Triomfalisme amb maquillatge estadístic

Quan Manuel Fraga Iribarne era ministre d’Informació i Turisme de la dictadura, cap als seixanta, li va preguntar al capità de la Guàrdia Civil del lloc de la Jonquera com anaven aquell any les entrades de visitants, a la qual cosa el comandament va contestar: “Aquest any, senyor ministre, un 10% per sota de l’any passat”, i Fraga va replicar: “Voldrà dir un 10% més. Si ho sabré jo, que soc ministre!” A partir d’aquell dia la benemèrita institució va deixar de comptabilitzar turistes, segons l’anècdota explicada per un alt càrrec de Turisme al periodista Xavier Vidal-Folch.

Algunes cacicades pròpies de les dictadures també sobreviuen en democràcia. Són tics propis del poder, que afecten alguns alts càrrecs quan, en interès de preservar la seva poltrona, proven tant sí com no d’evitar que la maleïda realitat els espatlli un bon titular. L’avantatge és que ara existeix la possibilitat de fiscalització política de la qual manquen els règims totalitaris. Però mai falten personatges orwel·lians amb pretensions d’articular, dins d’un ordre, els ministeris de la Veritat, de l’Amor o de l’Abundància.

El setembre de l’any passat, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat va fer un exercici de funambulisme que il·lustra àmpliament la frase de Disraeli que hi ha mentides, grans mentides i estadístiques. Després de la brillant gestió en les residències geriàtriques durant la pandèmia de la covid –que va acabar sent traspassada al Departament de Salut–, Treball va redactar un informe sobre la prestació de la Renda Garantida de Ciutadania el 2019. De la lectura de l’estudi, el ciutadà infereix que és al millor dels mons, ja que la taxa de cobertura a “llars amb dificultats econòmiques” és ni més ni menys que del 167,28% . La xifra s’obté de dividir les llars que el 2019 es van beneficiar de la prestació o els seus complements a pensions no contributives per l’estimació d’aquells que s’acollirien a la mesura. Després l’estudi compara les dades de les llars (no persones) que estan en situació de pobresa severa amb els que han accedit a la prestació per concloure que la taxa de cobertura és del 54,2%.

Tanmateix, en un informe exhaustiu elaborat per Sixte Garganté, professor de Dret del Treball i Protecció Social de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la comissió promotora de la llei de la RGC, s’exposa que el setembre del 2020 la cobertura de la Renda Garantida i complements arribava únicament al 32% (141.097 ciutadans) dels 440.440 que viuen a Catalunya en privació material severa. Sobre el milió i mig de ciutadans en risc de pobresa, aquesta prestació es queda en un modest 9,36% .

El paradoxal d’aquesta dutxa de realitat és que el professor Garganté utilitza dades de la mateixa Generalitat, en concret de l’Institut d’estadística de Catalunya (Idescat), que el Departament de Treball no fa servir per al seu informe sobre el seu particular món feliç. L’administració dinàmica, sensible i flexible de la Generalitat tampoc no surt ben parada en comparació amb altres autonomies. Per cada mil habitants i referent a aquesta prestació o similars, Catalunya, amb un 14,07%, està per darrere no ja de les privilegiades Navarra (54,28%) o el País Basc (50,42%), sinó també d’Astúries (34,04%), Aragó (23,89%) o Extremadura (18,86%).

El desplegament triomfalista de xifres sobre l’aplicació el 2019 d’aquesta iniciativa legislativa popular (ILP) a Catalunya –que va ser aprovada sense vots en contra pel Parlament en 2017– contrasta, doncs, amb la visió dels promotors de l’ILP. A més, van ser aquests els que van fer arribar el polèmic informe de Treball als grups parlamentaris el 23 de desembre de l’any passat, ja que, encara que datat el setembre del 2020, havia d’estar traspaperat per algun despatx. Diosdado Toledano, en representació de la comissió que va impulsar la llei, el 25 de gener passat va remetre una carta a les formacions amb representació a la Cambra sol·licitant la realització d’una auditoria independent sobre la gestió de la prestació. La crisi generada per la pandèmia fa témer que el 2020 les situacions límit de pobresa i exclusió social s’hagin incrementat.

La Generalitat està obligada a avaluar anualment l’aplicació de la llei de l’RGC. Es tracta que reti comptes amb criteris realistes, ja que els afectats són la baula més feble de la societat. Però alguns estan més preocupats per maquillar xifres i mantenir les seves poltrones sanes i estàlvies.