Contra la ferida de la maternitat fallida: un nou gènere literari com a reacció imaginativa a la reproducció assistida

Un dia ets jove i de cop tens 38 anys i la teva ginecòloga del CAP et diu que no seràs mare. Sents parlar d’”ovaris ganduls”, “embaràs geriàtric”, “fecundació in vitro”, i t’urgeixen a apuntar-te a una llista a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, perquè si vols accedir a la reproducció assistida a la pública, així que en facis 40 et faran fora del sistema, per vella. “Comença a mirar-te privades, perquè diria que amb la Seguretat Social no hi arribes, pels gairebé dos anys de mitjana a la llista d’espera. Corre, que per dins ja estàs seca”, et diuen amb unes altres paraules que sonen millor, però que venen a dir el mateix. Un dia ets jove i de sobte et veus asseguda a sales de clíniques que semblen sortides de Silicon Valley però que estan per sobre de la Diagonal, i que sempre hi van ser, només que no les miraves, a centenars de metres del que seria el teu pis i d’aquells afters puntuals on vas passar tants matins. Aquí ningú balla, però t’atenen caps mèdics d’hospitals públics que a la tarda es paguen la casa de l’Empordà cobrant 120 euros per la primera consulta a parelles ulleroses que s’esperen nervioses i amb la cartera plena.

Jo mai vaig somiar ser mare. A les nines que vaig heretar de la meva germana, sempre desateses, no les bressolava, no les treia de casa, no els posava noms. Jo no em vaig imaginar criant ningú més que a mi mateixa, ja em semblava prou, però un dia tens 38 anys, estàs enamorada i la teva ginecòloga et diu: “Corre, busca ajuda, que sense la ciència no t’embarasses”. Espanya és el país de la Unió Europea amb més mares de més de 40 anys. Segons dades de l’INE del 2023, ja hi ha més mares de 40 que de 27. Les raons: la precarietat i la manca de parella estable. Seria hipòcrita convertir la meva experiència en un relat sobre aquestes traves del sistema, que existeixen de manera tan preocupant com acusada. Jo no vaig posar en pausa els meus plans per ambició professional o per por de no escalar econòmicament. No. Jo mai vaig voler ser mare fins que vaig voler ser-ho. Em va passar als 38 anys. I quan ho vaig decidir, vaig creure, il·lusa, que venia amb la lliçó apresa.

Fins que vaig arribar a l’altar de fotos dels seus nadons miracle, al costat d’exemplars de La FIV que cambiará tu vida al despatx de qui seria el meu metge en aquest procés, com a periodista especialitzada en gènere havia llegit prou sobre la reproducció assistida per saber que el privilegi d’unir diners i ciència ―calculo que m’hi he gastat més de 10.000 euros fins avui― no tenia per què dur-me a ser mare. Jo ja sabia que Espanya era líder a Europa en reproducció assistida i el quart país del món on es fan més tractaments després del Japó, la Xina i els Estats Units. Que aquí tenim la reserva d’òvuls més gran del continent (més de 200.000 congelats). Però ni totes les entrevistes ni tots els experts et preparen per al teu procés. Una pot haver llegit centenars de reportatges o entrevistat assagistes, però fins que no tens una de les teves millors amigues a la gatzoneta punxant-te hormones en un bany de Lisboa, minuts abans d’un concert de Rosalía, no comences a veure de què va, realment, aquesta història. I potser ni aquí, en aquesta fase primerenca d’aquesta travessia del desert, tampoc no ho saps. El que sí que aprens és que les històries que ens expliquem per sobreviure a la reproducció assistida, si s’arriben a compartir, sempre seran des de l’èxit. De l’intent, a més de frustració, només se’n treu silenci. Entens que les transferències d’embrions fallides només es verbalitzen com a fase prèvia per al final feliç, per complir el conte de fades. Ens expliquem aquestes històries d’èxit malgrat el patiment previ, perquè l’oient respiri tranquil i comprovi que tot va valer la pena per aconseguir aquest codi en clau de les clíniques que és “bebè a casa”. He conegut dones, amb qui vaig creure compartir el seu procés d’embaràs, que no em van aclarir que la seva criatura va néixer per FIV fins que els vaig explicar que jo me’n feia una. Per què no van compartir aquesta agonia de punxades, d’ecografies contínues, de tensiòmetres, d’anàlisis gairebé diàries, d’òvuls provocant un flux putrefacte, d’hormones que t’inflen, que et canvien l’humor i fins i tot la manera com escrius? Per què la maternitat fallida es tracta com una ferida amagada, una lletra escarlata, quan tantes persones gestants transiten per aquestes sales d’espera i a Espanya només el 21% ho aconsegueixen sent més grans de 40 anys? Per què aquest procés ha de ser tan tabú, tan traumàtic?

Quan encara no m’havia plantejat ser mare, em va sorprendre molt llegir un assaig on una parella decidia no seguir amb una FIV tot i voler ser pares i haver patit (molt) després d’un avortament espontani. Ho explicava Emilie Pine en un dels textos d’Apunts personals, editat a L’Altra amb traducció d’Ester Capdevila el 2020. “No tindré mai un fill. És un tema que em preocupa. I em fa una pena inmensa. I soc feliç”, escrivia en aquell llibre del qual jo ignorava el caràcter premonitori, i que em va quedar gravat al cervell per un final que sempre recordo: “Ja en tinc prou d’etiquetar-me pel que em falta. Ja en tinc prou d’utilitzar la paraula ‘fracàs’ quan parlo del meu cos. Ja en tinc prou de viure i escriure aquesta història. Ara és el moment de mirar al nostre voltant, trobar el nostre propi equilibri i gaudir de la vista des d’on som”.

La lectura de Pine, amb aquest final en què escriu aquestes paraules mentre observa amorosament la seva parella a l’hort, em va recordar quan el 2019 vaig entrevistar la periodista de The New Yorker Ariel Levy per la publicació de les seves memòries, Vivir sin reglas (Rey Naranjo, 2019). Allà no només denunciava com les feministes hem volgut ignorar el nostre costat animal, centrant-nos a demostrar el poder del nostre cervell, sinó que també relatava tot el que passava després d’haver donat a llum tota sola, als cinc mesos d’embaràs, al bany fred d’un hotel d’Ulan Bator mentre preparava un reportatge per a la seva revista. El nadó va morir pocs minuts després de néixer, sobre la seva falda i abans que arribés l’equip d’emergències. Levy va tornar a casa, es va separar de la seva dona alcohòlica i va començar una relació amb el metge que l’havia atès a Mongòlia, amb qui, fins que vaig parlar amb ella, havia intentat ser mare uns quants anys més, del tot obsedida, fins que va tirar la tovallola. “No tot el que desitges a la vida, com el fet de ser mare, es complirà”, em va explicar obertament i sense cap indici de culpa. Levy em va assegurar que ara vivia en pau en haver-se tret la idea del cap. “Ho vaig intentar, però no he pogut ser mare. Ha estat increïblement dur. És com si hagués intentat alterar la realitat, la vaig voler canviar, però no ho vaig poder. Així que em vaig haver de canviar a mi mateixa, el meu propi cervell, per intentar ressituar-me”, em va dir, sorprenentment, entre rialles. Ho explicava una dona alegre, desperta, àgil de ment. Semblava no haver-hi dolor a les seves paraules.

Vaig atresorar la història d’aquestes dues no mares aparentment felices com a refugi durant els mesos en què vaig iniciar la meva reproducció assistida, que segueix en marxa i ja va pel quart any, després de l’extracció d’un mioma uterí, dues estimulacions ovàriques de les quals vaig aconseguir dos embrions sans transferibles i una transferència d’embrió que no va arribar. Durant aquest temps de calvari corporal, incerteses i esgotament, he assistit a una explosió de narratives sobre la reproducció assistida, la qual, dins el meu cap, he etiquetat com a “literatura d’òvuls”. Un nou gènere cultural com a reacció imaginativa a aquesta problemàtica que barreja la realitat de les maternitats tardanes en el tardocapitalisme i la ferocitat dels mercats reproductius, tot intentant donar sortida, des del privilegi econòmic, a aquest nou escenari on moltes ens trobem.

En aquesta carpeta cultural coexisteixen obres de teatre sobre les realitats de la in vitro per a parelles lesbianes o persones trans, com a Lengua madre (2022) o Austràlia (2023), en què Israel Solà adaptava la història real d’una amiga seva que va acabar donant òvuls a la seva germana perquè pogués ser mare. O sèries de Netflix com Amigos de la Universidad, on una parella que intenta una FIV s’acaba separant i la dona acaba sola i cansada, plena de morats a la panxa. També inclou cròniques que jo vaig sentir com una abraçada, com ara a Estimada desconeguda: desig, òvuls, diners i dilemes (La Campana, 2023), on Júlia Bertran Lafuente relatava el seu embaràs per ovodonació i posava xifres a tot aquest assumpte. He aplaudit l’arribada de novel·les com Mammalia (Males Herbes, 2024), d’Elisenda Solsona, que ha estat capaç d’imaginar què passaria en una societat on els úters estan tan deteriorats que quedar-se embarassada és un perill. Una inquietud que ha arribat fins a la poesia, amb Gemma Casamajó i Solé preguntant-se per l’origen de la vida a Com l’oculta flor d’un cactus (Quaderns Crema, 2025). Amb qui em vaig enfadar una mica ―influïda però per les meves pròpies pors, perquè la meva ira era més contra mi que contra ella― va ser amb novel·les gràfiques com Mañana será otro día (Reservoir Books, 2024), on la protagonista estava inspirada en l’experiència de l’autora com a no mare en la reproducció assistida, però narrada des de la tragèdia i el dolor. Quina mania amb el trauma, em vaig dir, menyspreant els seus traços delicats, menystenint els seus sentiments.

Escric aquest text hores després d’una cita amb el metge per transferir un altre dels meus embrions. El destí ha volgut que es publiqui en uns llimbs en què pot ser que arribi o no arribi a aquesta pantalla aspiracional del “bebè a casa”. Recordo que la primera vegada que ho vaig intentar tot tenia una narrativa perfecta, un guió impecable: la meva mare tenia una malaltia terminal, però potser em veuria embarassada; em van implantar l’embrió el 22 de desembre (“et tocarà la loteria bona”, em van dir les infermeres), el resultat el coneixeria l’1 de gener, una data màgica per començar una nova vida. Res no es va complir. Potser a la propera tampoc. I no hauria de passar res. Com escriu Emilie Pine, m’he plantejat no definir-me des de l’absència, posar fi a l’ús del terme fracàs amb el meu cos. També es pot gaudir de les vistes des d’on som, em repeteixo. Quan vaig explicar a una amiga que preparava aquest text i que parlaria del cas d’Ariel Levy com a refugi emocional, em va dir: “Però si ella al final sí que ha estat mare”. Vaig córrer al seu Instagram, perquè no la seguia, i allà hi havia la foto del seu nadó a casa, datada el 16 de febrer del 2021. Un dels 79 comentaris entusiastes deia: “Woooow!! Els contes de fades sí que existeixen”.