_
_
_
_
_
L'ESCRITA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Petons

A la nova pel·lícula de Pixar, 'Lightyear, dues dones es fan un petonet que aixecat polèmica

El petó entre els dos personatges ha escandalitzat als censors d’alguns països, guar­dians de la moral del seu corresponent present.
El petó entre els dos personatges ha escandalitzat als censors d’alguns països, guar­dians de la moral del seu corresponent present.

Segons certes obres canòniques del neoplatonisme, hi ha tres tipus de petons: el primitiu, el metafòric i el transcendental. El que ha tingut més èxit al llarg del temps ha sigut el primitiu. Fer-se petons primitius amb algú que t’agrada, que s’ha rentat les dents i que no té herpes visibles és neoplatònic, com a mínim.

Ara anem a la casuística moral i a un titular que em va deixar perplexa: “Dos cotxes es poden besar, però dues noies no”. Això baixa de la polèmica que ha dut la nova pel·lícula de Pixar, Lightyear, on apareix un petonet entre dues dones. Els cotxes que esmenta són de Cars, una altra producció de Pixar on els homes i les dones circulen pel carril que els pertoca i no per la vorera, aixafant princeses Disney.

Recordem que estem al segle XXI i notem que fer memòria de l’època en què vivim és pertorbador. Com si el temps es comportés de manera capritxosa mentre dormim i es dediqués a arrossegar-nos, sovint, cap a llocs remots. Com aquest: el petó entre els dos personatges ha escandalitzat als censors d’alguns països, guar­dians de la moral del seu corresponent present. I ja tenim la pel·lícula d’animació prohibida a les pàtries de l’altre temps, el que els ha reculat durant la nit dels anys.

En un altre pla d’esdeveniments, practicants del temps d’aquí han anat al cinema amb un punt de curiositat. Alguns (ara exagero) ho han viscut com quan anaven a Perpinyà per descarregar una estona el rellotge de paret que l’època els feia portar a coll. Que els ho diguin a ells: el temps pesa com un burro mort. Per això ens cal viure, convé agafar múscul per traginar-lo.

Però tornem a Lightyear i aturem-nos: us adoneu que hem anat al cine per certificar un petó? Que quina sort de poder veure’l i, sobretot, en companyia dels nens? Estem orgullosos de constatar que aquell bes concret existeix aquí i ara. Ser espectadors d’un gest que dura centèsimes de segon dins el metratge ens fa sentir representants d’una civilització avantatjada: som els habitants d’un món que viu a l’autèntic present de tots els que es donen alhora. I tota la càrrega se’ns alleugera amb aquesta fal·làcia: som millors que els altres perquè tolerem petons entre persones del mateix sexe en una ficció; som millors perquè no gosem ni pensar en pretèrit, que ja hi hem estat i no ens agrada; som millors perquè pensem que pensem en clau de futur.

S’obren els llums de la sala. Llanceu el pot buit de crispetes al contenidor de sortida per compensar l’escampadissa que els nens han deixat a terra. Com que l’estiu s’hi presta, aneu a fer un gelat. Una bola de maduixa, si us plau. Sí, la de dos euros i mig. I un tovallonet, gràcies. La nena s’espatarra en un banc mentre llepa amb delit la rodoneta rosa. Li dius: “Seu com una senyoreta!”. T’obeeix, així t’agrada. La recompenses amb un petonet al front, un de presentíssim. I llavors te n’adones: ella i tu també sou dues dones dins un petó que parla d’amor i del pes del vostre temps sobre vosaltres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_