Santuari del Far: Tradició des de les altures

"Aquí dalt, les tempestes poden fer una mica de por”. Carme Serrallonga, de 61 anys, en fa 45 que treballa al Santuari del Far, bar, restaurant i fonda, a dalt de tot d'un cingle de 1.123 metres d'altura a Susqueda. Sap del que parla. Un llampec va destrossar el santuari a mitjans del segle passat i una descàrrega elèctrica va obligar fa tres anys a tancar l'hostal i la restauració perquè es va cremar la cuina. “La meva mare, que treballava aquí, es va quedar sense feina quan l'establiment va quedar deshabilitat pel primer llampec”, explica, “i nosaltres vam haver de tancar durant 15 dies per fer una cuina nova”.

Contra vent, pluja i llampecs, el Far manté la seva essència rústica i tradicional. Els peus de porc omplen el plat i les galtesse serveixen de dues en dues. Aquí es ve a gaudir. I a contemplar un paisatge únic que s'estén des de Montserrat fins a les illes Medes. A la nit, el menú s'ha mantingut gairebé inalterable al llarg dels anys. Ningú pregunta l'oferta perquè és coneguda de sobres, tot i que té una àmplia proposta culinària. Sopa o verdura de primer i costelles de xai, botifarra o truita de segon. Benvinguts al passat.

Per tot això, qui hi va una primera vegada sempre torna. “La gent és molt fidel al Far. Pot passar molt temps entre una visita i l'altra, però sempre acaben tornant”, diu la Carme, que no s'atreveix a explicar-ne els motius. Aquest any espera tornar a rebre un grup de cinc parelles que celebra Cap d’Any al Far des de 1980, tot i que el 2020 no va poder pujar-hi per la covid. “Després de tant temps s'estableix una relació afectiva que traspassa la del client habitual”, destaca la treballadora.

El Ricard, de 77 anys, és el més gran d'aquest grup veterà. Explica que troba a faltar passejar pel mirador, sentir el fred de desembre i mantenir viu el foc de la xemeneia. “Aquí ens hem fet vells”, il·lustra. “Vam començar a pujar quan érem joves perquè és un lloc encantador, té unes vistes precioses, el tracte és molt agradable i el menjar és molt bo. I allà seguirem”. Aquest any, diu, els fills de totes les parelles han creat un grup de WhatsApp per fixar una data i tornar a pujar després de més d'una dècada sense veure's, des que van deixar de celebrar el Cap d’Any amb el grup de gent gran. “LA Carme té raó. Al Far sempre vols tornar. Mira ara els nostres fills”.

La vida al Far va canviar quan van asfaltar a finals dels 70 l'única pista que arriba fins al cim. Va passar de rebre gairebé exclusivament els amants del muntanyisme a una afluència massiva. “Abans només venia la gent que estimava molt la muntanya”, recorda la Gemma Aulet, de 64 anys, filla de la parella que va assumir la gestió de l'establiment el 1970 després de la rehabilitació del santuari, al costat del mossèn Josep Isern, designat pel bisbat de Vic per dinamitzar el santuari. “El meu pare ho deia sovint: ‘els que tenen manies fan mitja volta abans d'arribar perquè el camí és dolent”, afegeix la Gemma.

Amb la millora de les comunicacions, la distància entre Barcelona i el Far es va escurçar. El que no va canviar va ser el sisè sentit del servei. “Als de la capital se'ls veu venir de lluny”, diu la Gemma entre rialles. La Carme hi coincideix, encara que no sap concretar el perquè: “No ho sé, simplement notem quan s'apropen. També passa amb els estrangers”. I, per no ferir sensibilitats, la Gemma li dona la volta al tema: “Quan vaig a Barcelona també noten que soc de poble, eh?” En tot aquest temps han vist gent de tota mena. “Des de gent perduda per la muntanya fins a algun client que se sorprèn que tinguem lavabos”, relata la Carme amb to divertit. El Ricard recorda un casament que va coincidir amb una gran nevada i que va acabar amb els convidats morts de fred sense poder tornar a casa perquè la carretera va acabar tallada. El pitjor record, tanmateix, és el cas d'un pare que va tirar el 2008 la seva filla pel barranc i després es va llançar al buit. “Va ser terrible”, recorda la Carme.

L'arribada de la Carme i la Gemma al Far va ser diferent. “La meva família vivia a Rupit abans de traslladar-nos al Far”, apunta la Gemma, “i, ho vulguis o no, arribar a un lloc nou on no hi ha més cases, es nota.” Per a la Carme, en canvi, viure al Far va ser descobrir un nou món. “Vaig créixer en una masia aïllada, amb poc contacte social, i aquí veia molta gent, hi havia molt vaivé de persones”, recorda.

Les anades i vingudes es mantenen inalterables gairebé mig segle després per ciclistes, excursionistes i turistes, sempre a la recerca de la tradició, fins i tot malgrat la covid. I els llampecs.