Música d’un altre exili

Malgrat que a la zona mitjana de Dues guerres i un exili es produeix una atonia estranya de previsibilitat (tot i que s’ocupa dels avatars de la Segona Guerra Mundial), el primer bloc i l’últim d’aquest llibre tenen un interès considerable. Es tracta d’unes memòries sense cap pretensió literària i ni tan sols documental, però sí de valor vivencial i en el fons històric. Nascut a Valls el 1928, els cognoms de Carles Gerhard el situen com a fill nascut d’una família amb vinculacions polítiques d’esquerres (el seu pare és un càrrec responsable del PSUC i el seu oncle és el gran músic Robert Gerhard, a banda de l’estreta relació amb la família Trueta). Les vicissituds vitals el duen a un primer exili a Suïssa amb la família, i a Mèxic a partir del 1951, per tal de refundar allà una fàbrica de pedres d’encenedor, que no prosperarà, i dedicar-se al cap i a la fi a la química com a enginyer que és (i fins ara, encara instal·lat a Mèxic amb estades a Catalunya).

La peripècia no és tan usual com podria semblar a primer cop d’ull i hi ha, sobretot, dos centres d’interès. El primer és anecdòtic i gairebé només tafaner, perquè el pare de l’autor va ser l’encarregat de protegir el monestir de Montserrat, teòricament destinat a convertir-se en hospital en començar la guerra. Però el segon duu a dins dinamita involuntària o, si més no, material suficient per desequilibrar els discursos monolítics sobre el que va ser una immensa pluralitat de vivències de l’exili, els exiliats i els retorns (se’n fa ressò Borja de Riquer en un pròleg descriptiu, i ara hi torno).

Montserrat va esdevenir durant la guerra lloc de refugi o de residència transitòria d’una part del poder legal de la República en guerra. Allà hi va anar a petar Manuel Azaña un temps, pensant potser que un lloc aïllat i allunyat garantia una certa independència de moviments, però potser menystenint les complicacions d’intendència. El detall minuciós del text és ric: els problemes es van anar multiplicant sense fre, des de l’obtenció de benzina fins a la dificultat d’entendre’s amb gent que no havia sentit mai el castellà, incloses decisions que han perdurat fins avui dia, com ara despullar la talla de la verge del mantell blanc amb brodats d’or que la cobria i li donava un aire de sumptuositat impròpia dels temps que corrien (a més d’assemblar-se exageradament a la Verge del Pilar...).

Però això no impedeix que fossin visitants assidus del monestir el president Macià i Negrín com a cap de govern, o que el transport de “l’or del Banc d’Espanya o tresor de la República” a Montserrat durés dies i dies de combois carregats d’estris embolcallats d’on, de tant en tant, sobresortia un canelobre... Així i tot, un cop ja havia marxat Azaña, encara s’hi va convocar un important consell de ministres, mentre la canalla veia astorada com aquells senyors importants recollien del terra les burilles mal acabades d’altres fumadors més impacients, o es feien creus d’indumentàries ja molt i molt aprofitades.

L’últim bloc del llibre sintetitza l’experiència del contacte amb els refugiats catalans a Mèxic i no amaga el desencís i l’estranyesa davant del temps vital aturat a 1939. Si el desencís va ser criminal per a tots els exiliats en veure que no passava res de res (o res de bo) després de la victòria aliada el 1945, l’estranyesa va ser l’efecte immediat en comprovar que els catalans i els espanyols vivien a Mèxic molt capficats en les seves amargors i les seves disputes. Allà va dominar l’exercici d’autojustificació abans que la voluntat de defensa d’una causa única, la República, amb el resultat que els governs a l’exili “no van acabar de convèncer ningú” i tampoc van poder “guanyar-se la confiança dels aliats”. Fins i tot la contribució esforçada a la victòria aliada dels exiliats mateixos havia quedat silenciada sense que els “governs a l’exili sabessin treure’n partit de cara al retorn a Espanya”.

No és el dring habitual sobre el cas i, en canvi, és ben útil sentir versions d’aquella experiència de derrota i expulsió amb aquesta altra música. Potser no té l’altura i ni la força argumentativa i documental del memorialisme de Carles Fontserè, però diu amb una nitidesa sovint corprenedora la raó del desencís d’un exiliat amb l’exili mateix (i no amb les seves raons).