Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Corbera, un poble anihilat

La localitat es uno dels símbols més poderosos de la Batalla de l'Ebre

Cases en ruïnes, al poble vell de Corbera d’Ebre, tal com van quedar a la tardor de 1938.
Cases en ruïnes, al poble vell de Corbera d’Ebre, tal com van quedar a la tardor de 1938.

Joan Antonio Montaña, cap d’estudis de l’escola Puig Cavaller de Gandesa, historiador local i artífex de la recuperació del poble vell de Corbera, un dels símbols més poderosos d’aquell cruent episodi de la guerra, avisa: “La Batalla de l’Ebre es pot perdre dos cops, el segon per l’oblit, enterrada sota els molins de vent”, els artefactes fora mida presents en tots els racons de la Terra Alta.

Montaña, fill de Corbera i entusiasta del patrimoni històric de la seva terra, no accepta la comparació que de vegades es fa de Corbera amb Gernika, totes dues poblacions anorreades a la Guerra Civil pels nacionals, encara que de la destrucció de la població basca se’n va encarregar l’aviació nazi de la Legió Cóndor, que feia provatures de bombardejos sobre població civil, tècnica que va aplicar massivament a la Segona Guerra Mundial.

“Corbera s’assembla més a Belchite. Són dos pobles rurals al mig de front. Franco va voler conservar Belchite destrossat —va ser bombardejat pels republicans— per fer visible la “barbarie roja”. Altrament, el que va pretendre el règim guanyador de la guerra a Corbera va ser esborrar la destrucció innecessària provocada per l’aviació i artilleria, que van destruir el 90% del poble; no hi va quedar ni un vidre ni una teulada sencera, i la immensa majoria de les cases eren inhabitables en acabar la batalla.

El catedràtic d’Història Contemporània Josep Sánchez Cervelló explica l’acarnissament en dos fets: l’un, que els franquistes creien que l’estat major republicà era al poble, i l’altre, que Corbera es troba al bell mig de l’escenari de la batalla, en l’eix de la penetració republicana el 25 de juliol, i en l’eix de l’atac dels franquistes en la contraofensiva definitiva, la que acabaria el 16 de novembre amb l’exèrcit de l’Ebre a l’altre costat de riu.

Sánchez Cervelló argumenta: “La Batalla de l’Ebre i l’anorreament del poble de Corbera responen a la concepció de la guerra ancestral, que està més prop dels conceptes arcaics de la Primera Guerra Mundial que dels principis moderns de la Segona. A l’Ebre, i a Corbera en concret, Franco va aplicar la seva experiència africana: triturar el terreny amb l’artilleria i l’aviació durant hores i hores i després passar-hi el rodet de la infanteria sense mirar baixes. És un concepte de guerra colonial que Franco aplica a desgrat d’alguns dels seus generals, com Kindelán o Aranda, i del mateix Mussolini, que estaven a favor de sistemes moderns de mobilitat de tropes”.

L’opinió de l’historiador i militar Ramón Salas Larrazábal —va participar en la Batalla de l’Ebre com a tinent franquista, després arribaria a tinent general, i poc sospitós d’antifranquista— estaria segurament d’acord amb l’explicació de Sánchez Cervelló, un home d’esquerres. A la seva monumental i documentada obra Historia del Ejército Popular de la República (La Esfera de los Libros, 2006), Salas Larrazábal defineix la Batalla de l’Ebre com un “choque de carneros”, aquells animals que s’entesten a donar-se fenomenals cops de cap hores i hores sense profit.

Salas Larrazábal creu que a la Batalla de l’Ebre, “la més sagnant... la més innecessària i absurda” de la Guerra Civil, no es ventilava altre interès que fer repassar el riu Ebre a aquells que el passaren sense permís. No hi havia un altre designi que el d’imposar al contrari la pròpia voluntat...”. I conclou: “El pitjor procediment que s’oferia als nacionals l’agost de 1938 per derrotar el contrari era ofuscar-se en una cega lluita de mascles cabruns”.

I al mig d’aquella baralla de bocs hi havia Corbera, que s’emportà les bombes i la destrucció. Això és el que el règim franquista no va voler que les futures generacions veiessin. Ho va intentar en proposar construir un poble nou arrenglerat a la carretera nacional 420. Sigui perquè el poble vell destrossat portava mals records —molta gent el veia com una zona maleïda, precisa Montaña— i es volia fer foc nou, sigui per raons econòmiques —era més barat construir, a poc a poc, una casa nova que no pas reconstruir la vella— i amb les facilitats que va donar el règim franquista, majoritàriament els corberans van deixar la Montera, el turó on està enclavat el poble vell, ple d’història, caràcter i tradició, i van començar una nova vida al pla, amb uns carrers nous, geomètrics, freds i sense personalitat.

Montaña explica que, només acabar la batalla, la gent tornà dels camps on s’havia refugiat i intentà subsistir a les cases enrunades, sense diners, llum ni aigua. En un procés que s’allargassà fins als anys setanta, la gent es va anant construint les noves cases a la carretera aprofitant balcons sencers, llindars, bigues i portes baixats de les cases velles.

Un fet excepcional a la contrada va contribuir a eliminar part del patrimoni històric que suposaven les runes. L’any 1968, Jaime Camino va rodar escenes de la pel·lícula España otra vez al poble vell. El film evoca les memòries d’un metge americà de les Brigades Internacionals que torna a Espanya per un congrés i va a l’Ebre a recordar temps passats. Els protagonistes es passegen pel poble vell mentre el metge recorda els temps de guerra, i què hi ha millor per recrear l’ambient bèl·lic i donar versemblança que provocar explosions que van acabar d’arrasar una zona del poble?

Abans la Diputació de Tarragona, presidida pel fill de Corbera i advocat franquista Josep Clua Queixalós, havia elaborat un pla per teular l’església de Sant Pere i fer del poble vell un turonet enjardinat ple de pins, tot aplanant les cases en runes. No es va arribar a portar mai a la pràctica, explica Joan Antonio Montaña, que, tot i això, recorda que una mica més tard, al anys setanta, els nois i noies de l’escola del poble van fer plantacions de pins que avui encara es poden veure en llocs nets de runes.

Tot i els intents conscients i els inconscients d’esborrar la memòria històrica, el poble vell de Corbera conserva encara avui un importantíssim patrimoni arqueològic i històric, tant que la Generalitat, el 1992, el declarà Bé d’Interès Cultural. La consciència que el poble vell s’havia de conservar va néixer entre els corberans de tercera generació l’any 1988, quan va fer 50 anys de la Batalla de l’Ebre. Una sèrie d’actes commemoratius, explica Montaña, van servir perquè la gent que volia conservar i enaltir les runes se sentís amb suport. Es creà un patronat —ara reconvertit en associació— per preservar el lloc, es van netejar racons i es van tallar aquells pins plantats pels escolars.