Il·lusió

El diccionari aporta diverses accepcions del mot il·lusió: "1) Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença. 2) Engany degut a una falsa aparença. 3) Esperança sense fonament real. 4) Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa". Si les dues primeres s’acosten al món imaginari i/o esotèric i la tercera suggereix un aire entre religiós i polític, la darrera apunta un fonament més actiu.

Posem-ne dos exemples musicals amb conseqüències. La "crisi" que va suposar l’entrada d’immigrants grecs a Grècia (sí, sembla paradoxal, però algun dia també tornaran els nostres fills escampats arreu de l’Europa blanca) expulsats de Turquia en els anys 20 del segle passat i que va deixar un sentiment de defallida, de depressió, de desil·lusió, va ser el cultiu sorprenent del naixement de la música laikí (popular) mitjançant la cançó de Vassilis Tsitsanis Sinefiasmeni kiriaki (Diumenge nuvolat). Una cançó que va engrescar els grecs.

Un altre: la gent de certa edat pot recordar un fet insòlit. De sobte, un dia una ràdio emet Al vent. L’endemà Som, La pedra. Cançons cantades en la llengua soterrada, cançons que van engrescar tota una generació i les següents, i que van oferir noves glòries al feixisme local i a la covardia esquerrana que encara estan molestes davant d’aquesta gosadia.

Fins i tot podríem parlar de "Nel blu dipinto di blu", més coneguda com Volare, escrita per Domenico Modugno l’any 1958, que sempre ha estat present per a engrescar la gent mancada d’il·lusió i que va ser recuperada, al cap de més de trenta anys, pel partit Radical italià. També del fragment operístic Va pensiero, si més no per a recordar la magnífica trágala a Berlusconi en el teatre de l’Òpera de Roma, l’any 2011, quan el director Ricardo Muti va invitar el públic a cantar-la. O Grandola vila morena. O l’escena de Casablanca en què la cantant del bar de Rick entona la Marsellesa. O la colpidora O surdato ‘nnammurato en la versió definitiva que canta Anna Magnani en la pel·lícula La sciantosa, impossible evitar el nus a la gola. Només per esmentar les més conegudes; n’hi ha centenars (Le temps des cerises, cançó d’amor convertida en himne de la Comuna de París, etc.).

Hem parlat de la crisi dels anys 20 a Grècia. I podríem parlar de crisis cícliques, que seria com parlar de la mentida de la crisi. Però cada anomenada crisi té una victòria: l’enfonsament anímic del poble que les pateix. Un "valor afegit", en diuen ara, un desesper i una sang que sobren (crits, plors, suïcidis, la plusvàlua del capitalisme actual que ni Marx podia somiar).

Com es pot engrescar aquesta gent? Com es pot il·lusionar-la en aquest sentit? És legítima la il·lusió? No la de l’engany, sinó la que els posa dempeus, la que engresca. I per què no?

La Via Catalana, si em permeten un resum precipitat, és la cançó que ha il·lusionat una part de la península ibèrica. Res a veure amb Mas (no em moriré sense perdre’m la seua cara si un dia triomfa la independència. Ja la vaig veure en tots els partits polítics en la manifestació per l’Estatut a València en l’anomenada Transició: pànic). Res a veure sinó amb la il·lusió. Potser per això, perquè la il·lusió engresca la gent, cal tallar-li les ales. Ja han tret els gossos de puños y pistolas.