Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ARQUITECTURA

Les ciutats del Born

En la reforma es fa present un respecte pel passat i una nul·la sensibilitat pel present

La reforma del Born ha esborrat carrers que l’encerclaven, especialment a la façana principal. Ampliar foto
La reforma del Born ha esborrat carrers que l’encerclaven, especialment a la façana principal.

L’edifici del Mercat del Born ha tornat a obrir les portes com a Centre Cultural després de gairebé deu anys de l’inici de les obres que l’havien de convertir en biblioteca i de molts més d’inactivitat. L’interior de l’edifici reconvertit mostra l’esplèndida perspectiva de l’arquitectura en ferro de Josep Fontserè, que ressalta avui amb la seva lògica de mestre d’obres, atesa la incompetència de l’arquitectura contemporània per fer cobertes de mercats. N’hi ha prou de veure les fotografies de la coberta que no cobreix els nous Encants per adonar-se’n.

M’he volgut creure, en veure tanta unanimitat, el valor del jaciment arqueològic del Born, tot i que continuo preguntant-me si aquesta ciutat necessita més això que no pas una biblioteca. No tinc clar si tants esforços han esgotat totes les vies per compaginar el jaciment amb la biblioteca, ni tampoc tinc clar si ha pesat més la recreació d’un esdeveniment, ara tan oportú per a alguns, o el seu valor arqueològic, i si el millor destí per a qualsevol edifici és desposseir-lo de la seva raó tot atorgant més valor al subsòl que al mateix edifici.

A l’interior han construït una plataforma perimetral amb un pont central per poder veure el jaciment, i quatre caixes vidriades i iguals a les cantonades; dues d’elles contenen exposicions, una és un espai polivalent i l’altra és restaurant i llibreria. Són una mica déjà vu, i no podem evitar pensar que hem desenvolupat una habilitat i un ofici notables a fer exposicions, però fa la impressió que amaguen una falta real de coses per exposar. No m’estranya que hi hagi qui digui que els museus són avorrits: sembla una coartada per recrear aquest tipus d’exposició. Si hom té el cap de Nefertiti no cal gaire “discurs” expositiu... Mentre voltem l’edifici des de dalt, veient el que queda de la ciutat antiga, tenim un sentiment contradictori que inspiren la trama obliqua dels carrers i parcel·les de la ciutat del segle XVIII, l’estructura de ferro que suporta les teulades de l’edifici del XIX, i la sòbria, però també previsible, polida, neta i neutra arquitectura del segle XXI, de la qual només em semblen remarcables el conjunt de fonaments nous que recalcen els pilars de fosa, per la seva execució i perquè expressen un moment, el del conflicte entre el destí imaginat i el present actual, amb tota cruesa.

El pitjor de l’actual nou monument commemoratiu

és l’exterior

Però, sens dubte, el pitjor de l’actual nou monument commemoratiu és l’exterior. La reforma realitzada al seu voltant confereix a l’espai urbà un aire irreal, fals i inútil. Això queda posat en valor per l’error descomunal d’haver esborrat els carrers del voltant i especialment al davant, la qual cosa fa que resulti difícil definir-ho. No és un carrer, tampoc una plaça, ni un saló, és senzillament no-res, la negació de la ciutat. Tant és així que l’espai té l’aire caricaturesc que tenen les ciutats quan es filma una pel·lícula d’època, fent que la ciutat i els ciutadans actuïn d’extres. En aquest sentit, el caòtic conjunt de pancartes amb cognoms de màrtirs dels balcons ajuda força a augmentar la sensació de gegantí attrezzo urbà. El pal de la bandera, de 1.714 centímetres d’alçada, una rèplica rabassuda de l’aixecat per Joze Plecnik al Castell de Praga, aquí queda fora de lloc i desproporcionat, un magnífic exemple que les dates històriques no serveixen per dissenyar.

Esborrar carrers, tot esborrant calçades, voreres, rigoles i tot el que recordi l’ús del carrer, accentua un problema d’aquest edifici, i és que els seus murs cecs no ajuden gens la ciutat. Per més monument que sigui aquest, és un problema real que la reforma no ha resolt; al contrari, ara aquests espais buits amb un costat cec no funcionen. Tot plegat esdevé una metàfora dels temps que corren. Quin sentit té preservar el traçat de la ciutat del segle XVIII i no fer-ho amb el del XXI?

En tota la reforma es fa present un malaltís respecte pel passat que només podem trepitjar amb intèrpret, i en canvi hi ha una nul·la sensibilitat pel present. Que fàcil que és reconciliar-se amb el passat, però que difícil que és respectar la ciutat contemporània com a obra col·lectiva dels que hi van viure i dels que hi viuen, amb les seves equivocacions incloses.