Droga bona

L’editorial Males Herbes, amb tan sols dos anys de trajectòria, està musculant el seu catàleg amb molts bons llibres. L’ideal d’una editorial independent és que no vagi a l’encalç dels segells castellans, que editi autors mai traduïts abans, que sorprengui el lector amb obres inesperades. Pistola, amb música de fons, novel·la molt ben traduïda per Ferran Ràfols (com sol ser habitual) és una edició oportuna. Llibre del 1994, és la primera novel·la que va publicar el nord-americà Jonathan Lethem (1964), autor del qual ja s’havien traduït al català dues novel·les. De la mateixa generació que Foster Wallace, Eggers i Palahniuk, Lethem comparteix amb ells l’experimentació controlada, l’apropiació de llenguatges no literaris i la vocació popular.

Aquesta novel·la interessarà als lectors de J. G. Ballard i Philip K. Dick tant com als de Dashiell Hammett i Raymond Chandler. La barreja de gèneres ho és tot, si bé l’experimentació de Lethem és menys acusada que en llibres posteriors i de vegades notem, més que no pas l’aliatge libèrrim entre la novel·la negra i la ciència-ficció, el zel del debutant que fa una novel·la aplicada.

Som als EUA, en un futur inconcret però identificable. Metcalf és un detectiu privat en hores baixes. Apareix mort un individu a qui va investigar fa temps, i el mateix sospitós de l’assassinat encarrega a Metcalf que resolgui el crim, ja que els detectius estatals (els Inquisidors) li segueixen la petja. El plantejament no pot ser més convencional. Lethem sap que l’èxit de Chandler o Thompson es basava en la personalitat d’un detectiu incorruptible i en frases seques com glops de whisky, més que no pas en uns arguments que (a còpia de defugir allò simple, estereotipat) sovint acaben sent inextricables.

Lethem té bona oïda per a aquest fraseig: “Volia arribar a casa i dormir dos segles”; “l’home ho hauria jurat sobre una pila de bíblies”; “era tan visible com un cangur vestit d’esmòquing”... En aquesta llengua no hi trobem rastre d’ironia, la qual cosa devia ser una temptació constant en un autor que sempre ha fet llibres lliures, frescos, d’una postmodernitat decantada cap a la sàtira.

El millor i el pitjor d’aquesta novel·la rau en la creació de la societat distòpica. El tret fonamental d’aquesta societat del futur és una droga que fa oblidar, a la qual tothom està enganxat més o menys. Només aquest detall, que podem veure com una metàfora de qualsevol societat occidental moderna, ja hauria de configurar una novel·la àmpliament bolcada en l’especulació futurista o literària, i obrir el text a unes fragmentacions notòries de la identitat, més personal que col·lectiva. Lethem no s’acara a aquest repte, i tot plegat (aquesta societat on les llibertats individuals estan sent restringides com més va) deriva cap a l’aspecte literàriament més clàssic: la resolució de l’assassinat.

El pastitx de gèneres va fer que, cap a la meitat dels anys noranta, els seguidors de la literatura criminal i de la ciència-ficció es fixessin en aquest llibre, el qual és força recordat. Hi ha bons motius perquè els lectors hi trobin una raresa molt suggeridora i admirablement plantejada i desenvolupada. Però, pel mateix motiu, també pot ser que aquest joc desconcerti el purisme de tots dos grups de lectors, sobretot si no saben que hi trobaran una literatura que mira al passat, que li’n fa un homenatge, però només per posar-la a l’hora actual.