Irene Pujadas, còmicament pertorbadora a ‘La intrusa’

A la vintena de contes que Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) reunia al seu primer llibre, Els desperfectes, es tenia la sensació d’estar presenciant algun ritu semblant a una sessió, ja fos de màgia, d’espiritisme o de qualsevol altra cosa indeterminada: en tot cas, era un combat per invocar l’invisible i aconseguir que els cossos i els objectes es manifestessin a cada pàgina d’una manera singular i molt estranya, excèntrica i extravagant, com els dos nadons que apareixien en la primera història del volum i que acaben “com passats per la trituradora”, un partit per la meitat arran d’una disputa entre el pare i la mare, i el segon, que “era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada”, estavellat a terra perquè li rellisca de les mans a la dona que s’havia entossudit a sostenir-lo després d’haver begut unes quantes copes de vi. El món d’Irene Pujades és còmicament pertorbador, i no s’equivocava gaire el crític que assegurava que, amb la seva escriptura àcida i incisiva, “com si una extraterrestre de mirada elèctrica contemplés les certeses mínimes del món”, l’autora detectava amb naturalitat, i sense mortificar-se gaire, l’absurd, o el metafísic, dels actes més banals, encara que anessin plens de perills. Una de les cites que encapçalaven Els desperfectes era de Georges Saunders, i hi trobàvem un personatge que caminava per un sender d’alta muntanya, precedit de dos homes: “un duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha, ha, però llavors, què és tot això?”.

Una actitud i una pregunta similar és la que es planteja amb entusiasme i meravella la Diana, la protagonista de La intrusa, primera novel·la d’Irene Pujadas, “la reina de les babaues i les llumeneres, la capitana dels tira-que-vas, una inconscient de ma­nual”, que es deixa enredar pels amics i els familiars i emprèn un viatge cap al seu món interior per mirar de resoldre un seguit d’avaries particulars, tant físiques com mentals. Amb una fantasia vertiginosa i una metòdica artesania compositiva, La intrusa no concedeix ni un sol instant de treva, com si els temps morts o els passatges de transició entre aventura i aventura —perquè Irene Pujadas ha escrit una sòlida novel·la d’aventures, una multiplicada caixa de sorpreses— no poguessin existir davant del periple insensat de la Diana i el seu company de viatge, un tal Fidel, que no se sap si disposa d’un sentit pràctic encara més feble que el d’ella. En qualsevol cas, és la comparsa idònia per dur endavant l’explosió imaginativa que es concentra a La intrusa, que a vegades fa recordar Voltaire i el seu Càndid, i a vegades, la mirada atònita amb què contempla les coses burlesques i brutals el protagonista del Manuscrit trobat a Saragossa: amb veu baixa, com si no volgués cridar gaire l’atenció, Irene Pujadas també ha escrit una paràbola moral en què el viatge al fons d’un mateix no és altra cosa que un viatge desorientat i una mica a cegues al fons de la realitat d’ara i aquí. De totes maneres, a vegades, de manera incomprensible, l’atzar es posa en marxa per fer-nos creure que la bona sort existeix: la Diana i en Fidel són en una regió “grumollosa, ensalivada”, “tot era flonjo i porós, com l’interior d’un pa de pessic japonès” —són pocs els símils d’Irene Pujades que no funcionin—, estan tips d’estar l’un al costat de l’altra, fent-se companyia gairebé per força, però de cop i volta la Diana diu que sí a la seva intuïció, i “va assenyalar una direcció a la babalà i va dir: Anem cap allà. Van caminar una estona i aquest cop la intuïció va funcionar-li, perquè van trobar una porta petita i fosca, van obrir-la i a dins què hi havia? Un bar.”

No cal explicar què troben dins del bar, perquè tothom que n’hagi freqüentat uns quants amb la il·lusió necessària ho sap sobradament, però sí que cal dir que tots els lectors que no vulguin ser abstemis d’una literatura pletòrica d’encant i propensa al somni de l’humor, corregit sempre per una angúnia gairebé secreta i un vapor líric que fa formiguejar amb delicadesa la ment, els espera La intrusa, d’Irene Pujadas, una novel·la que només admet un retret, que sigui tan curta.

La intrusa 

Irene Pujadas 
L’Altra
192 pàgines. 18,90 euros