Ales de foc

Sens dubte és un moment propici: el tema de l’aviació a Catalunya durant la Guerra Civil és en l’aire, i mai més ben dit. Just ara, enmig de la polèmica pel possible processament dels pilots italians que van bombardejar Barcelona, i quan ahir mateix es va commemorar emotivament el 75è aniversari de la matança causada per les seves bombes a la plaça de Sant Felip Neri (42 morts, la majoria nens refugiats als soterranis de l’església), apareix La guerra aèria a Catalunya (1936-1939), dels historiadors David Gesalí i David Íñiguez (Rafael Dalmau Editor). Es tracta d’una obra necessària, completíssima, extensa i ben documentada, amb un gran desplegament gràfic, que presenta una visió de conjunt del fenomen, alhora que revela noves dades i desmunta tòpics, tot plegat sense deixar d’oferir un relat humà carregat de l’horror i, també, el coratge que caracteritza aquest tipus de guerra. En gairebé 600 pàgines, de la mà dels autors —dos dels nostres millors especialistes en aviació— visitem els fronts, la rereguarda bombardejada de les ciutats, les fàbriques d’avions, els refugis i les bateries antiaèries, però també pugem als aparells (i caiem amb ells) i coneixem els pilots que van matar i morir.

Quedem al gran aeròdrom de paper de L’Aeroteca, la imprescindible llibreria barcelonina especialitzada en aviació. Parlem una estona els tres sense mirar-nos, amb els ulls clavats en els centenars d’avions que ens envolten (portades i maquetes), com si fóssim pilots guaitant un cel amb bandits a totes les hores. Gesalí i Íñiguez, els dos Davids que s’han enfrontat al gegantí i perillós tema de la guerra aèria a Catalunya, es deixen fotografiar al costat del morro i la cabina del C-47 Dakota de la llibreria, un aparell que també té la seva història: va servir a la RAF a la Segona Guerra Mundial, i durant la Guerra Freda va ser metrallat per un Mig-15 mentre es dirigia a Belgrad amb, qui ho havia de dir, 24 porcs de cria.

“Hem provat d’oferir una visió que mostri la complexitat de la guerra aèria a Catalunya, amb totes les seves variades temàtiques, la indústria, els aviadors, els combats, els bombardejos, tractant per primera vegada de manera conjunta els fronts i la rereguarda, que per al bàndol franquista no tenien cap diferència”, assenyala Gesalí, al qual no és estrany que els bombardejos de ciutats l’ofenguin especialment, ja que a més d’historiador és... bomber. “Hem inclòs molta informació que no havia estat utilitzada encara —continua Íñiguez— i hem volgut especialment posar fi a tòpics estesos”.

¿Es pot fer una història particular de la guerra aèria a Catalunya? "Sí, en tant que és un dels escenaris principals de la contesa. Per descomptat no podem aïllar els fets, que tenen continuïtat a Aragó, Mallorca o alta mar, però hi ha una especificitat en com s’organitza i es fa la guerra aèria des de Catalunya, com es pateix, com es prepara Catalunya per a ella, com es mobilitzen els pilots civils i es democratitza l’aviació, com es prepara una defensa moderna de les ciutats, o com s’implementa per primera vegada una política de protecció de la població contra els atacs aeris. Per exemple, fins als Fets de Maig trobem una relació fluïda entre la Generalitat, la patronal de la indústria de guerra i els comitès d’empresa de la CNT que afavoreix el desenvolupament de l’aviació militar”. Els autors dediquen un espai a parlar de les sorprenents innovacions tecnològiques en la guerra aèria creades a Catalunya, les malaurades Wunderwaffe catalanes, amb el coet “torpede aeri”, o l’aeroplà d’assalt blindat que es va anticipar a l’Sturmovik soviètic.

¿Va ser Catalunya especialment martellejada, utilitzant la frase de Velardi, el cap de l’aviació legionària italiana de les Balears? “Sens dubte, perquè té més objectius a la rereguarda que altres zones, perquè és un territori molt industrialitzat i electrificat, perquè té ports i és un nus de comunicacions amb França. Bombardejar-la té un sentit estratègic clar d’aïllar de la resta d’Espanya i de França”. ¿Tenia sentit acarnissar-se amb Barcelona? “La ciutat estava plena d’objectius militars legítims. Què hem de dir? Que no? Hi havia raons militars per bombardejar la ciutat, però això no vol dir que no es fessin bombardejos indiscriminats, i aquests sí que són clarament criminals. Cal distingir entre els atacs amb finalitat militar, encara que produïssin víctimes col·laterals, i els que només perseguien matar i terroritzar”. Els dos historiadors citen l’exemple dels aviadors italians del grup d’elit dels Sorci Verdi —els ratolins verds, pel seu emblema—, que ataquen Barcelona l’1 d’octubre de 1937 amb una cruesa manifesta, metrallant fins i tot en vol rasant, “estil Abissínia”, la població que corre espaordida pels carrers.

Ja que estem amb els aviadors italians. Què opinen de la possibilitat de processar 21 pilots que ha obert una interlocutòria de l’Audiència de Barcelona? “La idea és bona, i és legítima, però ja els vam dir als d’AltraItalia, l’organització denunciant, que caldria anar a buscar tots els responsables, començant pels del règim franquista. Va ser Franco qui va fer venir els feixistes italians i els nazis alemanys. Cal estirar el fil i anar també pels que van demanar els avions”. ¿I els aviadors russos i d’altres nacionalitats que van lluitar per la República? “Hi ha diferències: defensaven un Govern legítim i no constituïen una força expedicionària compacta”.

Gesalí i Íñiguez matisen que ells no són polítics, sinó historiadors, i encara que les seves simpaties estan clares, “expliquem les raons i no entrem a valorar la moralitat o immoralitat dels actes. D’altra banda, és difícil avaluar la moralitat de qualsevol guerra aèria. On és la moral dels aliats en bombardejar Dresden?”. Els autors aporten dades que modifiquen la idea que es té d’alguns bombardejos, com per exemple els del Masnou. “No s’entén l’acarnissament fins que t’assabentes que l’imaginatiu espionatge franquista creia haver identificat un laboratori de guerra bacteriològica a la població, dedicat a infectar rates amb pesta i còlera per després llançar-les sobre les ciutats enemigues. En realitat, el que s’investigava allà era la forma d’incrementar els cultius agraris”.

Entre les novetats que aporten els autors, hi ha el fet que els bombardejos més importants sobre la ciutat de Barcelona no els van fer els italians, com creu tothom, sinó els alemanys de la Legión Cóndor. “Els famosos atacs de l’Aviazione Legionaria de març de 1938 van ser els que van causar més víctimes (Gesalí i Íñiguez creuen que van ser un advertiment a França), però en nombre d’avions i en quantitat de tones d’explosius llançats la palma se l’emporten de llarg els alemanys. Va ser el gener de 1939. Una veritable fi del món: cinc dies d’atacs contra el port amb onades de Heinkel He-111 (cada un dels quals carregava dues tones de bombes) i, fins i tot, el dia 21, tres bombarders en picat Ju-87, els famosos Stukas, en la seva primera i única aparició al cel de Barcelona”.

Els autors dibuixen un panorama aquells dies semblant al del Blitz, el bombardeig del Regne Unit per la Luftwaffe els anys 1940-1941, incloent-hi atacs nocturns. Mentrestant, els caces republicans que s’enlairen des dels aeròdroms del Vallès intenten aturar l’enemic. Un espectacle terrible. Centenars d’avions en el cel de la ciutat, letal dogfighting, espirals de fum. Un He-111 s’estavella contra una muntanya a Arenys. Entre els defensors que cauen i moren hi ha el pilot de Moscas Sabino Cortizo i el de Chatos Mario Costa, que aconsegueix saltar però que no pot ser recollit per una llanxa perquè ho impedeixen, miserablement —relata un testimoni de l’època—, els avions feixistes. En total, del 21 al 25 de gener, els alemanys llancen 370.000 quilos de bombes sobre la ciutat. En els seus sagnants atacs de 1938, els italians n’havien llançat només 45.000.

En aquest context terrible, expliquen Gesalí i Iñíguez, es produeix l’únic combat entre Stukas, “el puny d’acer de la Cóndor”, i caces republicans a Espanya. El dia 21, el pilot de Chatos Francisco Alférez Jiménez (granadí resident des de petit al carrer Peu de la Creu), que ha sortit de Montmeló, es llança darrere d’un Stuka que carrega contra un vaixell al port de Barcelona. No sap ben bé de quin tipus d’avió es tracta, però fa gas a fons a la seva cua. Hi va al darrere. L’Stuka surt del picat i se’n va en direcció sud seguint la línia de la costa. Alférez el persegueix, li deixa anar diverses ràfegues, el toca. Veu com l’avió enemic perd altura i aterra en una platja, però ell ha de fer la volta, mancat de combustible: haurà d’aterrar d’emergència en un camp de carxofes. Molts anys després, un col·leccionista adquirirà a Alemanya l’extravagant foto d’un Stuka a la platja de Coma-ruga. Quan tothom es pregunta que fa un Stuka a Coma-ruga, Gesalí i Íñiguez l’identifiquen i tanquen la història del llegendari abatiment d’Alférez.

D’històries com aquesta el llibre en va ple. De fet, un no deixaria d’escoltar els dos autors explicant-les. Una de les meves favorites és la del pilot barceloní Francesc Viñals, que veu com, en un combat, un caça Fiat passa literalment per sobre del seu Chato: les rodes li arrenquen l’estabilitzador de cua i també trossos de la carlinga. Després l’aparell enemic li passa per davant com un meteorit, i ell li dispara mentre cau en barrina. Més endavant s’assabentarà que ha abatut Carlos de Haya Martínez, una de les figures de l’aviació franquista, cunyat de García Morato. Anys després, el 2006, la filla de l’aviador caigut visitarà Barcelona per conèixer l’home que va abatre el seu pare. El llibre recull l’escena.

“Hem volgut que sigui també un llibre de personatges, que hi aparegui molt el factor humà”, subratllen Gesalí i Íñiguez, que recorden especialment en les seves pàgines no només els esforçats aviadors republicans (diuen, parafrasejant Churchill, que “mai tants han estat tan oblidats”), sinó especialment el paper ignorat dels esforçats mecànics i armers catalans, que posaven en l’aire, a punt per combatre, les esquadrilles lleials. Altres tradicionalment oblidats, els servidors de l’artilleria antiaèria republicana (Defensa Especial Contra Aeronaus, DECA), també tenen el seu reconeixement a les pàgines del llibre. A la Batalla de l’Ebre, defensant passarel·les i ponts, faran caure 32 avions i aconseguiran una medalla col·lectiva al valor.

Els autors de La guerra aèria a Catalunya no dubten a assenyalar en el seu llibre que l’aviació republicana també va bombardejar ciutats de l’altre bàndol i a apuntar que hi va haver una “escalada” dels bombardejos en què unes accions eren represàlies i venjances per les altres. Un explosiu donar i rebre, vaja. L’afirmació contrasta amb cert bonisme molt de moda que en el bàndol republicà només hi vol veure víctimes. Gesalí i Íñiguez escriuen que el bombardeig de Sant Felip Neri, del qual ahir es va complir el 75è aniversari i que es va inscriure en un atac que va causar 216 morts, “responia al bombardeig de Salamanca pels bombarders Katiuska” republicans. “La seqüència dels bombardejos de represàlia no ha estat estudiada encara de manera global. Aquest bombardeig s’insereix plenament en una cadena d’altres atacs contra València i Barcelona, Valladolid i Salamanca”. Es tracta d’“una espiral de violència contra les ciutats, d’ull per ull”.

Els historiadors expliquen fins i tot com el president Companys va enviar una nota al ministre de Defensa Indalecio Prieto el 29 de gener de 1938, l’endemà que l’aviació republicana bombardegés Salamanca en resposta a l’atac del dia 26 contra València, tot felicitant-lo per la declaració que va fer en què va advertir que qualsevol atac contra les ciutats republicanes seria contestat de la mateixa manera”.

Gesalí i Íñiguez admeten que no resulten gaire políticament correctes, però alerten contra “el victimisme absurd” i creuen que cal ressaltar que els catalans “no vam ser davant els atacs de l’aviació feixista un ramat de bens disposats per a l’escorxador com fan creure alguns; hi va haver manca de mitjans, sí, i l’aviació republicana va ser inferior perquè tenia material escàs i menys fiable, però també una esforçadíssima, valerosa i tenaç defensa. La població va resistir, la defensa antiaèria va lluitar, els pilots es van enlairar, encara sabent que els esperava l’enemic moltes vegades en proporció de deu a un, i van combatre. Es va fer el que es va poder. Es va plantar cara. I cal estar-ne orgullosos”.

És possible que es comenci a prendre consciència col·lectiva d’això. Els dos historiadors revelen que està molt avançada la idea de col·locar a Barcelona una placa en memòria dels pilots republicans en un lloc proper al port, que amb tanta tenacitat van defensar. “Molts pilots de caça republicans van desaparèixer al mar, en ser abatuts o caure mancats de combustible per haver perseguit els bombarders feixistes, de tornada als seus nius a Mallorca, més enllà de les seves possibilitats. Que sobrevisquessin i se’ls recuperés era llavors molt difícil. Tota la costa catalana és plena de tombes marines de pilots”.