‘El cercle de Loplop’: La felicitat amb vinyetes

El món del còmic en català bull. Arreu s’engeguen iniciatives que ho corroboren. Segur que ens en deixem. El juliol de l’any passat, Extinció Edicions treia el primer número de la revista Forn de Calç (poblada de dones prometedores i dirigida per l’experimentat Marc Charles) i el còmic L’Oracle, una volada de F. Jota-Pérez i Víctor F. Dunkel. Aquest any, l’il·lustrador infatigable Oriol Malet ha triomfat amb Un món d’art brut i l’editorial, Comanegra, ha anunciat que hi dirigirà una col·lecció de còmic. Fa temps que Pagès Editors aposta per la novel·la gràfica a la col·lecció Doble Tinta; la llibreria Finestres ha creat un segell editorial especialitzat en còmic i un premi sucós al respecte; la Diputació de Girona acaba d’anunciar un concurs anual de novel·la gràfica en català amb el nom de Llamps i Tintes!

Una de les editorials que més clara té l’aposta pel còmic, per la novel·la gràfica, pels llibres il·lustrats, és, sense cap mena de dubte, Males Herbes. L’any 2015, aquest catau de visionaris publicava Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, còmic pioner i, segons com, de culte, obra del tàndem fabulós que formen l’escriptor Sebastià Roig i l’il·lustrador Toni Benages. Des d’aleshores, Males Herbes ha publicat tres llibres inclassificables de Roger Peláez en el seu vessant d’historietista i altres perles, com Narcís Monturiol i les pedres de l’infern (Roig i Benages, 2017) o Josep Palau i Fabre. La joia de viure (Guillamon i Benages, 2017), tota una fita, el darrer, en el subgènere de les biografies d’escriptors en còmic.

Aquests dies el trio Roig-Benages-Males Herbes ha tornat a la carretera amb El cercle de Loplop, un nou volum protagonitzat pel detectiu i filòsof Francesc Pujols i altres personatges. S’ha d’agrair a l’editorial que no hagi escatimat recursos. L’àlbum és de mida generosa, en tots els sentits, i a les llibreries no desentona al costat de produccions belgues i franceses. En la seva línia de precisió documentada, de punts de vista atrevits i de cinètiques esborrajades, Benages ha optat per un blanc i negre rigorós que apuja la temperatura noir del còmic i el posa a l’altura de les obres de Jacques Tardi. I els guions de Roig sempre venen farcits de misteris i de fantasia desbordant, esquitxats de personatges històrics reals o sobrenaturals, en aquest cas amb escenaris de principis de segle i moltes referències a la cultura catalana. Amb El cercle de Loplop han deixat el llistó molt alt i han tornat a demostrar que el còmic no està renyit, ans al contrari, amb la literatura, l’art, el teatre, tant se val.

A la Barcelona dels anys trenta, Pujols i els seus amics (Sebastià Gasch, Gómez de la Serna) s’enfrontaran a la secta dels adoradors de Loplop, l’home ocell que va ser l’alter ego de l’artista dadà i surrealista Marx Ernst. També hi ha secundaris de luxe, com Fages de Climent o Francesc Cambó, i alguns diguem-ne friquis reals, com el mag Onofroff o el faquir Molist. L’acció, trepidant, s’esdevé en escenaris glamurosos com l’Hotel Ritz o el Maricel Park de Montjuïc. I els diàlegs tenen el gust del català genuí de l’època, amb una incursió sensacional del poema-salmòdia de tall esotèric que J. V. Foix va dedicar al pintor Tàpies.

El còmic en català viu una nova joventut, o potser es tracta d’un renaixement amb totes les lletres, però, en qualsevol cas, segur que El cercle de Loplop s’acabarà convertint en uns dels caps de colla d’aquesta feliç revifalla.