D’Homer, l’‘Odissea’

Força ha trigat la molt noble selecta fundada per l’home que va néixer a Verges, per un accident, a dar-nos versió revisada de l’obra d’Homer, l’Odissea, glòria a l’Aurora, de dits rosadencs, de la història lletrada d’Europa. Falta’ns encara un volum, però bojos estem d’alegria en veure als casals on es venen els llibres aquest gran volum, el tercer, en què es narra el retorn d’Odisseu a la terra nadiua, que és illa de Jònia. No l’Ítaca cantada amb mal giny per aquell cançoner de llacuna pensant-se que l’illa és la pàtria promesa, alat com estava amb el text de Cavafis, pel qual és la mort allò que ens espera al final, no la pàtria, avui abassegada altrament per vanes proclames. No: que és la pàtria d’Ulisses; allà on teixeix i desfila una roba Penèlope, a l’espera de l’home.

De Riba, don Carles, és eixa versió, que és antiga, refeta amb mà destra per un hel·lenista de pro, Cuartero de nom, assistit, en les notes, per Joan Alberich, que d’això ja en sabia com va demostrar-ho en la seva prosaica versió, a La Magrana. Prou és delícia llegir la versió feta en prosa, però res no assegura més goig al lector que els hexàmetres quasi perfectes de Riba, amb síl·laba tònica o cosa semblant a l’inici, i final femení —això és el que diuen teòrics del vers quan acaba amb un metre de llargues i curta—: és cosa d’enginy, talment el d’Ulisses, laertíada de gran ardidesa.

Bona lliçó per als càndids amics dels estudis que en diuen de creative writing serà alliçonar-se amb el cant que fa tretze, també el catorzè, i els següents, d’aquesta epopeia: que Homer hi desplega una gran saviesa en l’estil de narrar; no res mai ofert com primícia rauxosa, ans tot garbellat en la calma dels déus —amb l’ajuda d’Atena, deessa—, oh gran recompensa després de pensades!, com diu Valéry. Així se’ns ennova com l’home nascut de Laertes arriba a la pàtria prô no la coneix per la boira escampada per Pal·las, la qual, poderosa, transforma la ufana d’Ulisses en un pidolaire, i així l’encamina a l’estatge d’Eumeu, el porquer, per tal com ignori que es troba davant del seu amo, que enyora. Ulisses fa veure que Creta l’ha tret dels dominis per una ignomínia, i Eumeu no el coneix i la història s’empassa.

I Atena va a Esparta, en Vueling del temps, i trasllada Telèmac a l’illa nadiua: fill igualment enyorat, de pare mai vist, que tampoc no coneix el qui ve de la cort dels feacis amb vàlues de bronze i daurades, en una espluga secreta amagades. Fins que un altre prodigi d’Atena torna Odisseu a la seva figura i persona de sempre, i Telèmac, de joia, llàgrimes vessa abundoses, que cauen a terra. Eumeu, el porquer, també ens ha explicat mentrestant els seus viaranys biogràfics. I tot regala de boira, en sentit narratiu, als cants prodigiosos que he dit, sense que Ulisses s’afanyi en excés a venjar-se d’aquells pretendents, més d’una centena, que sotgen la casa de l’amo per veure si atrapen l’esposa.

Res més ja no explico: correu a agafar aquesta nova Odissea, tercer dels volums en total, que acaba de treure la molt fastuosa col·lecta, la Metge Bernat, impresa a ciutat l’any dotze del terç mil·lenari. Si us vaga d’escriure novel·les, com deia a l’inici, res no ha de faltar. Ni escoles ni mestres en l’art de compondre quelcom narratiu no calen si hom troba avinent de fixar-se en la bella harmonia, la immensa bastida pensada per rètors orals d’una enorme memòria, aquells que tot ho deixaren a punt per tal que el Pisístrat en fes un recull com Zeus mana.

Que aquesta és la font, i d’ella han pouat els grans narradors en tot temps, i res no ha de moure a fretura: res no s’ha fet a la història dels contes amb urc tan grandiós i un ofici més digne. No espereu, doncs, que demà l’Aurora despunti rosada: feu cap a la casa que venen els llibres; tingueu de seguida unes hores felices abans del capvespre.