Joubert, discontinu

No a tothom li agraden les formes dites "breus", com ara els epigrames, els aforismes o els pensaments. Com més sintètica és una escriptura, més costa d'entendre; per contra, com més llarga és la frase i més articulats els pensaments, més fàcil resulta entendre alguna cosa: això és el que sol passar amb la novel·la, la història o la biografia. Deixant a banda els versos, que tenen una mena d'obligació "genèrica" de ser concentrats i reconcentrats (Mallarmé), en el cas dels aforismes es presenta una altra dificultat, i és que són habitualment apodíctics, és a dir, l'opinió s'hi troba expressada d'una manera tan contundent, que el lector no pot fer-hi altra cosa que estar-hi d'acord, o en desacord, o, el que és més habitual, quedar-se perplex. En aquest sentit, resulten més d'agrair els pensaments una mica dilatats -com els de Pascal o els de La Bruyère-, que aquests apotegmes de solament dues o tres línies, que et deixen, com hem dit, més aviat amb la boca oberta. Hi ha lectors que llegeixen, per exemple: "Tothom té prou força per suportar els mals d'un altre" (La Rochefoucauld), i el primer que els ve al cap és aquesta resposta: "Això ho dirà vostè", o bé: "Demà m'afaitaràs".

"Com Montaigne, Joubert era home de pensament discontinu"

L'enorme tradició dels "moralistes" francesos és, sens dubte, la més prolixa en el gènere del pensament epigramàtic, sintètic i succint. Una bona edició d'aquests moralistes presenta, invariablement, aquesta sèrie d'homes de pensades: Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère (hi ha traducció catalana de Josep Carner), Chamfort, Vauvenargues i Joubert, noms que equivalen a un període que va del segle XVII al XIX. Amb els anys (posem-ne cent), aquestes antologies inclouran, sens dubte, pensaments menuts d'homes igualment moralitzadors, i més pròxims a nosaltres, com Flaubert, Jules Renard, Léautaud, Gide o Valéry: així és de gran la tirada dels francesos al pensament moral.

De la gran tradició dels "moralistes", Joubert és considerat el darrer per meres raons de consuetud: va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, va viure la Revolució Francesa, que primer el va encantar i després el va desencantar, i té la gràcia, com alguns altres dels seus predecessors, de no haver escrit mai res més que els destil·lats i concentrats alquímics que coneixem amb el nom de Pensaments. Volia fer una sèrie de llibres, però no en va escriure mai cap: home assenyat, sens dubte. És com l'inefable Giovanni Papini, personatge d'aspectes ideològics molt contradictoris, que volia escriure una Enciclopèdia general del saber humà, però no va passar de l'article 'Aquil·les'; i volia escriure un Comentari racional de la Bíblia, però no va anar més enllà del tercer verset del Gènesi (!). L'amic Vila-Matas podria escriure tot un llibre, semblant a Bartleby, ja no de la gent que no arriba a escriure res sinó dels escriptors que es proposen una obra immensa i només arriben a les beceroles.

A diferència dels seus predecessors, Joubert acusa una empremta més aviat neoplatònica, d'una banda, i menys estoica i força més amargant que aquells, de l'altra. L'espectacle de l'època del Terror, com s'ha apuntat, li va deixar un mal regust, que només les converses amb amics de la talla de Diderot, Restif de la Bretonne -al qual va posar banyes, per cert- i Chateaubriand van poder suavitzar i neutralitzar. Joubert és més pessimista que els seus avantpassats de gènere, bàsicament per aquest fet històric: com sap tothom, la història només va començar a agafar un dinamisme que fa por el dia que es va esfondrar l'última resta del sistema feudal, que era la monarquia, ja il·lustrada, ja despòtica: quan la burgesia va començar a governar el món, primer als Estats Units, després a França, i, a poc a poc, a la resta d'Europa, la història va agafar una embranzida en què la barbàrie i el progrés s'han alternat inevitablement, però sense fer gaire soroll. Joubert va veure, entre altres coses, que la nova època es permetia menysprear el passat -una de les debilitats de la burgesia progressista, justament-, i va encunyar aquest pensament: "En literatura, res no torna més imprudent i més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels llibres antics". Això, evidentment, no passava en aquell pretèrit prodigiós que van emmarcar les figures de Petrarca i Erasme de Rotterdam, però va començar a succeir amb els plans d'estudi de la universitat napoleònica, cosa que no va passar per alt a cap dels hommes de lettres i savants que quedaven al segle XIX.

Joubert no va publicar en vida els seus pensaments, ara magníficament presentats i traduïts al català per Joan Casas: Barcelona, Ed. 62, 2009. L'any 1838 Chateaubriand va impulsar-ne una publicació no venal, i l'any 1842 Paul de Raynal va curar-ne la primera edició solvent, que és la que va despertar el següent comentari del crític més influent del seu temps, Sainte-Beuve: "Encara que [Joubert] no sigui un d'aquells escriptors destinats a esdevenir populars, la publicació dels seus Pensaments ha estat suficient per fer-lo apreciable per part dels connaisseurs i dels jutges; ara només es tracta d'eixamplar una mica el cercle dels seus lectors del nostre temps". Doncs això: l'edició catalana d'aquests pensaments pot fer-ho, encara que se n'hagi de llegir avui un, demà un altre: seguits, mai. Al cap i a la fi, ell mateix va avisar que "com Montaigne, no [era] un home de pensament continu".