El pallasso mostra la ferida

Els museus, com la literatura, tenen les seves edats. L'edat teocràtica va precedir l'aristocràtica i la democràtica; després va arribar la seriocòmica, amb el bufó com a protagonista inusitat de l'invent del cub blanc. Va durar poques dècades perquè de seguida va irrompre la caòtica –la dels museus com castells i tobogans inflables– i la seva rèplica que ara emergeix com un iceberg rebolcat: l'edat catastròfica. Així, la seqüència històrica comença –encara que no sempre segueix un estricte ordre cronològic– amb els reposadors vaticans i acaba amb Leonardo, Van Gogh, Cézanne i Picasso com els artistes més importants que podrem arribar a conèixer, però la seva cura ja no pot ser assumida per un poder institucional central.

En l'edat nostra del desastre, amb molts museus en fallida i oferint el seu patrimoni, l'autoritat estètica no està en l'acadèmia ni en la crítica, sinó en els llicenciats vidriera, risibles subjectes que ens continuen “commovent” amb la seva vigorosa resistència a envellir, ja que les seves obres mantenen aquest objectiu –pràctic– d'alliberar les persones de les moralitats del poder (l'Església) i de les immoralitats del capital. Fa 50 anys, Marcel Broodthaers va crear el llibre d'artista Musée d'Art Moderne – à vendre pour cause de faillite, última secció del seu museu per capítols que va presentar a la Kunsthalle de Düsseldorf i després a la Documenta 5 (1972). De tal absurda i premonitòria taxonomia es podria dir allò que Picasso li va contestar a un oficial nazi quan davant una fotografia del Guernica li va preguntar si ho havia fet ell: “No, el van fer vostès”. Sona a acudit malenconiós (els pallassos també ploren) que una obra d'art conceptual –o surrealista, o neodadà, o simplement belga, tant és– acabi sent més realista que un quadre d'Antonio López. El museu es va vendre, és clar, al costat d'uns lingots d'or d'un quilo amb marca de seca de M. B. La crítica institucional tanca euclidianament el seu cercle amb l'obra d'un poeta treballant com a artista visual i la seva conversió en director de museu, el pallasso situat en la dicotomia entre institució disciplinària i element integral de la cultura il·lustrada que ha de defensar-se de les forces de la indústria cultural.

Más información

Beuys ‘torna’ a Cadaqués

Art de mar i muntanya

El 2021, amb els museus en faillite, hem de tornar a les “lliçons” del bufó allunyat del circ que representa aquesta “saviesa” tan apetitosa per al sistema que representen Koons, Hirst, Weiwei o Abramovic, per citar-ne alguns, que depèn de l'únic coneixement que han pogut obtenir: saber gaudir dels seus límits com a artistes i explotar-los fins al cinisme.

Es compleixen cent anys del naixement de Joseph Beuys a la renana Krefeld, la ciutat de seda (va ser pionera en el comerç sostenible amb la Xina) i avui hem d'admetre que les seves bufonades continuen sent tan preclares com la d'aquell musée vendu. Un programa de 30 exposicions per ciutats europees i asiàtiques, entre elles la que es va inaugurar ahir a La Virreina de Barcelona, abordarà les seves múltiples facetes com a professor i artífex de l'estètica de la memòria (“de les ruïnes”, com va voler el seu amic Heinrich Böll): “L'art és tot el que un individu pot fer per impedir la destrucció del món, és una substància nutritiva, el veritable capital humà. Si haguéssim estat 2.000 anys sense ell, ja no tindríem cervell”, solia dir.

Beuys va ser un obstinat i irònic pedagog de l'acció directa amb una obra trossejada i en procés. Eren llambordes per fer caure les barreres entre l'art i l'antiart (el 1964 va fer la recomanació d'elevar cinc centímetres el mur de Berlín per “millorar l'harmonia, ja que una Alemanya dividida és més proporcionada”). La seva estètica més coneguda, la de les vitrines en assemblage i les grans instal·lacions amb trineus, seu i feltre, s'oposa rotundament a la seva obra primerenca que s'exhibeix a Intuition, en el decorós Kurhaus Museum de Kleve, mostrant el pas d'un tradicionalista sensible a escultor social i visionari ecologista. La programada al Kaiser Wilhelm Museum de Krefeld confronta el seu treball amb el de Duchamp i el fenomen comparatiu que va del no dir de l'equívoca El silenci de Marcel Duchamp està sobrevalorat (i ja va dir Ángel González que el silenci sempre s'exagera) a la persuasió permanent a través de la parla com a material plàstic que va practicar durant els seus anys com professor a Düsseldorf i en la Free International University (FIU).

“L'art és tot el que un individu pot fer per impedir la destrucció del món, és el capital humà”, solia dir

Poc més es pot afegir a la seductora figura de Beuys. Va ser el vers solt de l'internacionalisme de Fluxus (va repudiar els nacionalismes llegendaris i per això va defensar la independència d'Euskadi). No per això és menys recomanable la mostra a La Virreina, a partir dels fons de l'Arxiu Lafuente de Santander. Precisament per la seva connexió amb l'actualitat, doncs en ella estan totes les lliçons del saltimbanqui desencisat i mordaç que “mostra la ferida” (traducció de Zeige deine Wunde, el títol d'un environment de 1976), un calc del Hans Schnier d’Opinions d'un pallasso, que expressa el seu compromís amb una Alemanya encara no reposada de la guerra que sagna entre la runa.

Tres àmbits s'articulen entorn dels seus treballs a les Documenta on va participar: Pedagogia radical (1972), Democràcia directa (1977) i Plàstica social (1982). Val la pena dedicar temps a veure les pel·lícules, convenientment traduïdes, on es veu l'adoctrinador de llebres amb les seves “bromes de carnaval”, sense la seva tradicional gorra (una alumna aconsegueix treure-li i posar-li un de bufó) o en una taula de debat al costat de Max Bill, suant i fumant grollerament davant d'una sala plena de gent, dissertant sobre la provocació en l'art. Però en realitat el seu discurs és el d'un polític, el líder que els partits d'esquerra encara estan buscant. Qui no vegi la seva obra a La Virreina desconeix que encara hi ha un futur per a la humanitat.