Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Roda el món...

La literatura dramàtica catalana del segle XXI tendeix a tractar temàtiques d'actualitat

Quebec-Barcelona, quan es va representar a la Sala Beckett Ampliar foto
Quebec-Barcelona, quan es va representar a la Sala Beckett

QUEBEC-BARCELONA

 Mercè Sarrias

Arola 92 pàgines.

12 euros

 

La literatura dramàtica catalana del segle XXI tendeix a tractar temàtiques d'actualitat i a hibridar gèneres i formes. Sense complexos. Passada la febrada relativista, les noves fornades de dramaturgs han preferit mirar què passa al seu voltant i reflectir en els textos problemàtiques d'ara. És una aposta encomiable, desinhibidora, necessària, perquè la dramatúrgia no pot recloure's només en mers jocs formalistes o en una teatralitat introspectiva. La majoria ho han fet, tanmateix, com si amb una mirada epidèrmica, molt més intuïtiva que analítica, n'hi hagués prou. Com si la realitat fos molt simple i no tingués replecs, fondàries i complexitats. Resultat?

Una munió notable de textos, de més o menys bona factura, d'una superficialitat i una banalitat esbalaïdores. Mercè Sarrias (Barcelona, 1966) no pertany a aquestes noves promocions, tot i compartir-ne alguns trets distintius. Es va donar a conèixer amb la iterativa Àfrica 30 (1996, estrenada el 1998), quan la dramatúrgia de la relativitat o de la sostracció estava en l'apogeu. Sense gaire pressa, amb un estil personal, ha anat incrementant el nombre de peces teatrals en el seu currículum artístic, en paral·lel a la dedicació al guionatge televisiu. Quebec-Barcelona és el darrer text que ha publicat.

Com bona part de les seves obres, hi planteja una trama senzilla amb un llenguatge directe i alguns recursos de guionatge. Hi alterna, entrecreuades, dues històries protagonitzades per una quebequesa (Anne) i una barcelonina (Laia), que, cadascuna pel seu compte, emprenen un "viatge iniciàtic" per fugir -amb la motxilla emocional carregada- d'allò que les engavanya. L'Anne passa unes setmanes a Barcelona per documentar-se per a la seva tesi doctoral sobre les Brigades Internacionals. La Laia fa una estada al Quebec per contemplar óssos i fer-la petar -en somnis- amb Caillou, el famós dibuix animat. Totes dues conjuren els fantasmes amb el viatge. En clau de comèdia agra, sembla que l'interès seria doble: d'una banda, evidenciar les dificultats de les relacions (especialment de parella) i de la comunicació interpersonal en l'era líquida; de l'altra, contrastar dos mons (Quebec/Catalunya) a través dels seus llocs comuns i els seus mites (com ara els abusos de la memòria de la guerra i la revolució de 1936-1939).

Sarrias també tracta d'altres temes punyents: els perills al voltant de l'educació dels infants o l'apatia vital dels homes i les dones que s'encaminen cap a la quarantena. En tot, malauradament, hi passa de puntetes. No aprofundeix en res. Per més que hi hagi l'intent de crear un pont entre tots dos països, nacions sense estat, el Quebec i Catalunya són paisatges reclam, de postal. No cal dir que els dramaturgs en actiu poden fer allò que els plagui. Amb tota llibertat. És ben legítim, per tant, de moure's en aquests nivells de superficialitat, topicitat i vacuïtat en què, excepcions a banda, han decidit d'instal·lar-se.

Al cap i a la fi, s'alineen amb el gros de la societat en què viuen. Ara bé, la literatura dramàtica actual, tan destra en les formes, tan despresa en tot, ¿no podria tenir una mica més d'ambició de contingut, una mica més de profunditat i intel·ligència en el tractament de les temàtiques, les trames, els personatges o els diàlegs? ¿No podria oferir més nivells de lectura? Per què s'acontenta amb tan poca densitat d'anàlisi, si el món en reclama tanta per comprendre'l?