Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Treball d’orfebreria fina

El vers mètricament perfecte posa Gimferrer en la divisió d’honor de la poesia catalana

La poesia de Pere Gimferrer juga amb precisió amb els recursos de la llengua. Ampliar foto
La poesia de Pere Gimferrer juga amb precisió amb els recursos de la llengua.

De poesia en parlem, sobretot, a cop d’aniversari —ara mateix: mort l’Any Espriu, visca l’Any Vinyoli—, i també hi ha la lliga professional dels concursos literaris, que permet als autors breus fer aparicions mediàtiques. Amb Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) passa una altra cosa: és l’únic, o gairebé, que fa que l’aparició d’un llibre seu de poesia sigui tot un esdeveniment. Podem objectar que, més que de l’obra en qüestió, això és mèrit del personatge, ja que porta anys fent d’acadèmic i assagista, i les seves opinions tenen el punt just de provocació que facilita titulars. Però sempre aconsegueix que el focus gran se centri en la poesia.

Gimferrer, tant en català com en castellà, sembla dotar els seus llibres de l’aura amb què contemplem els clàssics, i construeix cada poema amb una precisió verbal, hereva de la tradició barroca i modernista, que sembla garantir-ne la permanència. Ara bé, les seves creacions són com una desfilada d’alta costura, on tothom sol dir que els vestits fan molt de goig però que no es veuria amb cor de posar-se’ls.

La mena de poesia que practica ens sedueix i ens complau, però ens quedem sense entendre gaire res del que explica. Certament hi ha l’esperança, o la suposició, que un esforç suplementari en cerca de les referències explícites a llocs i moments, a poetes i pintors, a obres teatrals i cinematogràfiques —i n’hi ha de bastant remotes—, faci llum per trobar el sentit últim de cada poema, però aviat veiem que no són indicacions del camí a seguir sinó més aviat invitacions a perdre’s per rutes secundàries.

EL CASTELL DE LA PURESA

Pere Gimferrer

Proa

56 pàgines. 16 euros

En El perquè de la poesia, article del Segon dietari 1980-1982, explica de quina manera, en la memòria del lector, es conserven alguns poemes “o, simplement, la impressió —tènue, inesborrable— del record de la lectura” i que és aquí “on ens caldrà pouar el perquè del poema”. El poema gimferrerià —ens veiem abocats a concloure— aspira a causar una il·luminació sobtada, un impacte emocional que perduri; no hem de buscar-hi un argument com si fos un relat, sinó un conjunt harmònic d’impressions com si fos un quadre.

Un laboriós treball exegètic podria rastrejar fins a l’origen aquestes referències, però sempre queda el dubte si són contingents o necessàries, sobretot als qui pensen que una decoració rica no fa necessàriament l’estança més confortable. Gimferrer, això és obvi, és dels que pensen que sí, i en conseqüència procedeix per acumulació d’imatges. En cada un dels deu poemes, que tenen entre una trentena i una vuitantena de versos, encara que aparentment narratius, no hi ha gaires verbs d’acció; hi parla algú, el més sovint en primera persona del plural, sobre uns “nosaltres” que són això o no han sigut allò i que assisteixen a un devessall de situacions inconcebibles, on tant poden aparèixer “el càntir d’or de les tenebres closes” com “la cloratita de les Brigades Roges en la nit de Siena”.

Contrastant amb el continu efecte sorpresa d’aquestes imatges, el discurs apareix perfectament travat, sintàcticament impecable, expressat en uns versos mètricament perfectes, la gran majoria decasíl·labs, cosa que d’entrada el situa en la divisió d’honor de la poesia catalana. Com també ho està en la de l’espanyola, si bé en aquesta apareix com un pertinaç postavantguardista que recolza en una tradició on l’exuberància barroca és una tendència secular, mentre que en català, fent si fa no fa el mateix, és com un epígon de J. V. Foix que s’esforça a evitar la claredat i la placidesa que la poesia dels nou-cents perseguia.

I, dit sigui de passada, els canvis d’una llengua a l’altra a l’hora de publicar —grosso modo: anys seixanta en espanyol, anys setanta en català, després de nou en espanyol, breu retorn al català, i, després de quatre poemaris en espanyol des del 2006, aquest que ens ocupa, que probablement serà considerat un dels millors— ja no són notícia sinó una constant; a falta de proves en contrari, no cal atribuir-los als vaivens polítics sinó únicament al criteri del creador.

Gimferrer sempre alimenta l’expectació sobre els seus poemes introduint-hi alguna referència identificable a l’actualitat, com en el poema Fisterra, que al·ludeix al naufragi d’un petrolier a la costa gallega. També ha afirmat que la tradició lingüística catalana és el tema central de tot el llibre, i especialment del poema que li dóna títol. Qui intenti trobar-hi alguna consigna clara, en un sentit o en el contrari, quedarà decebut. La lliçó de Gimferrer és més aviat l’exploració, freda com un treball d’orfebreria, dels recursos de la llengua; la llàstima és que, notorietat a part, l’afecte del lector per aquest treball resti gèlid.