueològic, aquests darrers mesos s'han firmat acords amb les diputacions de Girona i Lleida (que es financen al 50%) per actuar a monuments amb greus patologies que afectarà 11 edificis (com la ciutadella de Roses o la seu vella de Lleida) i suposarà una inversió conjunta de 7,5 milions d'euros. Acords similars s'estan preparant amb les diputacions de Tarragona i de Barcelona, i també hi ha plans per rehabilitar les colònies industrials del Ter i el Llobregat per posar en valor aquest patrimoni i fomentar així el turisme a la Catalunya interior.

Un dels projectes més ambiciosos es va firmar també a principi d'aquest any amb La Caixa. Són, de fet, dos programes. El primer, Romànic Obert , preveu la intervenció en 74 edificis romànics amb la intenció d'acabar d'una vegada amb els problemes que arrosseguen desde fa segles. Dotat amb 18 milions d'euros (15 per restaurar i 3 per a la seva difusió) es beneficiaran d'aquestes ajudes edificis tan coneguts com les cinc esglésies de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat el 2000 i monasteris com el de Poblet, Santa Maria de Ripoll, Sant Feliu de Guíxols i Sant Joan de les Abadesses. A dia d'avui les obres encara no han començat, però sí que s'han firmat els convenis amb els diferents titulars dels edificis (la burocràcia en aquests casos sempre és complicada) i també s'han començat a redactar els projectes d'intervenció.

El segon programa no és tan previsible. Es tracta de restaurar nou cellers modernistes, les "catedrals del vi", que deia Àngel Guimerà, situats a les províncies de Tarragona i Lleida. Vuit són de César Martinell, un dels grans i menys coneguts arquitectes del seu moment, i un de Pere Domènech i Roura. Cal arreglar-ho quasi tot. Els fonaments, les façanes i les cobertes. S'hi destinaran 3,6 milions d'euros i la intenció és convertir-los després en un focus d'atracció turística.

"Del que es tracta és no només de rehabilitar sinó de donar un nou ús social a aquests edificis", explica Manel Miró. "Abans, només s'assegurava la seva conservació, després seguia la restauració, però ara també cal plantejar-se com donar-li un ús social. No podem crear torres de marfil aïllades de la realitat. De fet, molts cops ens venen a buscar després de les obres per tal de fer plans de viabilitat. I s'han de tornar a fer obres. Millor pensar-ho des de l'inici". No és fàcil trobar un ús a tants edificis interessants. "Tot té una vigència, però el problema en molts casos és que hi ha molt patrimoni dispers, en zones rurals d'accés complicat, i un cop s'acaben les feines de restauració, si no és la mateixa Diputació de Barcelona que ho promou, és complicat veure'ls perquè els seus propietaris, siguin privats o ajuntaments, no tenen diners o interès per obrir-lo al públic", explica Raquel Lacuesta, responsable de difusió de l'SPAL. "El que sí que es pot fer és molta difusió amb revistes i publicacions especialitzades, dirigida tant a especialistes com, en d'altres formats més accessibles, al públic en general".

Sigui com sigui, el cas és que el primer de tot s'ha de restaurar i per fer-ho calen diners. "El nostre patrimoni és immens i les intervencions són molt cares", explica Josep Fuses, arquitecte encarregat de la restauració de la catedral de Barcelona, un dels edificis religiosos que, juntament amb Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar s'han beneficiat de l'acord a cinc anys que van firmar el 2006 la Generalitat i els bisbats catalans.

"No hi ha economia que pugui soportar la restauració de tant de patrimoni", afegeix Fuses. "Això també passa a Itàlia i el que cal és prioritzar i veure per on es comença. No sempre són prioritats tècniques sinó, a vegades, polítiques ja que són ells qui posen o busquen els diners. Per això se sol començar pel més gran i més vistós".

Respecte a com es fa la restauració, això ja és un altre tema. No cal anar al segle XIX o principi del XX quan directament es reconstruïen o s'inventaven els monuments per donar-los l'aire gòtic o romànic que donaven suport a la ideologia política del moment. Les teories de la restauració varien quasi de dècada en dècada. "Als anys vuitanta imperava l'arquitectura creativa", comenta Fuses. "L'arquitecte intervenia amb el seu llenguatge actual per donar-li modernitat. Ara això és bastant criticat. És millor conservar que alterar. Però cada arquitecte i cada administració té les seves teories perquè és una cosa dinàmica que va canviant".

El problema, afegeix, és que els historiadors interpreten el monument només en clau del passat, buscant la fidelitat a l'original. Però, sigui per la normativa, pels nous usos que se li demanen o pel gust propi, els arquitectes sempre miren de reinterpretar-lo en clau actual. "És un tema complicat. El concepte de patrimoni ho abasta quasi bé tot. La restauració ha de ser un problema i un debat de tota la societat, no sols d'especialistes. S'ha de decidir quina part s'inverteix a conservar i restaurar el passat i quina a crear nou patrimoni pel futur".