El fotògraf que va retratar la Guerra Civil i va amagar les imatges perquè no veiessin la llum

A les grans imatges d'Agustí Centelles i Robert Capa sobre la Guerra Civil s'hi sumen, des de fa tot just tres anys, una tercera C: la d'Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), autor de milers de fotografies del conflicte. Lluny de l'èpica d'aquells, les imatges de Campañà se centren en la vida a la rereguarda i suposen una nova aportació al patrimoni fotogràfic espanyol.

Tres dècades després de la seva mort, un dels seus nets va trobar al garatge de casa seva, a punt vendre's el 2018, dues caixes vermelles. A l'interior, a més de plaques de vidre i altres negatius, hi havia unes 1.200 còpies, ampliades en 13 per 18. Estaven enganxades en uns cartrons amb peu de foto que van permetre identificar més de 5.000 negatius guardats en una altra caixa que Campañà havia demanat als seus fills que no toquessin mai. El fotògraf, republicà, catalanista i catòlic (sempre portava una imatge de la Mare de Déu del Carmen a la butxaca), les havia amagat, dolgut per l'ús propagandístic i repressor que li havien donat les autoritats franquistes. Van servir de prova de delictes dels vençuts contra el nou règim. De nou, com va passar amb les maletes de Centelles i Capa, una caixa guardada amb zel documentava part del nostre passat més recent.

Campañà tampoc era un desconegut abans del 2018. D'ell es coneixien unes 200 imatges que s'havien publicat en diaris i revistes. El mateix any de la seva mort, La Caixa li va dedicar una mostra en la qual, de les 90 fotos exposades, només n'hi havia tres sobre la Guerra Civil: la resta retia compte del seu ampli treball sobre curses automobilístiques, partits de futbol i dies de festa, els seus temes preferits. Ara i fins al 18 de juliol, l'exposició La guerra infinita. Antoni Campañà. La tensió de la mirada. 1906-1989 reuneix al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per primera vegada 367 fotografies, moltes de les quals no havien estat mai positivades, i material documental que repassen la trajectòria d'aquest fotògraf total que va captar els dos bàndols, però també va saber adaptar-se a la normalitat que va portar la fi de la guerra.

Aquesta primera retrospectiva, comissariada per Arnau González i Vilalta, Plàcid García-Planas i el net que va descobrir les imatges, Toni Monné, presenta Campañà com un home orquestra de la fotografia: artista, fotoperiodista, expert en revelat, gestor de diverses botigues, agent de la marca Leica, corresponsal de l'edició espanyola de la revista Galería i difusor de la teoria fotogràfica en articles i llibres. Malgrat el seu extens i valorat treball, Campañà ha quedat fora dels llibres d'història.

Amb la seva Leica va captar els milicians, com la jove i somrient anarquista, que sosté enmig de la Rambla una bandera de la CNT. És una imatge icònica de la guerra, després que el sindicat la difongués, però fins al 2019 no va ser atribuïda a Campañà, perquè ningú el considerava un fotògraf de la Guerra Civil. Va captar els refugiats que van arribar d'Andalusia a Barcelona el 1937, com una mare malaguenya retratada amb el seu fill que recorda la mítica imatge de Dorothea Lange del crac del 1929 i que un diari de Praga va situar a l'escenari de la Guernica bombardejada.

També té imatges dels devastadors efectes dels bombardejos a Barcelona, les cues per anar a buscar menjar i els menjadors socials, el multitudinari enterrament de Durruti, el macabre espectacle de les mòmies de les monges exposades a les entrades dels temples com a efecte del saqueig iconoclasta dels anarquistes, i retrats de llibertaris tan cridaners que els mateixos anarquistes en van fer postals.

Campañà va crear imatges en les quals no va amagar les vergonyoses protestes de dones per falta d'aliments davant de la Pedrera, seu de la Conselleria d'Avituallament de la Generalitat; ni l'enorme violència, reflectida en els primers cadàvers o fins i tot en els cavalls dessagnant-se enmig de la plaça de Catalunya. “En algunes es nota que Campañà se sent incòmode davant del que retrata i, més enllà de fotografiar cadàvers, prefereix mostrar la vida quotidiana, el patiment de la gent i com s'adapta a les circumstàncies”, explica el seu net, Toni Monné, que manté que al seu avi, “de tarannà rialler i dinàmic”, la guerra “el va traumatitzar per sempre; i això va fer que amagués el material, no en parlés i no el volgués explotar econòmicament”.

Campañà va fotografiar els dos bàndols, sense estar compromès amb cap d'ells. Si el 1936 va captar els anarquistes anant cap al Front d'Aragó per la Diagonal, el 1939 també va immortalitzar la retirada de l'exèrcit republicà i les desfilades triomfals de les tropes vencedores franquistes per la mateixa avinguda. Tot amb els contrapicats que tant li agradaven, com va fer amb la seva famosa miliciana.

Al final de la guerra, Campañà va emprendre el camí de l'exili, però a Vic va decidir tornar i lliurar-se a la caserna del Bruc. Allà hi havia l'enginyer Ortiz Echagüe, gran fotògraf pictoralista amb el qual havia col·laborat en els seus inicis. Així va poder esquivar qualsevol represàlia i continuar treballant, tornant als mateixos escenaris d'abans de la guerra.

En una de les seves imatges de febrer del 1939, dies després de l'ocupació de Barcelona per les tropes del general Yagüe, és una jove falangista qui a la Rambla intenta col·locar una insígnia a un jove vestit que l'accepta amb un somriure. Campañà va continuar exercint de fotoperiodista malgrat que se li va denegar la inscripció al Registre Oficial de Periodistes. El 1944, després de la publicació del llibre El alzamiento, la revolución y el terror en Barcelona, de F. Lacruz, amb fotografies seves, va decidir amagar tot aquest material, condemnant-lo a l'oblit. “Campañà podria haver estat Agustí Centelles abans d'Agustí Centelles, però no va voler ser el referent gràfic de la Guerra Civil”, explica Arnau González.

Malgrat tot, va continuar amb èxit fent fotos de la nova Espanya, mostrant la industrialització del país representada per Seat, després de l'encàrrec del seu director, una altra vegada Ortiz Echagüe, que va fer publicitat amb les seves imatges de la fàbrica i els cotxes. Va aconseguir ser un gran fotògraf esportiu. Entre el 1954 i el 1957 va seguir la construcció del Camp Nou i, juntament amb Joan Andreu Puig, va fundar el segell CYP, el primer a produir massivament postals turístiques en color.

Coincidint amb l'exposició, el MNAC ha ingressat, després de la donació de la família, 62 bromolis de l'etapa pictoralista. Es tracta d'una tècnica que va perfeccionar el 1933 durant un curs que va fer en el seu viatge de noces a Baviera (Alemanya), en el qual es va impregnar de la nova visió de Ródtxenko i l'estètica centreeuropea. Són imatges, inquietants i vaporoses, amb les quals Campañà va aconseguir ser un dels fotògrafs artístics espanyols més difosos i premiats internacionalment.

Així va passar amb dues de les seves imatges més conegudes: Tracció de sang (adquirida per la Generalitat el 1994) i Espantaocells, totes dues del 1933, en les quals uneix la seva passió per la bellesa d'un món rural i agrari a punt d'esvair-se i els seus enquadraments atrevits i línies de composició en vertiginoses diagonals influïdes pels corrents estètics de la Nova Visión alemanya i el constructivisme soviètic. Són els mateixos enquadraments que va mantenir a les seves fotos de la guerra, en les quals sempre buscava el seu costat artístic. En Campañà, l'estètica va prevaler per sobre del relat narratiu explícit, fins i tot de la crueltat de la guerra.