Dolorosa història de ruptura amb actor de fons

“Ja no som un tema nostre”, anota el 3 de setembre del 2015 una dona al seu diari, certificant el final de la relació amb la seva parella. Ella és l'escriptora Esmeralda Berbel (Badalona, 1961) i ell, l'actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964). La relació es va trencar i va acabar en divorci després de 25 anys i una filla en comú. Va ser una ruptura molt dura, segons les dues parts, de les de pastilles, psiquiatres, amics i llàgrimes, com va dir en el seu moment Fernández. A ella gairebé la va destruir. Ara Berbel ha publicat un llibre molt bonic en el qual ofereix la seva versió de la separació, convertida en literatura de la bona.

Irse (editorial Comba) és una reescriptura del diari personal del 2012 al 2015, anys en què Berbel va anar desgranant la crisi que va portar la parella a trencar definitivament i a ella a un pou de dolor, una baixada als inferns del daltabaix sentimental. El relat, que omet el nom del protagonista masculí (encara que no la seva condició i les seves circumstàncies, de manera que és fàcil d'identificar), està revestit d'una gran càrrega de lirisme ("tinc tan poc passat sense tu") i veracitat, i transcendeix la història real per convertir-se en una commovedora metàfora de qualsevol ruptura amorosa amb un extens informe de danys.

“No havia pensat mai que els meus diaris tindrien valor literari”, reflexiona Esmeralda Berbel davant d'un cafè en una taula de l'Ateneu barceloní. “Encara que ja de jove, quan la meva mare va llençar a les escombraries els primers, vaig saber que no són tan innocus”. Berbel, que és autora d'una àmplia producció en la qual figuren llibres de relats, poemaris i la novel·la autobiogràfica Detrás y delante de los puentes, ha volgut aprofundir en l'escriptura del jo influenciada pels diaris d'Anaïs Nin i, després del procés dolorós de la separació d'Eduard Fernández, va recuperar i reelaborar, “amb molta batalla i contradicció”, els seus d'aquesta època.

Fins a quin punt Irse és autobiogràfic? “Totalment. Encara que també és, pel simple fet de ser escriptura, un artifici de ficció. La protagonista soc jo, és clar, però és el meu doble. Em fragmento. És un diari real, no inventat. El que m'estava passant. Jugo amb el llenguatge però no amb el sentiment”.

El seu nom, Esmeralda, apareix al text, però no el d'Eduard. “No ho he explicat tot, i no hi ha noms dels personatges més importants”. Ha estat un exorcisme, “per descomptat, encara que ningú es cura escrivint”, però no té res, insisteix, d'acte de revenja. En reescriure el diari va tenir dubtes de tornar a aquest territori, però “ja s'havia acabat la relació del tot, ja no em fa mal el dolor. És aquí i ha fet que em transformés com a persona, però s'ha diluït”.

“És un diari real, no inventat. El que m’estava passant. Jugo amb el llenguatge però no amb el sentiment”

Berbel no creu que Fernández sigui tan obvi en el relat ni que se'n parli tant. “Si algú vol és fàcil saber que és ell, però jo volia que el llibre s'aguantés per si sol sense necessitat de tenir un, diguem-ne, valor afegit. I així és, desperta molta empatia en lectors de tota mena. És una història d'amor trencat i això sí que és un tema de tots”.

Va comentar el projecte amb l'actor? L'hi vaig dir, no tant per demanar-li un permís que no necessitava. És la meva història que ell marxés. Em va dir que per descomptat. No va posar cap condició. Sempre m'ha donat suport. Ara se l'està llegint. Li costa. Però ja no som ni ell ni jo”.

L'escriptora no creu que el fet que Fernández sigui actor hagi condicionat la seva relació. “Ens hem nodrit els dos de l'ofici de l'altre, però la relació, les dificultats, no són amb un actor, sinó amb una persona”.