Una veritat humil

Ser valent és una cosa complicadíssima. Precisament perquè ho és, tendim a lligar-la als actes heroics i les majúscules esgarrifoses. Potser sí que la valentia heroica va lligada a la gesta, però la valentia que a mi em commou sol ser pàl·lida i humil, i aquest llibre la destil·la sense cap mena d’èmfasi i, encara més, sense la més mínima presumpció de fer-se el valent, el fatxenda o l’heroi conspirador.

El subtítol és exacte, Un infant a la Guerra Civil, però no és suficient per entendre l’honradesa del llibre. La cosa va així. Per estalviar-nos els romanços que fabularia l’home adult reinterpretant el nen, Albert Manent ha buscat una solució pràctica i subtil: deixar que la Guerra Civil que va viure entre el sis i els vuit anys l’expliquin dos documents privats corresponents a les dates de la guerra. L’un és el manuscrit memorialístic que va redactar l’avi, Domingo Segimon, sense dots literaris però amb dades crues i detallistes observades als carrers de Barcelona o al Montseny mateix.

L’altre és el dietari del pare, l’home de lletres, traductor i poeta Marià Manent, sobre el mateix període i al mateix racó. El lector coneix el segon, El vel de Maia, perquè es va publicar fa molts anys i s’ha reeditat sovint, però el que ara ordeix Manent és una tria intencionada de passatges útils per entendre la posició de la seva família a la guerra, i cap a on i com anaven les esperances de la victòria.

I amb tota la naturalitat del món, Manent explica que la colònia burgesa refugiada a Viladrau i rodalia, integrada al clan Bofill i Mates, catòlica amb convenciment i culta per elecció, confiava sense vacil·lar en la fi de la guerra amb l’arribada de les tropes nacionals, com diu el text i el llenguatge de llavors. El terror i la mort es posa de part dels rojos, sobretot anarquistes, i segueixo el mateix codi lingüístic, perquè són aquells de qui fuig la família cap a Viladrau.

Les tornades a Barcelona de Marià Manent per entregar traduccions o parlar per ràdio només augmenten l’esgarrifança i refermen la confiança en l’arribada dels nacionals per aturar la catàstrofe (i part terrible de la catàstrofe són, naturalment, els bombardejos italians de Barcelona, amb un passatge potentíssim i franc, per tocar la por amb els dits).

El compromís amb el bàndol revoltat contra la República arriba a la temeritat de refugiar els milicians desertors mentre s’escolta la ràdio del Vaticà, anomenadaRàdio Veritat, que dibuixa la il·lusió que “tot era de color de rosa i semblava que amb el nou règim se solucionaria tot”. No va anar pas exactament així, i un cop recuperada la casa i l’ordre, expulsats, fets presoners o morts els incendiaris d’esglésies i convents, Marià Manent “en pocs mesos s’adonà que havíem passat de la dictadura roja a la dictadura militar”, que evidentment no era només militar, sinó nacionalcatòlica, i en aquells moments totalitària i identificada amb els feixismes europeus.

Per què sona tot plegat amb aquest dring insòlit de provocació quan no hi ha el més petit rastre de provocació? Per què resulta heterodox aquest relat respecte del relat oficial? Potser portem massa anys empassant-nos la versió purificadora i enganyosa d’una guerra que van perdre els catalans. I quan de sobte algú diu la veritat, ens quedem estupefactes i descobrim que molts catalans burgesos, catòlics i d’ordre, cultes i lletrats, no tenien cap dubte de qui volien que guanyés la guerra. I no era Companys.