Ecos d’un mestre de paraules

Salvador Espriu és una figura paradoxal del diminut teatrí de les lletres catalanes. Poeta nacional durant uns anys (en dura competència amb Martí i Pol), lloat i requerit per totes bandes, convertit en un personatge oracular, de lectura obligatòria a les escoles, execrat pels soi disant renovadors, ha tingut una posteritat com a mínim ambigua, i la commemoració del seu centenari, aquest 2013, ho ha posat en evidència a bastament. Un amic em comentava fa poc que no entenia com un poeta tan complex i exigent com Espriu ha pogut ser popular mai de la vida. Probablement, ho ha sigut a còpia de malentesos. Uns malentesos que encara entrebanquen la seua recepció.

O potser no, o no del tot. La literatura d’Espriu, amb els seus trets cabalístics i la seua meticulosa arquitectura, és sens dubte complexa, i a estones críptica. A més, té un component dramatúrgic molt arter que fa que, a l’hora d’interpretar-la, ens trobem sempre travessant un terreny ausades esvarós. No sabem mai del cert quan ens parla l’autor i quan un dels seus personatges, que tant poden ser drapaires com profetes. Cal una lectura molt atenta, i una pila poc banal de coneixements previs, per a endevinar el sentit que guia els seus elaboradíssims laberints verbals, i tot i així, en els seus escrits hi ha sempre un mur torbador de misteri, la intuïció d’un rerefons ocult, irreductible a l’anàlisi. Amb tot, no cal entendre’l tan a fons per a apreciar-lo. Espriu sabia que la literatura és l’art de la paraula poderosa, que llinda amb el conjur, i que val en la mesura que ens commou. Quan jo vaig descobrir l’obra d’Espriu, als 15 anys, no sabia, ho confesse, qui era Isaac el cec ni el mestre Eckhart, ni havia llegit l’Eclesiastés, però la força impressionant d’uns textos que feien servir amb enlluernador mestratge la llengua dels meus pares em va trasbalsar per sempre més. Com ara mateix, en rellegir-lo. Entre el sarcasme i l’angoixa, el poder reverberador de les paraules sap fer ressonar les cordes greus de l’ànima de qualsevol lector receptiu, i és aquesta qualitat, tan rara, la que ajuda a explicar que Espriu fóra un escriptor estimat per molts.

L’any Espriu ha produït molts actes que s’haurien pogut excusar perfectament i alguns que admeten el qualificatiu de deplorables. Hi ha gent que s’ha dedicat a ponderar la validesa política d’Espriu com si es tractara d’un qualsevol xerraire de tertúlia, i alguns diaris han optat per publicar cada dia frases de l’autor que, tretes de context, semblen poc més que bajanades d’almanac. El pobre Espriu ja es queixava que la potinera autocomplaença dels cretins és el viàtic habitual que la nostra societat dispensa als seus creadors, quan no els oblida, i la cosa no ha millorat gaire últimament.

Amb tot, hi ha hagut iniciatives valuoses, com dues exposicions, Espriu. He mirat aquesta terra, que ens passeja pel seu món i diu alguna cosa de la seua recepció, i La càbala i Espriu. Les portes de la llum, comissariada per la principal experta en l’obra espriuana, Rosa Delor, i que és de veres il·luminadora. Si es vol entendre, en la mesura dels possibles, l’abast de l’obra del nostre escriptor més universal, aquesta és una exposició que convé visitar.

El pobre Espriu ja es queixava de la potinera autocomplaença dels cretins

A més, s’ha publicat un llibre llargament esperat, Ocnos i el parat esglai, que recull, per fi, tots o quasi tots els articles, pròlegs i notes de prosa més o menys assagística d’Espriu. 172 textos que conformen un volum de dimensions vistoses, venint d’un escriptor que reiteradament va afirmar que odiava haver de confegir aquesta mena de papers. En un epíleg magistral, l’editor, Ramon Balasch, ens explica les vicissituds del llibre, entre les quals els motius que haja tardat 30 anys a publicar-se i ho haja hagut de fer ell –que ja no s’hi dedica- a les seues expenses. En resum: perquè a ningú més li ha donat la gana d’editar-lo enlloc. Tot un exemple de la desvetlada, civilitzadíssima cura amb què tractem els nostres millors escriptors.

Com cal esperar d’un recull exhaustiu, hi ha entre els 172 textos molts escrits de circumstàncies, fills de compromissos que l’autor no va poder esquivar. En alguns, entre constants professions de modèstia, l’autor no pot evitar de recórrer a la seua emboscada ironia (el pròleg que dedica a Esteve Fàbregas, autor d’un llibre sobre el turisme a la Costa Brava i d’un altre de laboriosos pensaments, és antològic) i a estones recupera la seua disfressa de “cabra funàmbula guarnida amb cascavells”, en gràfica definició d’Arnau Pons. Entre unes coses i altres, el lector trobarà autèntiques sorpreses, que revelen el coneixement que tenia Espriu de la lingüística, el pensament i l’art contemporanis. Sobretot, trobarà un conjunt d’escrits crítics que estan entre el bo i millor que ha donat la literatura catalana en aquest camp. Per no parlar dels esplèndids textos de presentació dels seus propis escrits, els que versen sobre Rosselló Pòrcel, Vinyoli, Teixidor, Garcés, Sarsanedas o Viladecans són excepcionals, i el que dedica a Josep Pla és una de les proses breus més infal·liblement meravelloses de què es pot vantar la literatura catalana, o qualsevol literatura. Només per això, ja voldríem que aquest llibre fóra molt més gruixut del que és, que no s’acabara mai. Els seus millors passatges, que en són molts, tenen el dring inconfusible de les obres mestres. Que haguem hagut d’esperar tants anys per llegir Ocnos i el parat esglai és ignominiós. Que ho poguem fer ara, ho hem d’agrair a la incombustible i tossuda fidelitat de Ramon Balasch, a qui no li ho pagarem (això és segur) mai prou.