Un desert a la Jonquera

“Entrée/entrada”, es llegeix a la majoria de comerços que hi ha a banda i banda de la principal avinguda del Pertús, un dels barris més peculiars de la Jonquera (Alt Empordà). L'asfalt és francès, i la vorera, on hi ha els negocis, espanyola. “Ja veus com estem, ni un client”, lamenta el treballador de l'única perfumeria que continua oberta. Als carrers, habitualment esquitxats de turistes adeptes a la roba de marca falsificada, no hi ha gairebé ningú. El més cridaner és un grupet d'homes, controlant l'entorn, que hi ha al costat dels pocs establiments que continuen funcionant: els estancs. La sensació és de solitud i abandonament.

La Jonquera, un municipi de 3.233 habitants, és conegut pels seus macrosupermercats, els estancs, els restaurants de bufet lliure, els camions que pugen i baixen, el seu outlet i també pels clubs de prostitució. Un lloc peculiar, com tota frontera, on les barreres no existeixen en el dia a dia, i la majoria de negocis estan retolats en francès i en català. La pandèmia, i el bloqueig que ha suposat amb França, ha enfonsat l'economia local. “La mobilitat transfronterera té un caràcter natural i quotidià”, explica la regidora Lluïsa Macías, responsable de la promoció econòmica, que ara s'ha vist truncada. L'Ajuntament –i totes les comarques frontereres catalanes– demanen a França i Espanya que apliquin “una mirada diferent”, i permetin els desplaçaments de fins a 30 quilòmetres a banda i banda.

La filera de carros del supermercat de color vermell s'acumula a la porta del supermercat del Gran Jonquera Outlet, sense que ningú els utilitzi. Es tracta d'un dels establiments estrelles del municipi, amb més de mig centenar de botigues de marques conegudes, ara buides. Als passadissos de terra blanc, amb prestatgeries plenes de menjar, s'hi veuen alguns treballadors o algun client aïllat. Només està oberta 1 de les 15 caixes. “I així, cada dia”, lamenta la jove, amb un lleuger accent francès, que espera de braços plegats el següent client.

“La majoria de negocis depenen del client francès. És una infraestructura dirigida a ells”, explica Isabel Vera, portaveu de l'associació de comerciants del centre del poble, que representa mig centenar d'empresaris. A la seva perruqueria, ha passat de tenir una trentena de persones diàries a tres o quatre. “Ara ens queda només la clientela local”, explica, cosa que l'ha obligat a aplicar un ERTO al 70% del seu personal. Durant la conversa, la perruqueria està buida i la seva treballadora, asseguda a la porta, al sol.

“Això fins i tot fa por”, es resigna l'empleat d'una gasolinera del municipi. Els llocs per proveir-se i els macroaparcaments per a camions són altres dels elements característics del lloc. El trànsit internacional de mercaderies no ha parat, i els vehicles pesants continuen circulant amunt i avall, de rotonda en rotonda, al llarg de la Nacional II, que queda a l'esquena del nucli urbà. En un d'aquests polígons hi havia el Paradise, que va obrir a so de bombo i platerets el 2010 amb la publicitat de ser el bordell més gran d'Europa. De camí es divisa una dona exercint la prostitució al carrer, però sembla l'única, com si elles també s'haguessin esfumat.

“Entre impostos i hòsties, un milió vuit-cents i escaig que tenia al banc ja han volat”, es queixa el propietari del macrobordell Paradise, José Moreno. Fa 13 mesos que està tancat, amb 79 treballadors en un ERTO, i assegura que encara deu 400.000 euros. “No puc ni pagar la llum. Tinc propietats i coses, però no tinc manera de pagar”, reitera. La seva clientela també és francesa, però a Espanya els prostíbuls estan tancats per la pandèmia. “Tinc el permís per a unes quantes habitacions d'hostal, però no vull complicar-me la vida. Es tanca i es tanca”, afirma.

L'Ajuntament encara no sap quants negocis han abaixat la persiana per sempre i quants ho han fet de manera temporal. Perfumeries, restaurants, botigues de roba, d'electrònica, perruqueries, supermercats... “Hi ha establiments a la Jonquera on el 99% del client és francès, i es veuen obligats a tancar perquè no poden subsistir”, explica la regidora Macías. D'altres segueixen al peu del canó, “vivint al dia” i sense poder pensar més enllà, com és el cas de Vera. “Hi ha cansament, malestar i una enorme incertesa sobre el futur que vindrà”, resumeix Macías. Les esperances estan posades en la campanya d'estiu. “Si l'estiu no funciona, la majoria ens veurem abocats a tancar”, augura Vera.

L'enduriment del confinament a França ha limitat encara més la mobilitat a la zona les últimes setmanes, segons expliquen els locals. Un divendres a les dues del migdia l'activitat a la frontera del Pertús és gairebé nul·la. Un policia atura de manera rutinària una furgoneta carregada de gent, repassa els papers, obre el maleter i els deixa passar. Pels carrers secundaris del Pertús es veuen alguns nois passant l'estona i botigues de roba amb les persianes apujades però els llums apagats, on no queda clar si es pot comprar. Tres joves accedeixen a un grow shop de la banda espanyola. “Quina col·loca més?”, li pregunten a l'empleat sobre les llavors. El negoci resisteix com un oasi al desert.