Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Benjamin i París

Els escrits de Benjamin sobre el París de Baudelaire, recollits en un volum

Passage des Panoramas, record de Benjamin. Ampliar foto
Passage des Panoramas, record de Benjamin.

Deuen haver caducat els drets d’autor de Walter Benjamin —drets que, durant una colla d’anys, potser va cobrar el seu únic fill, Stefan, mort el 1972—, perquè ja fa un quant temps que proliferen les edicions d’aquesta gran intel·ligència juevoalemanya del segle XX, un dels intel·lectuals del segle (¿al costat de Heidegger, paradoxalment?) amb el rendiment més extraordinari que hom es pugui afigurar: de Heidegger surt tota l’hermenèutica alemanya contemporània (Gadamer, Szondi, i més), però de Benjamin, com d’una variant del pou de les danaides, surt i sortirà durant molts anys tota mena de saviesa: adés lligada a la ciutat, adés a les coses més impensables o més difícils de pensar: joguines, fotografia, aparadors, drama barroc, panòptics, disfresses, romanticisme, violència, feixisme, judaisme, grans autors del segle XX, i qui sap quantes coses més. Un té sempre la impressió, quan es planta davant un aparador, posem per cas, de bagatel·les —accessoris de cuina, objectes pseudodecoratius, petiteses regalatives—, que Walter Benjamin, si s’hi hagués aturat, n’hauria escrit un opuscle de més de cent pàgines: en un moviment intel·lectual que va de l’observació a la contemplació, i de la contemplació a la revelació, Benjamin po uava saber, coneixement i història allà on posava els ulls i la testa.

Entre la munió, dèiem, de llibres i llibrets que han aparegut darrerament —molts d’ells apanyos barroers d’editors sense escrúpols que miren d’ensibornar el passant—, n’hi ha un que mereix molta atenció: El París de Baudelaire, traducció de Mariana Dimópulos, Buenos Aires, Eterna Cadencia, 2012.

El llibre s’acosta a aquell que Jesús Aguirre va confegir —sempre a partir de textos solts de l’autor— per a l’editorial Taurus, als anys 1970, noble i notable labor precursora: inclou l’article París, capital del segle XIX, que Benjamin hauria situat a mena de pròleg de l’obra mai acabada Das Passagenwerk, o Obra dels passatges, dedicada en primer terme als passatges de mercaderies i d’altres establiments de la ciutat de París, també presents, a l’època, a moltes altres ciutats. (A Barcelona, ai las, només ens queden les galeries Maldà, si no és que no les han tancades.)

Els escrits de Benjamin sobre el París de Baudelaire, recollits en un volum

Segueixen, en aquest llibre, El París del Segon Imperi a Baudelaire, de 1938, i Sobre uns quants temes a Baudelaire, de 1939. Benjamin continuava treballant, cap a aquests anys, a la Biblioteca Nacional de França, a París, en la dita Obra dels passatges, que va deixar —munts de citacions quasi inviables— en mans del seu director de llavors, Georges Bataille, gràcies al seny i la perspicàcia del qual disposem avui d’aquesta obra extra ordinària, tan insòlita com la novel·la Bouvard et Pécuchet, de Flaubert. Per què esmenta l’articulista aquest llibre de l’ós de Normandia? Molt senzill: Benjamin el tenia com un llibre de capçalera, i, endemés, tant la novel·la de l’un com el llibre de l’altre són una resposta —irada la de Flaubert, filologicohistòrica la de Benjamin— al fabulós i tremebund ascens de la classe burgesa en temps de Napoleó III, és a dir, el Segon Imperi: més i tot que Les flors del mal, de Baudelaire, que Déu n’hi do, protagonista del nostre llibre d’avui.

Les traduccions són les millors que jo hagi vist fins ara dels articles que el llibre conté. El qual, per acabar de fer bona l’edició, porta el text Zentralpark, dedicat igualment a reflexions crítiques i epifàniques sobre el gran poeta de París, i un estudi molt bo de l’editor alemany de l’obra completa de Benjamin, Rolf Tiedemann: Baudelaire, un testimoni contra la classe burgesa. Tant que ha estat criticada la burgesia europea de la segona meitat del segle XIX, i tant que la dels nostres dies s’hi assembla, encara!