‘El món es torna senzill’, de Laura Gost: L’atracció de l’abisme

Quan acabo incomodat l’encadenament de monòlegs d’El món es torna senzill, busco un article de l’estiu passat de The Guardian que em va enviar l’editora Pilar Beltran. La periodista Mary Ann Sieghart —signa MA Sieghart, després ja desvela el nom femení rere les inicials— s’hi preguntava per què els homes llegeixen pocs llibres escrits per dones. No era només una intuïció. Era una constatació. A partir de les dades del mesurador de vendes Nielsen, afirmava el següent: les deu autores més venudes (d’Austen a Atwood) són llegides per un 81% de dones i un 19% d’homes, mentre que els deu autors més venuts són llegits per un 55% d’homes i un 45% de dones. Com s’explica aquest decalatge? A l’article diu que tal vegada els homes no concedeixen tanta autoritat a les autores. No ho veig del tot clar. També diu que “les dones estan preparades per llegir llibres d’homes, però molts menys homes ho estan per llegir llibres de dones”. No desenvolupa aquesta afirmació, però em sembla suggeridora. Abans que res perquè potser em permetria entendre aquesta estranya sensació d’agror amenaçant que m’ha deixat la segona novel·la de Laura Gost (Sa Pobla, 1993).

Els monòlegs d’una narradora de qui no coneixem el nom —amb ella mateixa, amb la mare i l’àvia mortes— ens permeten accedir a la intimitat d’una dona des dels 14 anys fins als 30. Tot el llibre, escrit amb una llengua que vol atrapar els sentits, és una meditació sobre la relació que ella ha mantingut amb el seu cos des de l’adolescència fins a la maduresa, des de la primera relació sexual fins al part de la primera filla. No és una relació plàcida. És malaltissa, obsedida a buscar la funció terapèutica de la malaltia que sap que sofreix. Perquè és a través del cos que creix flirtejant amb l’abisme, endinsant-se en un buit que només pot temperar quan literalment es buida. Des de la primera escena, agenollada davant del lavabo i explicada amb una meticulositat torbadora, descobrim que la narradora pateix bulímia i que provocar-se el vòmit ha acabat esdevenint el recurs quotidià per controlar-se l’angoixa de no saber quina vida voldria viure. No és una qüestió estètica sinó psicològica. “L’únic que jo desitjo és que se’m permeti perpetuar aquesta forma de control sense despertar recels. L’únic que vull és que em deixin vomitar en pau”.

Estic preparat per acarar la meva subjectivitat a l’experiència de radicalitat que substancia el llibre? No del tot. No perquè la narradora, d’entrada, segueixi preservant el seu refugi autodestructiu. El seu naufragi de desconcert —en què el vòmit actua com a purga emocional— és assumible. Més endavant, tanmateix, la seva subjectivitat et complica la teva. Amb el pas dels anys ella manté aquesta relació amb el buit que la calma, però a la vegada comença a explorar la sexualitat com l’espai on resoldre la relació conflictiva amb el seu cos. I és a partir d’aquell moment que la seva experiència de l’amor amb el sexe, a través de la qual es controla del tot si es descontrola, pot esdevenir amenaçadora per a un lector. No ho és la crònica de les fragilitats, tampoc la contemplació dels vòmits i l’estratègia per dissimular-los —netejar les parets del vàter, rentar-se les dents, la colònia—. Ho és el mirall dels dubtes i fragilitats on descobrim les nostres, la dialèctica d’una alteritat que se sap atreta per l’abisme i que traça els nostres límits. I a la fi ella sent que podrà sortir-ne, i nosaltres amb ella, quan veu la seva filla que surt de dins d’ella.