Els intel·lectuals i el procés

Fa pocs dies Lluís Bassets publicava en aquest diari un article en què, glossant la tesi del llibre de Julien Benda La traïció dels intel·lectuals (original francès, Grasset, 1927; traducció catalana, Bromera, 1995), comentava la deixadesa general de la classe intel·lectual del país davant l’olla de cols, atzucac, can Garlanda i poti-poti en què s’ha convertit la política catalana, i no per culpa de la ciutadania, sinó de la classe dirigent que l’ha portat fins en aquest punt. Si tothom sabés quines coses han estat dites, o escridassades, en les interminables i estèrils conversacions entre Junts i ERC les darreres setmanes, no caldria ni tan sols cap veu autoritzada, de lletres o de ciències, que posés el crit al cel: la posarien directament bona part de les persones que, als últims anys, han confiat en uns polítics i han cregut que portaven el país per un camí de prosperitat i benanança.

Però el problema resideix en un altre lloc: a diferència de quan Benda va escriure la seva obra, ara no es pot dir que hi hagi intel·lectuals, ni aquí ni arreu, capaços de reconduir l’opinió pública cap a una senda de racionalitat, realisme i sensatesa. Això és com dir que la situació enverinada en què ens trobem pot durar un temps indefinit, com ho són sempre els temps que anuncien l’última Revelació (o Apocalipsi), la Redempció, o l’arribada del Messies segons l’Antic Testament. “L’any que ve, a Jerusalem”, van dir els hebreus durant quasi vint segles, després de l’últim embat dels romans, el 135 dC. A Catalunya ja podem començar a dir cosa semblant: “L’any que ve, independents”. I esperar.

Qui són, els intel·lectuals del país, avui, que puguin comparar-se, no per les seves idees, sinó per la seva autoritat, a un Eugeni d’Ors, un Joan Maragall, un Pompeu Fabra, o un Carles Riba? Simplement, no existeixen. I, si existeixen, no se’ls pot demanar cap comesa ni cap responsabilitat. D’una banda, hi ha opinadors que són de la corda del procés, i que tenen obertes totes les portes, en especial als programes d’opinió de TV3, i, encara més, al d’en Xavier Graset, gran professional. D’altra banda hi ha opinadors amb idees contràries, que no tenen ni més ni menys autoritat que els primers, però que no són convidats al mitjà, avui màxim promotor, divulgador i mantenidor de les idees dels independentistes. D’aquests segons n’hi ha una colla que hi eren convidats però ja no hi van, perquè sempre es trobaven no solament en minoria, sinó humiliats: pels companys de taula i pels televidents, tots de la mateixa estofa. Els altres catalans no miren mai TV3 perquè estan fastiguejats de la miroia contínua que ofereixen els rectors i estimuladors de tot aquest procés, suïcida en bona mesura.

Què poden fer els homes i dones que no combreguen amb el que està passant i que, endemés, tenen arguments molt sòlids per mirar d’il·lustrar una ciutadania (no “un poble”, que és una entitat indeterminada), per aclarir, només aclarir les coses? Quasi res. I quedi clar que som de l’opinió que ja no queda gairebé enlloc gent capaç de sacsejar (més senzillament: il·luminar) l’opinió pública, que avui es fa i es desfà com plastilina, delícia dels infants i els innocents.

Benda enyorava aquells anys en què, arran de l’afer Dreyfus, es va aixecar a França una clamadissa contra aquell militar, o a favor seu i de revisar la injustícia de què va ser víctima. Zola va fer-ho d’una manera molt valenta en una carta al president de la República, J’accuse (1898), a la portada del diari L’Aurore, i només va aconseguir que jutgessin per segona vegada Dreyfus, per tornar-lo a condemnar. Després el van mig rehabilitar, però el seu cursus honorum no va progressar mai més.

Pel que fa a les èpoques moderna i contemporània, ens hauríem de remuntar als temps de Diderot i de Voltaire, o al de Herder i Goethe, o el de Swift i d’Alexander Pope, per trobar intel·lectuals les opinions dels quals van servir per transformar les societats en què vivien. Baudelaire i Flaubert, en canvi, enemics aferrissats del Segon Imperi francès, no van poder fer res per eliminar, o assuaujar, l’estupidesa i hipocresia dels seus conciutadans. I, tirant avant, ni Chamberlain ni Rosenberg, ideòlegs del nazisme, van ser llegits per ningú; tampoc Sartre i Foucault no van poder fer res arran dels fets del maig de 1968, enfilats en un bidó a la fàbrica Renault-Billancourt, per convertir en realitat política els anhels dels estudiants revolucionaris.

No hi ha res a fer, i no ho diem amb nostàlgia: la melancolia és més aviat el sentiment que xopa la massa social que es va creure les falòrnies identitàries i secessionistes de Pujol, Mas, Puigdemont, Cuixart, Sánchez i tota una colla: han fet que Catalunya no tingui ara ni cap ni centener, i cap veu singular (les altres formen sempre una pluralitat visible, però amorfa) no podrà fer-hi res de res. A aquests, als intel·lectuals que voldrien que la política es fes amb lògica i raó, i no amb sentiments o espectacles enlluernadors, només els queda la mateixa esperança que als altres, però a la inversa: “L’any que ve, racionalistes”.