Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Mancomunitat, el govern dels millors

L’entitat arrencà la Catalunya moderna amb els dirigents més preparats, sense mirar el color polític

Acte d’aprovació de les bases de la Mancomunitat el 17 d’octubre de 1911. La constitució de l’institució hauria d’esperar el vistiplau del Govern espanyol.
Acte d’aprovació de les bases de la Mancomunitat el 17 d’octubre de 1911. La constitució de l’institució hauria d’esperar el vistiplau del Govern espanyol.

Resulta normal que la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) s’identifiqui sovint amb Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, els seus dos presidents, tots dos de la Lliga Regionalista. Especialment Prat, es van dotar d’una imatge molt superior al poder real del càrrec que ocupaven, i van voler visualitzar que per primer cop en 200 anys el territori de Catalunya era una unitat administrativa, tot i que fos subordinada.

Tanmateix, la Mancomunitat va ser una institució d’organització força complexa, que havia de mantenir l’equilibri entre els polítics provinents de les quatre diputacions que l’havien fundada, i que a més estava immersa en una Catalunya que era força plural políticament, amb un complex sistema electoral format per petits districtes on la personalitat dels candidats hi tenia un pes considerable. A més, l’Assemblea de la Mancomunitat renovava els diputats per meitats cada dos anys, i alguns dels escollits també canviaven d’adscripció orgànica d’una legislatura a l’altra.

Tot plegat, una dinàmica força fluida, en la qual la Lliga va ser la minoria majoritària a partir de 1917, però no entre 1914 i 1917, on la primera força eren els republicans catalanistes. A més, hi havia minories rellevants de monàrquics liberals i conservadors, així com tradicionalistes i grupuscles de reformistes i republicans radicals. Tots van participar en alguna mesura en els sis executius que van actuar entre 1914 i 1923, amb aliances que van anar fluctuant en funció de la tensa conjuntura social que vivia el país, travessat per fets de tant impacte com la vaga de La Canadenca, l’escalada del pistolerisme entre obrers i patronal o el ressò que tenien el final de la Gran Guerra i la Revolució Russa, tot plegat en una societat que canviava a gran velocitat i es feia més moderna i cosmopolita.

Malgrat les lògiques tensions socials del moment, les fluctuacions electorals i les diferències ideològiques, certament la Mancomunitat va fer una aposta excepcional per intentar vincular els tècnics i experts més ben preparats —alguns molts joves— per a una missió que consideraven transcendent. No en va, es tractava de la primera experiència de poder local català.

Els polítics de la Mancomunitat proclamaven als quatre vents la transcendència que tenia per a Catalunya l’existència d’una administració catalana. I conseqüents amb aquesta significació, van voler incorporar a la institució els experts més ben preparats, independentment de la seva filiació política, un exemple que no ha estat seguit posteriorment.

Deu exemples d’aquesta pluralitat ideològica podrien ser els següents:

Pere Coromines (1870). El vell republicà detingut pel procés de Montjuïc, líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), va abandonar la política partidària després del fracàs del pacte amb els radicals i es va incorporar a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, on exercí de catedràtic de Moneda, Banca i Borsa.

Claudi Ametlla (1883). Mestre i periodista republicà que havia militat a la Unió Federal Nacionalista Republicana, compaginava la direcció de la revista catalanista i republicana Iberia amb el càrrec de secretari de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat.

Antoni Rovira i Virgili (1882). Historiador, periodista i polític republicà, militant en el republicanisme federal, portà una intensa activitat assagística i periodística que compaginà amb l’organització del Servei de Premsa de la Mancomunitat.

Rafael Campalans (1887). Enginyer i líder socialista que milità al PSOE i el 1923 fundà la Unió Socialista de Catalunya. Va organitzar el servei d’obres públiques, esdevingué director de l’Escola del Treball i, posteriorment, secretari d’ensenyament tècnic i professional, dins del famós Consell de Pedagogia.

Cebrià de Montoliu (1873), introductor del pensament urbanístic anglosaxó basat en el reformisme socialista. Va treballar al Museu Social i a la Ciutat Jardí; tot i això, la radicalització social del 1917 —amb l’ascens conservador— el va marginar i va marxar altre cop als Estats Units.

Emili Mira (1896). Introductor de la psiquiatria a Catalunya i fundador de la Unió Socialista de Catalunya, el 1919 aquesta mena de nen prodigi va esdevenir director del laboratori de psicologia de l’Institut d’Orientació Professional. Un any més tard ja formava part del comitè directiu del Congrés Internacional de Fisiologia celebrat a París.

Eladi Homs (1886). Després d’una estada de tres anys als Estats Units va tornar a Catalunya i va ser l’introductor del mètode Montessori a les escoles. Va dissenyar la política pedagògica de la Mancomunitat, que va crear un potent Consell de Pedagogia. De perfil catalanista, Homs n’era conseller tècnic, juntament amb Francesc d’A. Galí.

Esteve Terradas (1883). Matemàtic, físic i enginyer format a Berlín, va ser professor a l’Escola del Treball, va dirigir l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades creat per la Mancomunitat, la Secció de Telèfons, i posteriorment també la Secció de Ferrocarrils. Va promoure la visita d’Albert Einstein a Barcelona el 1923. Després de viure a l’Argentina, va tornar a Espanya el 1941 i va arribar a dirigir Telefónica.

Carles Pi i Sunyer (1888). Enginyer i economista, més endavant es va dedicar a la política; director de l’Escola Municipal d’Arts de Barcelona, amb només 28 anys va esdevenir director de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat (1916), càrrec que va ocupar fins al 1924.

Eduard Fontserè (1870). Meteoròleg i astrònom, era molt actiu en totes les iniciatives culturals catalanistes. Catedràtic de la Universitat de Barcelona i considerat el pare de la meteorologia catalana, va ser el creador i el director del Servei Meteorològic de Catalunya el 1921, institució regida conjuntament per la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans.

Filiacions diverses, talent, voluntat de modernització i expertesa tècnica van ser algunes de les claus de la feina d’aquests i altres alts funcionaris de la Mancomunitat. Estaven cridats a una tasca que volien transcendent, encara que la llei de mancomunitats deia que només havien de fer funcions administratives per tal de complir “los fines taxativamente consignados”. Sabien que no hi eren per conformar-se a fer això, perquè el mateix Prat els havia dit que calia “fer-nos dignes de la successió gloriosa d’aquells passats que tenien en llurs mans, com des d’ara tenim nosaltres en les nostres, la representació unitària de Catalunya”.

Más información