Joan Fuster, el segle del centaure

"Passa, seu i escolta”. En Joan Fuster solia obrir la porta de la seua casa de Sueca (Ribera Baixa) als més joves. No només quan estava sol i ajudava els veïns a fer el treball escolar demanat per les monges, també quan la tenia plena de gom a gom en una de les seues famoses tertúlies amb escriptors, professors, pintors, cantants o polítics. Deixava pas aleshores amb un gest d’irònica complicitat, segons recorden avui alguns d’aquells jóvens, la trajectòria dels quals ha estat marcada pel magisteri humà i intel·lectual de l’autor del Diccionari per a ociosos, nascut ara fa 100 anys i mort en fa 30. Per això, la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster.

Más información

Quan 60 llibres són una sola peça

Toca, per tant, parlar d’un dels intel·lectuals més importants de la segona meitat del segle XX en l’àmbit lingüístic català. Un homenot, en paraules de Josep Pla, que mai va deixar de viure en la casa familiar del carrer Sant Josep; un home que va dedicar la seua vida a la defensa de la seua llengua i cultura i que va lluitar contra allò que va expressar en un dels seus aforismes: “No faces de la teua ignorància un argument”. Un assagista culte, tan incisiu i polèmic com divertit, seguidor de les petjades d’Erasme, Montaigne i Voltaire. Un escriptor esmolat, un professional de l’escriptura —“És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal i són les faltes d’ortografia”, diu en un altra sentència—, un traductor d’Albert Camus, un gran lector dels clàssics de la literatura en català, com Ausiàs March, sense oblidar-se de Federico García Lorca o Pablo Neruda, a més a més d’un gran conversador.

Fuster va ser tan admirat com vilipendiat. Una part de la societat valenciana el va demonitzar com l’epítom del catalanisme des que el 1962 va publicar, en ple franquisme, Nosaltres els valencians (Edicions 62, que ara reeditarà), on defensava que el futur d’una cultura i una llengua minoritzades com la valenciana passava de manera gairebé inexorable per la unitat lingüística i cultural de l’espai que anomenava sense cap mena de prejudici els Països Catalans. Per les seues idees —“Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges”, va escriure—, va ser objecte d’un atemptat amb bombes el 1981 que van destrossar la façana de la seua casa.

Des de 2017, la casa de Fuster, erigida a principis del segle XX, d’amples estances i detalls modernistes, és també un espai cultural i un museu, ampliat amb el cridaner immoble del costat. Salvador Ortells, el seu director, explica les reunions que es feien a la planta baixa, al voltant del que era una mena de cuina que dona al pati, on el conservador pare de l’escriptor, de militància carlina, treballava esculpint talles religioses.

“No faces de la teua ignorància un argument”, deixà escrit en un dels seus famosos aforismes

Unes fotografies de menut i adolescent prefiguren el futur perfil característic de l’escriptor, amb unes celles pronunciades que formen dues v invertides, alt i una mica desmanegat. Les ulleres, el bigotet i una cigarreta entre els dits acabaren d’arredonir una imatge icònica de l’autor d’El descrèdit de la realitat. El logo dissenyat pel valencià Dani Nebot (Premi Nacional de Disseny) per a l’Any Fuster és una síntesi perfecta de tots aquests trets.

Sota els alts sostres de la casa museu, que rep unes 8.000 visites a l’any (bona part d’elles, d’alumnes i joves), una vitrina exhibeix records de la seua infantesa, notes, cartes, el seu carnet de la Falange. “Son pare va arreglar aquesta habitació per a que treballara d’advocat”, comenta Ortells, també comissari adjunt de l’Any Fuster, mentre assenyala les solemnes talles del sostre.

Lector de 22.000 llibres

L’escriptor només va exercir el dret quatre o cinc anys. Li interessaven altres coses, sobretot la literatura, la cultura en general. “Fuster escrivia moltíssim, va fer més de 3.200 articles, uns 60 llibres com a autor únic, feia conferències i atenia compromisos cívics”, comenta Ortells. Era també un lector voraç: prop de 22.000 libres i 15.000 revistes de la seua biblioteca es guarden en la casa museu, alguns a la vista, la gran majoria a l’abast només dels investigadors, a més de nombroses obres d’art regalades. “Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seua manera”, sentencia un dels seus aforismes. L’home, mesura de totes les coses, Combustible per a falles i Literatura catalana contemporània són altres títols destacats de la llarga trajectòria d’aquest lletraferit, “de gran sentit de l’humor, agut, irònic, molt amable i respectuós”, postil·la Francesc Pérez Moragón, comissari de l’Any Fuster, estudiós de l’obra de l’assagista i un d’aquells joves que pelegrinava a la casa de Sueca. Encara avui riu quan evoca els diàlegs punxants entre l’assagista i el seu gran amic, el periodista Vicent Ventura.

Però, es llig Fuster avui? Quina vigència té la seua obra? Pérez Moragón respon: “És estudiat, hi ha moltes tesis, es publiquen estudis... Nosaltres, els valencians i Diccionari per a ociosos no es deixen de vendre. Ell vivia dels articles de premsa, bàsicament. Alguns tenien certa caducitat, però la seua manera de veure la realitat anava més enllà de la immediatesa... També treballa sobre qüestions de la història cultural del País Valencià, però en general escriu de temes universals; sobre el medi ambient, la política internacional, l’amor o l’ús urbà de la bicicleta; detecta els canvis socials. I també opina, és clar, sobre qüestions literàries, sobre Ausiàs March i Jaume Roig, però també sobre Thomas Mann”, enumera. I conclou: “Tenia una gran cultura i una gran perspicàcia. L’interés del lector es manté, com passa amb altres escriptors europeus que transcendeixen. També era un home del seu temps, en el sentit que va viure sota el franquisme. Va tenir molts problemes de censura, sobretot amb Manuel Fraga i el seu cunyat Carlos Robles Piquer”.

Viure a Sueca tenia les seves limitacions. Emigrar a Madrid i Barcelona era prou habitual entre els escriptors i artistes, entre els professionals de la cultura. Ell va ser fidel a la casa familiar, però mantenia una estreta relació amb Catalunya, sobretot a partir que va començar a publicar a La Vanguardia i TeleXprés, després dels problemes que va tenir a Levante, periòdic aleshores del Movimiento. Prova de l’estima que li professaven des del Principat, centre de la indústria editorial, són els pròlegs que li van encomanar per a les obres completes de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit o Josep Pla.

L’interés, sembla, continua. El president català, Pere Aragonés, va visitar la casa museu de Fuster el setembre passat. El propòsit és compartir la major part de les activitats entre els dos territoris i que Catalunya, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, siga una mena d’extensió natural de l’Any Fuster organitzat des de València.

Tot s’ha de concretar encara. Una de les tasques de Moragón i Ortells és coordinar i evitar el solapament de les accions previstes per les distintes institucions, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València o l’Alfons el Magnànim. Es publicaran una nova biografia i altres libres. Aquesta setmana mateix se n’ha presentat un sobre la relació de Fuster amb Sueca, elaborat pels comissaris. La idea és que la gran exposició sobre Fuster s’inaugure cap a novembre (va nàixer el 23 d’aquest mes de 1922) en el centre de València. A finals de febrer es celebrarà a la Universitat de València un simposi internacional sobre Fuster.

“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, diu una sentència de Fuster que parafraseja Antoni Furió, editor de la correspondència de l’escriptor i de l’obra completa (publicades per Tres i Quatre), juntament amb Josep Palacios, hereu de l’assagista.

El també catedràtic d’història medieval destaca la “gran capacitat de seducció i de fascinació de l’escriptor i la seua mirada lúcida, que és molt actual”, abans de fer la seua síntesi analítica del llibre més polític i polèmic de Fuster, Nosaltres, els valencians: “Ell mateix diu que aquest llibre l’hauria d’haver fet un centaure, meitat historiador, meitat sociòleg. El seu camp és el de l’erudició, l’estudi social de la literatura, però no cal oblidar la dimensió política, ja palesa en el fet d’escriure en català i més en la postguerra”, pensa Furió. “Però aquesta dimensió va de la literatura i la cultura a la política, i no a la inversa. Volia incorporar els joves, defugia la literatura jocfloralesca que es feia en valencià, de la barraca i la terreta, mentre la literatura en castellà tenia poetes com Rafael Alberti, García Lorca o Miguel Hernández. Volia modernitzar i deixar enrere els valors tradicionals associats a una cultura impregnada per la ruralitat. Sempre estava pensant la manera com la llengua i la cultura catalanes podrien trobar una normalitat. I troba que eixe futur, o és compartit en els Països Catalans o no existirà, ni tan sols per a Catalunya”.

Alguns consideren que la seua dimensió política i nacionalista va eclipsar el Fuster escriptor. Altres incideixen que no donava la talla si se’l comparava amb Miguel de Unamuno, contra el qual l’assagista de Sueca va escriure un llibre. “Si compares Unanumo amb Kierkegaard, el primer empal·lideix. El problema no és eixe, sinó que si s’afirma que un gran assagista com Fuster no dona la talla, en realitat estàs dient que la literatura i la cultura catalanes no poden donar més que escriptors discrets”. I afegeix Furió, un altre dels joves visitants de la casa de Sueca: “En Fuster no hi ha propostes ideològiques, no és un pensador. Sí que reflexiona, té idees, fa activisme, sempre en favor de la seua llengua i la cultura, però també va escriure en castellà en les col·laboracions en diversos diaris”.

El també historiador i exrector de la Universitat de València Pedro Ruiz va entrar en el debat a principis del XXI amb una visió nova i que vol actualitzar per al proper simposi. “Em continua resultant interessant Nosaltres, els valencians i sorprenent la seua capacitat per adscriure’l en el panorama desolador del anys seixanta. Fuster fa seu inicialment l’enfocament de Jaume Vicens Vives sobre una visió de la Història contraposada a l’ortodòxia, que identificava la història d’Espanya amb la de Castella. Però ell es centra en la singularitat del poble valencià, la seua anomalia, dins del conjunt de parla catalana; és un poble mal·leable, ni carne ni pescado, sense un nacionalisme seriós. Per investigar aquesta anomalia aporta una història social renovadora, que desenvolupa l’historiador Joan Reglà. I són l’escàs desenvolupament industrial i l’absència d’una burgesia les causes d’aquesta suposada anomalia, un paradigma que molts historiadors van fer seu”.

“No obstant això”, continua Torres, “amb els estudis monogràfics del País Valencià que comencen a conrear-se es van produir tres paradoxes” que qüestionen la visió fusteriana. En síntesi: la primera constata que no hi havia un projecte moderat com el que propugnava Vicens Vives a Catalunya, la qual cosa fa que l’ideari de Fuster trobara poc eco fora del circuit de l’esquerra i esdevinguera un nacionalisme estrictament valencià; la segona paradoxa es fa palesa amb el boom en les investigacions als anys setanta i vuitanta que testimonien l’acció d’una burgesia capitalista, no nacionalista, lligada a l’exportació agrícola, que s’ha d’explicar d’altra manera. I la tercera recull el desdoblament de la nova historiografia amb visions més complexes que s’obri pas al marge del nacionalisme.

Demonització blavera

Fuster va escriure que “quan una revolució és impossible corre el risc de convertir-se en el contrari: en una reacció”. El sociòleg i director de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor, recorda perfectament la demonització de Fuster en l’ambient secessionista i blaver que va conèixer de prop quan era jove, un temps “en què el populisme es caracteritzava per un antiintel·lectualisme molt fort, tot just com ara”. I confessa Flor: “Comence a llegir els textos polítics i no em convencen en un principi. Posteriorment, llig coses de literatura, el Diccionari per a ociosos… És sobretot un escriptor, en què la qüestió política no és la més important. Ell no era un líder polític, era fruit del seu moment. Li devem la defensa del valencià com una llengua tan digna com el castellà. Té un perfil molt més polièdric i ric que la seua caricatura. Ell va despertar el meu interés per la sociologia”, explica l’autor de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana(Afers).

Matar Joan Fuster (i altres històries) és el llibre de Francesc Bayarri, que acaba d’incorporar nova informació en la seua segona edició, publicada per Austrohongaresa. El periodista analitza l’atemptat de l’11 de setembre del 1981 a la casa de l’escriptor. “La meua tesi és que els sectors ultres del País Valencià havien de donar una resposta contundent i ràpida a l’estrena de Terra Lliure al territori. La matinada del dia anterior havien posat tres bombes de poca potència, una d’elles a la seu del Govern Civil, on hi havia la residència del governador, José María Fernández del Río, que va causar desperfectes mínims. Com que no tenien identificats a ningú de Terra Lliure, van anar contra el que simbolitzava el catalanisme al País Valencià”.

Goma 2 a la finestra

Bayarri reconstrueix els fets mitjançant els testimonis i els informes que ha pogut consultar: “Fuster estava en sa casa de tertúlia amb Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador [tots dos poetes i professors] sobre les cinc de la matinada. Com a mínim dues persones aparquen el cotxe i van caminant fins a la casa. Una primera bomba de Goma 2 explota en una finestra. Havia d’atraure l’atenció de Fuster cap allí just perquè explotara la segona bomba amb dos quilos de Goma 2, i per saltar tots per l’aire, programada uns minuts després”.

“Fuster va eixir —segueix el relat el periodista—, però no comptaven que estaria acompanyat, i tampoc amb els veïns. Un dels veïns va vore que eixia fum de l’altra finestra i Pérez Montaner va cridar que es ficaren cap a dins de la casa. I això els va salvar. Haguera pogut ser l’atemptat terrorista més mortal del País Valencià en tota la Transició”.

No obstant això, el jutjat de Sueca va qualificar-ho com una falta de danys, “amb contradicció amb la mateixa versió de la Brigada Regional d’Informació, que ho considerava un delicte de terrorisme. El jutge no va fer pràcticament res ni va incorporar aquest informe policial, només els testimonis. Al cap de 30 dies, el cas es va tancar”, postil·la. “Com a mínim es tenia d’haver tractat com un assassinat en grau de frustració, amb intenció política. La policia deixà ben clar que la intenció era matar, no només espantar”, afegeix. El va reivindicar un grup anomenat Falange Negra, en una maniobra de distracció. Bayarri apunta les possibles connexions militars, policials i fins i tot judicials de l’atemptat.

Sobredimensió política

Alguns anys després, la filòloga Carme Gregori-Soldevila va conèixer Fuster quan aquest va assumir la càtedra a la Universitat de València, primer com a alumna seua de doctorat i després com a companys al departament. “Era d’una gran amabilitat i escoltava sempre a tots”, destaca. No hi ha gaires dones expertes en Fuster. “És que a l’assaig hi ha un gran dèficit de dones. No s’ha normalitzat com altres gèneres, com la novel·la, la poesia o el teatre”, assenyala, abans d’incidir en l’interés de la correspondència de Fuster amb dones com Eulàlia Duran, Montserrat Roig o Júlia Blasco.

Gregori considera que “s’ha sobredimensionat la càrrega política de la seua obra; sense renunciar al que va fer pel valencianisme polític, l’últim any de la seua vida, el 1992, que va coincidir amb el 30è aniversari de Nosaltres, els valencians, mostrava certa preocupació perquè se l’identificara tant amb eixe llibre. Crec que es reconeixia més en els assajos deliberatius que segueixen el model de Montaigne, en els dietaris, en el Diccionari per a ociosos, en els seus aforismes. M’interessa molt més el Fuster deliberatiu que el polític, tot i que reconec la seua aportació; els aforismes, que són genials, gamberros, provocadors. I com parla de la condició humana... Tot això continua igual de vigent”, sosté.

Les sentències fusterianes no passen de moda, com demostren els nombrosos reculls que es poden trobar a internet, per exemple. Aforismes com “Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos”; “Les persones felices no tenen memòria”; “El perill atrau perquè altera la rutina”; “Tinc un cos: aprofita’l” o “No tinc més conviccions que les decididament imprescindibles”.