De l’article no binari

Dèiem fa unes setmanes en aquest mateix espai (“El·la Butler”) que no seria sobrer que els lingüistes s’impliquessin d’alguna manera en la construcció de recursos per referir el no binarisme, en lloc de respondre-hi amb l’escarni sistemàtic, tal com ha passat amb les crítiques suscitades pel neomorfema en -i. I fèiem també algunes propostes per expressar el no binarisme a través de recursos propis de la llengua, com ara un hipotètic el·laen funció d’article personal. Del seguit d’idees plantejades, potser va ser aquesta la que va despertar més simpaties.

La necessitat d’un article personal és possiblement la més urgent de totes si volem parlar de persones no binàries, perquè és susceptible de fer-se present de moltes maneres. El català (almenys en la majoria del domini lingüístic) té l’estranya mania de posar un article davant dels noms propis (el Pepet, la Mariona), a diferència de llengües de l’entorn com el castellà, l’anglès, el francès o l’italià, i tant podem necessitar l’article per designar una persona de carn i os que coneguem com per esmentar un personatge no binari en una obra literària o audiovisual. Aquest fet, que l’expressió del no binarisme aparegui via obres de ficció, anul·la l’argument condescendent dels que alerten d’imposicions i diuen que aquestes opcions “han d’aparèixer des de baix, i si és el cas ja arrelaran”. La nova versió de West Side Story, on el personatge de l’Anybodys (la noia de cabells curts de la versió original que vol ser membre dels Jets) és no binari, demostra que el fenomen ens pot arribar de totes bandes.

De fet, és a partir de la correcció d’una novel·la que sorgeix la proposta de fer l’article el·la. Parlant-ne amb la també correctora Ariadna Pous, ens plantejàvem què fer en una traducció de l’anglès en què apareixia un personatge desidentificat de gènere —posem per exemple que es deia Sam—, davant del qual, en català, calia posar-hi l’article personal si no volies que el text grinyolés. Però, quin article hi poses? El traductor havia optat per la solució convencional de posar-hi el/la, que no deixa de plantejar una disjuntiva irreal i serveix només per als textos escrits, mentre que del que es tractava era de trobar una fórmula que inclogués tots dos articles. La solució, més senzilla del que semblava, consistiria a pronunciar-los tots dos consecutivament, aprofitant que el punt volat ens permet representar-ho gràficament amb un recurs conegut: el·la. D’aquest manera, podíem fer el Sam, la Sam i el·la Sam.

Per descomptat, també han sortit crítiques a la proposta de nou article definit. L’escriptor Enric Gomà deia encertadament que fa de mal apostrofar, i lamentava que es llancessin propostes que no eren completes ni estaven ben resoltes. Efectivament, no podem apostrofar el·la amb Àlex per obtenir el·l’Àlex, perquè per molt que vulguem facilitar les coses a un col·lectiu no hauríem de complicar les coses a la resta, però les mateixes xarxes van proporcionar dues respostes. D’una banda, la tuitaire @bugaderes39 proposava reduir l’apòstrof directament a l’Àlex, tenint en compte que la forma l’ ja no té marca de gènere i tant serveix per dir l’Anna com l’Oriol. I de l’altra, @gasarepes apuntava que podríem no apostrofar, perquè de fet ja teníem altres excepcions a l’apostrofació. Val a dir que, per a la combinació amb preposició, el sistema podria funcionar prou bé a l’hora de fer contraccions: amb a tindríem al, a la, al·la; i amb de tindríem del, de la, del·la.

Cal validar tant sí com no aquesta opció? De cap manera. L’escriptora i traductora Bel Olid, per exemple, deia a Twitter que en el seu entorn havien optat per ometre l’article, i que així es podia funcionar. No hi ha receptes de laboratori que valguin si no hi ha qui les faci servir, i al capdavall seran els usuaris els que donaran sentit i curs a les propostes que puguem fer els lingüistes il·luminats. Però avui dia els usuaris ja no són només les persones directament relacionades amb aquesta condició de gènere, sinó tothom —escriptors, traductors, lectors, etc.— que vulgui al·ludir a certs personatges de ficció, cada cop més presents en la cultura actual. I personalment, trobo que a la nova West Side Story Iris Menas està molt bé en el paper del·la Anybodys.