Txema Salvans, antropòleg de l’oci al costat del mar

El fotògraf Txema Salvans (Barcelona, 1971) fa 15 anys que treballa a la costa mediterrània, des de Barcelona fins a Algesires, però en cap de les seves imatges es veu el mar, perquè a ell el que li interessa és el que passa fora de l’aigua, a la mateixa sorra o uns quants metres terra endins. Per això instal·la la seva càmera d’esquena a l’aigua per captar imatges de les persones que decideixen passar el seu temps lliure a la costa en escenaris surrealistes i grotescos. Des d’una cimentera fins a una petroquímica, passant per una piscina encaixonada entre parets de maons, castells inflables enmig de descampats, bigarrats apartaments en noves ciutats de vacances sorgides allà on fa poc el límit entre la terra i el mar era verge i estructures de formigó al costat d’una base de submarins de l’exèrcit.

Salvans actua amb la seva càmera com un antropòleg de camp mirant de captar comportaments socials vinculats amb el lleure; ja sigui al Garraf, Oropesa de Mar, Torrevella, Cartagena, Pulpí, Algesires o Gibraltar. Aquest extens treball, realitzat entre l’any 2005 i el 2020 i recorrent uns 150.000 quilòmetres, condensat en 49 fotografies sota el nom de Perfect day, es pot veure a Foto Colectania de Barcelona des d’aquest dimarts fins al 21 de novembre.

“No ensenyar el mar és clau per ampliar la sensació d’estranyesa i desolació”, explica Salvans. I ho aconsegueix, perquè no es pot entendre que la parella de joves que es besen amorosament a la platja hagi decidit passar aquells moments de plaer en un racó tan inhòspit com una refineria de petroli de Gibraltar-San Roque amb les seves amenaçadores xemeneies. Produeix tanta desolació com el fet de veure una dona que pren el sol al terrat d’un edifici al costat d’un bloc en construcció on la grua transporta per sobre de la relaxada dona una enorme estructura. “La nostra existència s’emmarca entre un esdeveniment altament improbable, que és néixer, i un altre esdeveniment inevitable, que és la mort. En aquest sentit, cada segon de vida és un Perfect day”, comenta el fotògraf, “pessimista” confés que creu que “la pregunta no és si l’espècie humana sobreviurà, que sembla clar que sí, sinó en quines condicions”.

Ho diu al costat d’aquesta fotografia de la dona amenaçada que va fer després d’entrar a la impremta el llibre amb aquest material publicat el maig del 2020 per la prestigiosa editorial Mack. Titulat també Perfect day, es va esgotar ràpidament. “Per això és una molt bona oportunitat visitar l’exposició”, assegura Pepe Font de Mora, director de Foto Colectania, durant la presentació de la mostra realitzada amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell.

Per Salvans l’important en les seves fotografies “és el context”, aquests “escenaris distòpics del Mediterrani espanyol on les persones han decidit passar el seu temps lliure”. Però en tots els seus treballs hi ha algun ésser humà, “per donar-hi una dimensió tràgica. Em sento com un dramaturg”, assegura. Salvans sol col·locar la seva càmera analògica de gran format, instal·lada en un trípode sobre la furgoneta per tenir una perspectiva superior de l’escena, d’acord amb l’estètica que persegueix. “La paradoxa d’aquesta manera de treballar és que com més complexa és la litúrgia que acompanya l’acte fotogràfic més visible soc, però més desapercebut passo”, assegura.

Deu ser per això que a la majoria de les persones no els demana permís per fotografiar-les. Amb referència a la parella de la foto que es besa assegura: “Jo ja era allà quan ells hi van arribar. Era evident que estava treballant i a ells no els molestava la meva presència, així que els vaig fotografiar sense demanar-los permís. Si els hagués demanat permís no hauria fet la foto que volia fer, sinó la que el fotografiat proposa, que és diferent”. I afegeix: “Tampoc ningú no m’ha dit que no el fotografiï, si percep que li faig fotos.”

“Vaig començar a treballar en aquest projecte de l’oci d’una manera intuïtiva, i a poc a poc vaig anar veient que el tema era l’oci i el Mediterrani, més concretament, com la gent passa el seu temps lliure, perquè crec que dona molta informació de com és la nostra societat”, explica Salvans.

I veient aquestes sèquies amb aigües tèrboles on un noi pesca, les plataformes de ciment que amaga la naturalesa arrasada on les famílies decideixen passar un dia al costat del mar o la gespa artificial on es col·loquen les gandules, donen com a resultat una societat que ha normalitzat el fet de trobar plaer en llocs degradats i, d’entrada, inhòspits.

“Les meves fotos es poden veure de manera individual, en la sèrie completa i en diàleg amb altres sèries mateixes. Com si fos un autor”. De fet, aquestes imatges les va fer al mateix temps que una altra de les seves sèries: Waiting game, el seu dur testimoni sobre la prostitució, en la qual no posa l’èmfasi en l’actitud o en el llenguatge del cos, sinó en la sensació d’espera com a part del drama d’aquestes dones. I sí, sí que s’assemblen.