Més castellà a Olot

Continuem expectants, però l’espera no presagia res de bo. Davant de l’ofensiva judicial més dura i possiblement definitiva sobre el model lingüístic escolar —allò que en dos mesos a comptar des de primers de desembre s’havia d’aplicar el 25% de castellà—, se’ns havia promès plantar cara, que no passaran, que “el català no es toca i l’escola catalana, tampoc”, tal com deia literalment el president Aragonès a Twitter, però el cert és que no s’ha anunciat cap mena de mesura. No ha aparegut cap decret salvífic, cap iniciativa legislativa; al contrari, si el Parlament hi podia dir alguna cosa, ara ja no la dirà a causa del laberint en què s’ha ficat l’activitat parlamentària.

En canvi, arriben notícies de l’esborrany que prepara el Departament d’Educació per fer front a la sentència, amb mesures que no consisteixen pas en decisions més o menys salomòniques —que de fet són les que esperen tant la justícia com les recurrents entitats recurrents, de l’estil: “a partir d’ara tots els centres de Catalunya impartiran les matemàtiques i l’educació física en castellà”—, sinó més aviat a carregar tota la responsabilitat en les escoles i instituts a través d’això que se’n diu autonomia dels centres, els quals hauran d’adaptar el seu projecte lingüístic a l’entorn. Molt hàbil, la jugada: en evitar formular una instrucció global per a tots els centres educatius, l’aplicació de la sentència acaba atomitzada i, de retruc, també són atomitzats els possibles recursos: qui vulgui denunciar que la sentència no s’aplica, ho haurà de demostrar per a cada centre.

És lamentable, però, com ens hem empassat la idea aquesta que el model lingüístic s’ha d’adaptar a l’entorn, perquè no significa pas que l’escola ha de ser un element més de la socialització dels alumnes, sinó un factor de correcció que hauria de compensar les mancances que provoca el context social. És a dir, i seguint aquesta lògica (que de fet ja és defensada per algun partit polític), allà on hi hauria d’haver més immersió en català és a l’àrea metropolitana de Barcelona en tant que territori més castellanoparlant, mentre que hauríem d’introduir com bojos més hores de castellà a les escoles rurals del Solsonès. I és curiós com, en aquesta dinàmica perversa que busca equiparar realitats sociolingüístiques (com si fossin equiparables, ves), s’ha posat sempre com a exemple de mancances en castellà els nens de la Catalunya interior, especialment els d’Olot, estigmatitzats d’alguna manera estranya com que no saben parlar castellà. En el fons, venen a dir-nos intel·lectuals i tertulians afins a aquestes tesis, és per a aquests nens —pobrets, que no fan anar la llengua de Cervantes— que cal posar fi a la immersió lingüística.

De fet, els nens d’Olot no en tenen cap, de problema amb el castellà, el parlen i l’escriuen d’acord amb el seu nivell, tal com assenyalen totes les proves de competències. Però no es tolera que el seu castellà sigui interferit o pronunciat amb un fort accent, cosa que d’altra banda no va en detriment de les competències de cadascú; és accent i prou. Ja li va passar al youtuber Miquel Montoro quan va començar a fer entrevistes en castellà: malgrat desenrotllar-se sense problemes en aquesta llengua, el fet que tingués accent mallorquí era vist com un perjudici causat per la immersió i, per tant, com un autèntic desastre. Vet aquí doncs el desequilibri quant a ambició de qualitat: mentre que en moltes escoles de zones metropolitanes els mestres senzillament lluiten perquè els seus alumnes parlin en català, amb la destresa i de la manera que sigui, s’espera dels nens catalanoparlants una competència tal que elimini tot rastre de la seva llengua materna.

Però s’obvia un altre element. Les famílies que, amb tot el suport polític, mediàtic i legal que han necessitat, han recorregut durant els darrers 30 anys totes les lleis i decrets educatius fins a arribar a assolir aquest 25%, no viuen a Olot, ni són de la Catalunya interior. Són de zones metropolitanes, i si volen més escola en castellà no és pas per compensar el que no parlin a casa, sinó per convergir-hi. Volen que els seus fills aprenguin en la seva llengua, i no a l’inrevés, i no els expliquis que l’escola ha de servir per corregir els efectes de l’entorn, perquè ningú té per què jutjar el que parlen a casa ni la tele que miren. Si han arribat fins aquí és per fer més castellà ells, no pas els nens d’Olot.