La Catalunya del futur

Els GPS són útils per veure carreteres i carrers. És a dir: pobles, ciutats i els camins que les relliguen. Un territori, però, és més que això: inclou rius, boscos i conreus. Un territori és la suma d'espais naturals i espais urbanitzats. La planificació del segle XIX i de bona part del XX va passar per alt la distinció. Els espais naturals eren els "no urbanitzables", com si estessin en espera de ser-ho un dia.

Des de fa uns anys, urbanistes i analistes mediambientals insisteixen en la conveniència de no perdre de vista la unitat de l'home i la natura. La planificació territorial del govern català, expressada en els set plans territorials ja aprovats o en marxa, parteix, precisament, de la natura per organitzar el territori. Defineix primer els espais naturals, tracta de relligar-los amb corredors verds per donar-los continuïtat i, després, defineix els assentaments humans i les connexions entre pobles i ciutats (xarxa viària i ferroviària): on viu la gent i on s'hauran d'instal·lar els catalans del futur. Un pla territorial, en certa mesura, és un somni en el temps.

El primer tripartit, el 2003, es va comprometre a tirar endavant la planificació a què obligava la Llei d'ordenació territorial de 1983. Fins llavors no s'havia fet cap pla, al marge del de les Terres de l'Ebre (2001), com una resposta a les protestes pel Plan Hidrológico Nacional. Des del 2006, però, s'han anat aprovant diversos plans que configuren com serà la Catalunya de la primera meitat d'aquest segle. El de l'Alt Pirineu i Aran va ser aprovat el juliol del 2006; el de les Terres de Lleida, el juliol del 2007; el de la Catalunya central, el setembre del 2008; el del Camp de Tarragona, si res no s'espatlla, s'aprovarà abans de final d'any. Dos més estan en fase d'aprovació inicial: el de les Terres de l'Ebre, en revisió, i el de la Regió Metropolitana de Barcelona que serà aprovat, si no surten entrebancs, la primavera vinent, superada ja l'etapa d'informació pública. Finalment, n'hi ha un a consulta: el de les comarques gironines. Amb la peculiaritat que l'Empordà i la Garrotxa varen tenir plans específics "una de separata", diu el secretari de Planificació, Oriol Nel·lo, com ja s'havia fet amb l'Alt Penedès per protegir el conreu de les vinyes. Però el que configura el tot és el Pla territorial metropolità que defineix l'ordenació futura del 10% del territori (3.230 quilòmetres quadrats) amb el 70% de la població i de la riquesa que es genera. Nel·lo, un dels principals artífexs del pla, no dubta en qualificar-lo com "la clau de volta" de l'ordenació de tot el país.

La Regió Metropolitana de Barcelona ha viscut diversos intents planificadors sense gaire èxit: el 1953 es va projectar el Plan Comarcal de Barcelona y los Municipios de su Comarca, un intent de pla provincial de l'arquitecte i urbanista Manuel Baldric. El 1966 hi va haver un intent de pla director sobre l'àmbit extens de la Regió Metropolitana. El 1976 es va aprovar el Pla general metropolità, que és segurament la peça més reeixida però que afecta únicament 27 municipis. Albert Serratosa va tornar a dibuixar la planificació metropolitana, sense èxit, el 1995. Després, el no-res, fins ara.

El primer tripartit va prendre una decisió: renunciar al somni propi i admetre que somniessin també les administracions locals: ajuntaments, diputacions, consells comarcals i les dues associacions municipalistes. Possibilisme per damunt de la utopia. Segona renúncia: no calia arreglar-ho tot de cop. Ni es podria, creia Nel·lo. Era millor centrar-se en tres aspectes essencials: els espais oberts, els assentaments i les xarxes de mobilitat viària i ferroviària. La resta, especialment els aspectes mediambientals, queden com a elements condicionants, però no són tractats directament dins la planificació.

En matèria d'espais naturals, el Pla territorial metropolità planteja la protecció de 242.000 hectàrees. Ara, el sòl protegit n'afecta poc més de 100.000. I aquests terrenys han de tenir continuïtat per tal que compleixin la funció reparadora de l'actuació humana: de l'absorció del CO2 fins a la recàrrega d'aqüífers. La idea rectora és que els elements naturals aïllats s'empobreixen i acaben morint. Cal, doncs, interconnectar totes les zones que s'han de protegir.

La Regió Metropolitana disposa ja d'àmplies zones protegides, que formen una mena de continu: un sistema que va des de Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, Céllecs, la Serra de Marina, Collserola, el Garraf, el Montseny, Sant Llorenç i Montserrat; espais, però, que no sempre queden interconnectats. Es tracta de fer-ho.

Pel que fa als assentaments, el Pla no pretén sinó consolidar la llarga història dels pobladors que es varen instal·lar a la vora dels rius i les rieres: el Congost, el Tena, el Ripoll, les rieres de Caldes i les Arenes, deixant lliures els interfluvis. Això implica limitar els creixements futurs: "De cap manera", afirma Nel·lo, "Hi ha molt de sòl. I no és que aquest s'hagi d'urbanitzar algun dia. Seria un disbarat. Ens portaria a ocupar territori que no ha d'estar-ho. Es tracta de sòl no integrat en els corredors ambientals, que queda a disposició de la planificació municipal i de l'avaluació ambiental que es faci per decidir si s'ha d'ocupar un àmbit o un altre".

L'actual equip planificador del Departament de Política Territorial, amb el conseller Joaquim Nadal al front, està convençut que part dels problemes de la Regió Metropolitana deriven del consum excessiu i indiscriminat de sòl per urbanitzacions disperses.

No es tracta de renunciar a la massa crítica dels més de 4,5 milions d'habitants que ocupen el territori metropolità. Això, diuen Nadal i Nel·lo, ha estat la potència de Barcelona i Catalunya. Ha proporcionat la grandària suficient per ser la sisena regió d'Europa i atreure no poques inversions. Ha unificat el mercat de treball i potenciat els serveis públics. Però d'una manera desordenada amb dues conseqüències: la dispersió dels assentaments al territori i, en alguns casos, una especialització excessiva: indústria d'una banda, comerç d'una altra, i residència més enllà. Les dues coses comporten un problema seriós que és el tercer dels punts que tracta de resoldre el Pla territorial: la mobilitat.

La dispersió i l'especialització d'usos del sòl encareixen la mobilitat i, en alguns casos, impossibiliten, pels costos que suposa, el transport públic col·lectiu.

I el problema és que algunes mesures no resulten reversibles. No es pot pretendre acabar amb les urbanitzacions aparegudes des dels anys seixanta fins ara, que varen començar com a segona residència per ser utilitzades més endavant com a residència única. Dit en paraules d'Oriol Nel·lo: "No es pot mantenir que aquell que ha sortit de la ciutat hauria de tornar-hi. Es tracta d'estructurar l'àrea metropolitana com un àmbit policèntric. Volem ponderar el valor del creixement en continuïtat enfront de la dispersió, la densitat enraonadament elevada, la distinció clara entre espai urbà i espai obert. Es tracta que cada àrea tingui al seu interior residència, treball i serveis. Davant dels riscos de la segregació social que es deriven de la separació dels grups dins el territori, apostem per la cohesió. Compacitat, complexitat i cohesió són les tres guies del model d'urbanització del pla territorial".

Amb això, la Regió Metropolitana s'articula sobre una xarxa de ciutats, cadascuna compacta, complexa i cohesionada. Una ciutat de ciutats, en expressió que va fer famosa el que fóra alcalde de Barcelona, Joan Clos. Mataró, Sabadell, Terrassa, Vilanova, Vilafranca, Sant Sadurní, Sant Celoni, etcètera, amb un model específic d'evolució per a cada una, mantindran la seva especificitat de manera que mai no siguin un barri d'una Gran Barcelona.

La Catalunya a la qual el Pla territorial metropolità dóna forma és una Catalunya interconnectada gràcies a les xarxes viàries i ferroviàries. Una Catalunya, en cert sentit, més petita, on el ciutadà pot desplaçar-se per tot el territori en un sol dia, el mateix que Pau Vila deia de la comarca quan va impulsar la divisió comarcal encara vigent, amb lleugeres modificacions.

Per aconseguir això és clau el disseny del transport. Les grans actuacions del tripartit tenen un denominador comú: trenquen la radialitat històrica amb centre a Barcelona. Els tres grans projectes ferroviaris són la línia 9 (que evita el centre de Barcelona); la línia ferroviària orbital metropolitana, en certa mesura paral·lela a la línia 9, però per fora de Barcelona relliga Vilanova, Vilafranca, Abrera, Terrassa, Sabadell, Ripollet, Mollet, Granollers, Mataró, a l'alçada de la futura ronda del Vallès o Quart Cinturó (una de les grans autovies que inclou el pla); i la línia ferroviària transversal entre Girona i Lleida que evita, una vegada més, la conurbació barcelonina.

S'atribueix a Joaquim Nadal una frase que sembla inspirar el disseny de la Catalunya futura: "Més enllà de la B-30 també hi ha vida".