“Hi ha una visceralitat contra Joan Fuster que fa pensar”

Gustau Muñoz (València, 1951), és un actor cultural ben conegut al País Valencià. Editor, traductor i escriptor, ha repartit la seua vida laboral —clausurada feliçment— entre la Institució Alfons el Magnànim i Publicacions de la Universitat de València. Abans fou professor a la Facultat d’Econòmiques. Codirector de la revista L’espill, acaba de publicar el recull de textos Espill d’un temps (Vincle Editorial), fruit d’una etapa singularment prolífica dels últims tres anys, on ha donat a conèixer quatre llibres.

“Ja havia publicat un primer dietari en 2002, titulat explícitament A l’inici del segle, un dietari de reflexions. Però d’ençà que em vaig alliberar de la jornada laboral, el 2016, he tingut temps per a escriure i sobretot per a decantar idees i estructurar-les en forma de llibre. I d’aquí que hagi publicat, en poc temps, Corrents de fons, La vida dels llibres i Elogi del pensament crític, a més d’El vertigen dels dies. Aviat apareixerà una aproximació biogràfica a Emili Gómez Nadal [teòric marxista i valencianista de l’exili], i tinc alguna cosa més en preparació... Quan em diuen que potser és massa, responc que tinc algunes coses a dir i que no tinc tota la vida per davant...”.

Espill d’un temps aplega textos molt diferents. Un és Intimitat i literatura. Muñoz s’hi manifesta completament en desacord amb una famosa frase de Gabriel Ferrater sobre Josep Pla: “La seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”. No importa la biografia per ajudar a entendre un creador? “De cap manera, la biografia és important —remarca—. Les biografies són fonamentals per a entendre autors, obres i èpoques, tot i que convé atendre les crítiques a la moda biogràfica que va fer per exemple Leo Löwenthal fa ja molts anys. Però, en fi, les biografies ben construïdes són molt interessants. El que ja no trobe tan interessant és furgar en la vida íntima d’aquells escriptors que no n’han volgut fer exhibició, que no n’han fet matèria literària. I la frase de Ferrater la trobe absurda”.

“He sobreviscut a una Transició agitada i decebedora i a vint anys de PP al País Valencià, que volgué ser anorreador”

Abundant en la dialèctica entre l’autor i la seua obra, en l’apartat Abecedari de contemporanis Muñoz només hi traça retrats dels coetanis que li interessen: admet que per a realitzar-ne l’inventari s’ha basat en la “sintonia” que hi ha pogut establir. Tot cànon, doncs, al final acaba sent víctima d’una inevitable subjectivitat? S’agafa el seu temps per a contestar... “Bé —conclou—, depèn del moment i la circumstància. La subjectivitat és inevitable quan tries temes i personatges. Aquí volia deixar constància de persones molt valuoses que m’he trobat en el camí, limitar-me als contemporanis que més he conegut i amb els que he sintonitzat. Altres casos, no tan agradables de tractar, no em venia de gust recordar-los. No tinc cap interès a fer un memorial de greuges de tipus personal, tot i que de matèria no en faltaria, precisament...”.

Les referències a autors contemporanis no estan fora de lloc. En Lugares fuera de sitio, Sergio del Molino reputa Joan Fuster d’etnicista a propòsit de les seues opinions sobre la identitat de les comarques castellanoparlants del País Valencià. A partir d’aquesta dada, Muñoz anota que “escometre Fuster s’ha convertit en el veritable esport d’una certa intel·lectualitat espanyola”. La posteritat està sent ingrata amb l’autor d’El descrèdit de la realitat? “Això de Sergio del Molino és marginal, tot i que simptomàtic. Pitjor és el cas d’un historiador competent com Álvarez Junco o d’altres... En general, la posteritat està sent benigna amb Fuster: estan en curs d’edició les obres completes i la correspondència, abunden els estudis sobre la seua obra, es reedita. No ha deixat d’estar present en el debat d’idees i en el polític. Ara, el 2022, serà el centenari del seu naixement i això es tornarà a comprovar. El que dic és que el marc mental tan estret d’una certa intel·lectualitat carpetovetònica no l’entén i si l’entén el rebutja, amb una visceralitat que fa pensar. D’altra banda, sobretot l’ignoren”.

A Espill d’un temps hi ha paraules molt elogioses per a l’hispanista Gerald Brenan (de qui aquest entrevistador va editar Pensaments en una estació seca quan dirigia la col·lecció Grans Idees de l’editorial 3i4). “Aquest aplec d’aforismes ha de ser llegit i rellegit: Brenan va captivar la imaginació de molts lectors amb un llibre meravellós com Al sud de Granada i amb la decisió, tan romàntica, d’anar-se’n a viure a un poble perdut amb uns dos mil llibres que volia llegir, i que no havia pogut llegir perquè la guerra el va privar d’una educació formal i ordenada. Hi va descobrir una mena de paradís en un entorn natural de bellesa salvatge. El contrast entre Bloomsbury i Yegen, entre Londres i Las Alpujarras, és molt evocador. Però Brenan, a més, té pensaments brillants, punts de vista molt originals. Els seus aforismes o càpsules reflexives valen molt la pena, com també la seua obra de crítica literària i autobiogràfica”.

Una de les cites preliminars del llibre és una frase de l’escriptor Armand Obiols, “He sobreviscut, que ja és molt”. A què ha sobreviscut Muñoz? “He sobreviscut al franquisme i a les acaballes de la dictadura, a una Transició agitada i decebedora, i després a vint anys de govern del PP al País Valencià que volgué ser, i va ser en part, anorreador. I he sobreviscut també als ensurts de la vida en general, tot i que soc ben conscient que, en termes generals, ha estat generosa en el meu cas. Ni punt de comparació amb el terrabastall —la desfeta de Catalunya i de la República, la Segona Guerra Mundial a la França ocupada— que hagué de suportar un personatge tan interessant, tan fascinant, com el mateix Armand Obiols...”.