Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Si no ets envàs… fes-te fotre!

La cançoneta, efectivament, se t’enganxa al timpà com un xiclet. I les tres noietes, The Mamzelles, són gracioses amb aquell look anys seixanta tan estudiat. ¿N’hi ha prou amb això per dir que una campanya publicitària com la d’Envàs, on vas?, que vol estimular la recollida selectiva de deixalles, és un èxit? Jo diria que no. Tècnicament, s’hauria aconseguit l’objectiu legítim de tota campanya, que és que se’n parli. Però hi ha un factor important que cal posar al davant d’això, i és si es tracta d’una campanya institucional, pública, o bé una de privada que anuncia un producte més. No és la mateixa cosa. I, al meu entendre, la polèmica que ha generat neix de la poca cura a l’hora de diferenciar una cosa de l’altra.

Procedim amb cautela. Que unes empreses envasadores, com és el cas, cobrin a l’usuari un tant per envàs per tal de pagar la posterior gestió d’aquest material —transport, selecció, manteniment de contenidors, etcètera—, que han obtingut per concessió administrativa, és perfectament comprensible. Que aquest contracte entre empreses privades i administracions inclogui que les empreses paguin campanyes per tal de conscienciar els ciutadans, sense la col·laboració dels quals tot això no es podria fer, també s’entén. Ara, que el control dels continguts d’aquestes campanyes estigui en mans de les empreses i no de les administracions, com és el cas, és simplement un nyap.

És un nyap que una campanya firmada per la Generalitat, ni que sigui fent constar que està finançada per Ecoembes —que és una de les envasadores—, deixi sense resposta el seu propi enunciat: “Si no ets envàs, on vas?”. L’anunci diu que ho consultis. Home, no. Si es tracta d’una campanya informativa institucional, ella mateixa m’ha de donar la resposta. Altrament, m’està prenent el pèl. O, encara més greu, està fent passar uns determinats interessos econòmics per davant de l’interès mediambiental general.

I, com sempre, qui paga els plats trencats, siguin de plàstic o de vidre, és el ciutadà, al qual se li està dient que no n’hi ha prou que a casa tingui cinc contenidors de deixalles diferenciats, sinó que ha d’estar atent a si una resta de plàstic o de vidre porta o no el segell de les fletxetes capicuades per segregar-la ulteriorment. En un país que recicla vora un 40% dels seus residus, cosa que diu molt a favor de la seva consciència ecològica, d’això se’n diu una falta de respecte intolerable. Com per engegar-los a tots a dida.