Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Clàssics

Només ens queda el consol d’anar fent la viu-viu i, un cop posats a repensar l’ofici de periodista, reivindicar els que el van inventar

Avui dia ens hem de sentir molt sovint que el periodisme s’ha de reinventar per poder sobreviure. Nosaltres mateixos ens ho repetim, com abans el parenostre, no fos cas que se’ns oblidés de tan burros com ens hem tornat, atrapats en un procés de transformació en què els amos del negoci no ens deixen participar, ni que sigui perquè formem part precisament del producte caducat. Només ens queda el consol d’anar fent la viu-viu i, un cop posats a repensar l’ofici, reivindicar els que el van inventar.

Ara fa poc que s’ha mort Josep Fèlix Pons Alonso, representant d’una generació pionera en l’art de les transmissions esportives. No hi havia referents al país quan es va crear la denominada Escola de Barcelona, admirada pel seu to professional i un caràcter tan enciclopèdic que, en el seu cas, el van fer capaç de narrar amb el mateix rigor la final de la Recopa de Futbol de 1982 i l’atracament al Banc Central de la plaça de Catalunya el 1981. Tenia una veu inigualable, dominava la tècnica i els diferents registres, tot s’ho feia sol i descrivia molt bé.

I aquest és el llegat que han de tenir en compte els que ara reinventin el periodisme. Hem perdut capacitat d’explicar el que passa i, sobretot, ens falta aquell distanciament que la generació de Fèlix Pons sabia posar entre el periodista i l’esportista en benefici de l’oient o espectador. Avui hi ha una proximitat que fa fàstic. Acostumats a la propaganda i al fanatisme, la crítica penalitza. Un altre clàssic com Iñaki Gabilondo recordava al diari Ara el 24 de febrer: “Prefereixo tenir un metre més de distància encara que tingui un metre menys d’informació”.

Avui la qüestió ja no és descriure, sinó que, un cop perduda la independència, es tracta de competir a veure qui sap més coses i qui les diu més altes i més grosses sobre l’última figura de l’esport o respecte del club de moda. Hi ha una complicitat mal entesa. Ja sé, d’altra banda, que no hi ha res pitjor que fer periodisme per a periodistes, parlar bé o malament de nosaltres mateixos com si cadascú tingués la veritat. De manera que m’estalvio més comentaris. Només volia reivindicar la figura i l’obra de Fèlix Pons.

Això no obstant, no m’estaré de dir que l’enyoraré sempre, igual que cada cop trobo més a faltar José María Sirvent, perquè mai no ajuntava lletres, com fem la majoria, sinó perquè sempre repartia llenya, punyent i agre com era quan parlava i escrivia. Ara, en què s’imposa la comunicació corporativa i els que manen es queixen per qualsevol collonada, els vindria molt bé una ració del distanciament de Fèlix Pons i una mica de la mala llet de Sirvent. Aleshores sabrien de què va el periodisme de veritat.