Com arribar a les mines del Rei Salomó

El meu propòsit per a aquest any és tocar el dos tan bon punt ens deixin a buscar les mines del Rei Salomó, el llegendari lloc a l'Àfrica més ignota immortalitzat per la cèlebre novel·la de H. Rider Haggard, fita de la literatura d'aventures. Semblarà un objectiu només a l'abast dels més audaços, Allan Quatermain -el caçador protagonista- o el que millor li ha donat vida a la gran pantalla, Stewart Granger (de la versió amb Richard Chamberlain millor oblidar-ho tot excepte Sharon Stone). Però jo tinc un puntàs al meu favor: el mapa.

Efectivament, per circumstàncies que ara explicaré posseeixo el mapa que condueix a les mítiques mines d’on el savi Salomó va extreure grans riqueses. Salomó, tercer rei d'Israel i de Judà i que va fer allò tan savi d'amenaçar de partir el nen, no em cau gaire bé. Prefereixo el seu pare, David, gran instrumentista, a qui li agradava ballar, va començar des de baix i va perdre la xaveta amb Betsabé. Però no es pot negar que Salomó sabia com viure i fer temples i la seva opulència es va fer proverbial, per no parlar de la reina de Saba, que va acudir al reclam de la seva saviesa i en va tornar embarassada, i que també era opulenta, com va donar fe a la seva manera Gina Lollobrigida a Solomon & Sheba. El rei, diuen les Escriptures, va importar nombrosos béns com or, plata, ivori, fustes de qualitat, substàncies aromàtiques i mones (la veritat, com a producte de luxe sembla millor un Rolex que una mona), i va explotar mines en llocs llunyans com Ofir i Tarsis, que ningú no sap del cert on eren.

Les mines del Rei Salomó, les que surten a la novel·la de Ridder Haggard i que són les de més pedigrí, no només pel llibre i les pel·lícules, sinó perquè la riquesa que atresoren inclou or, diamants i l'ivori de milers d'ullals d'elefant -dels quals es va fer sens dubte el fastuós tron de Salomó que es descriu a la Bíblia (1 Reis, 10:18-21)-, són a l'Àfrica, continent que l'escriptor, que havia intimat amb els zulús, coneixia bé. Les mines pròpiament dites fa temps que no funcionen, però tots aquests béns estan emmagatzemats en un misteriós recinte dins d'una enorme cova plena de meravelles i molts ensurts. L'accés a aquesta cambra del tresor de Salomó, amb elaborades portes de fusta pintada, està protegit d'una manera que ni les trampes del temple del greal d’Indiana Jones i l'última croada. Per arribar-hi (i convertir-se en la persona més rica del món) cal enfrontar innombrables perills i passar-ne de tots colors.

I tenir un mapa.

I jo el tinc. Del 1590, està dibuixat amb sang sobre un tros de tela de lli esquinçada i només mostra unes quantes indicacions topogràfiques (entre aquestes el riu Kalukawe, el desert de les 40 llegües i les muntanyes animosament denominades “els pits de Seba”), però que són suficients, si hi poses valor, per trobar les mines. El mapa, i la sang, pertanyen a Dom José da Silvestra, un explorador portuguès que va arribar fins allà, encara que després a la tornada va patir un seriós contratemps, vaja, que va morir. El mapa, conservat pel seu fidel esclau, va ser lliurat a la família de l'aventurer, que el va conservar durant generacions fins que un descendent amb ganes de veure món i fer-se ric, José Silvestre, el va utilitzar. Desgraciadament la seva expedició també va fracassar i l'home va tornar fet un parrac per morir pràcticament en braços d'Allan Quatermain, que així es va assabentar de tot el tema.

A la novel·la, Quatermain afirma que ell té el mapa, i de fet arriba a les mines (espero que sent la novel·la de 1885 i existint almenys cinc adaptacions cinematogràfiques, inclosa una minisèrie amb Patrick Swayze, no estigui fent espòiler). Però potser va ser una còpia. El mapa que posseeixo jo i que repasso cada dia, per anar ambientant-me de cara que passi la pandèmia, té totes les aparences de ser l'autèntic si exceptuem una noteta al peu que diu “facsímil” i en la qual no hi raons per fixar-se. Conec almenys l'existència d'un altre mapa, que és el que va comprar en una parada a Jerusalem Tahir Shah, l'autor d’In search of King Solomon Mines (John Murray, 2002), un dels llibres de viatges més divertits i entretinguts que he llegit. Shah, col·leccionista d'una miscel·lània d'objectes dubtosos que inclou una mandíbula de peresós amazònic, una espasa de botxí sudanès i un bumerang comprat al Marroc que suposadament va pertànyer a Jim Morrison, el va adquirir, el mapa, en una parada a Jerusalem i va pagar-ne 600 xéquels, uns 115 euros. Pot semblar poc per al mapa d'unes mines amb abundants riqueses, però una pasta quan t'assabentes que en tornar a passar l'escriptor per la botiga (Ali Baba Tourist Emporium), el sagaç amo ja n'exhibia un altre.

Shah no competeix amb nosaltres, amb Quatermain i amb mi, ja que considera que les mines del rei Salomó no són on marca el mapa i que s’han de buscar (i a això dedica el seu llibre) a Etiòpia, i així de passada pots trobar la perduda Arca de l'Aliança i tens el lot complet. Segons Shah, Rider Haggarth es va deixar fascinar pel descobriment de les ruïnes del Gran Zimbàbue el 1870 i la quimera victoriana que aquest era el regne d'Ofir de la Bíblia, i per això va situar les seves mines de Salomó en una regió inexplorada al sud de l'Àfrica. Amb gran equanimitat, el film de Hollywood de 1950 amb Stewart Granger i Deborah Kerr, transcorre a Kènia. Recentment s'ha tractat d'ubicar les mines en territori dels edomites (no confondre amb els sodomites).

El meu mapa el vaig trobar a Lisboa, cosa que li dona una pàtina d'autenticitat, i a diferència del de Shah no em va costar ni un duro, ja que el vaig sostreure. No em fa vergonya confessar-ho perquè va ser fa anys i haurà prescrit i si alguna cosa perdonarà Déu en la seva infinita misericòrdia és robar un mapa del tresor.

Jim Hawkins també va pispar el seu del bagul de Billy Bones. El cas és que em trobava a la capital portuguesa de viatge amb uns amics que només pensaven a trepitjar el Barri Alt bevent-s'ho tot quan em vaig ficar a la llibreria Da Costa i em vaig posar a regirar llibres vells. Entre les pàgines d'una d'antiga (i caríssima) edició de Les mines del Rei Salomó vaig trobar el mapa. Prometent-me que quan trobés el tresor tornaria per comprar el llibre (el detall m'honra) i mentre els meus camarades Evelio P. i Josemari R., que havien confós la llibreria amb una licoreria, distreien el dependent, em vaig posar el mapa a la butxaca.

A la nit el vaig desplegar tremolant d'emoció. Allà hi era tot. Els pits de Gina, uh, Seba, el kraal real, la carretera de Salomó, Leu, el pou, els ídols, i la boca de la cova del tresor. I la llarga anotació al peu, també en portuguès: “...estou mourrendo de fome, com meus proprios oihos vé os diamantes guardados nas cámaras do thesouro de Salomao, mas nada poderia levar, e apenas a minha vida...". I tradueixo el final: “Allà queden les riqueses per a qui segueixi el mapa”. En fi, que només s’ha d’esperar que acabi el confinament municipal, proveir-se, muntar una expedició (amb prou rifles), travessar el terrible desert, bregar amb un elefant furiós, ascendir el pit esquerre de Seba fins a trobar el pas sota el cim amb forma de mugró (Silvestra dixit), endinsar-se a Kukuanalàndia, enfrontar-se als ferotges llancers kukuanas -cosins ferotges dels Matabele- del rei Twala, el Borni, el Negre, el Terrible; a la malvada encisadora Gagool, arribar a les muntanyes de les Tres Bruixes i al Gran Forat, passar davant dels Silenciosos -les tres grans estàtues d'estranys déus de l'Antic Testament-, descendir a la gran cova, entrar al Vestíbul de la Mort i saludar els cabdills petrificats; i finalment: accedir a la cambra del tresor de Salomó. Vaja, està fet.

Com acompanyants portaré els mateixos Evelio i Josemari, com Quatermain va portar Sir Henry Curtis i el capità John Good (a la novel·la, a diferència de les pel·lícules, no hi van dones, que en el safari la fan grossa vegeu Mogambo). També farà falta portar un camuflat aspirant al tron kukuana com Umbopa/ Ignosi, ja veurem d'on el trec. Potser Jordi Serrallonga, que coneix el terreny i és alt. El pla està llest, el camí traçat. I només em queda afegir que anirem a través de tot el que ens llancin fins al final, dolç o amarg, i que si hem de rebre alguns cops al cap no serà sense que hàgim disparat alguns trets abans, ja que estem acostumats a afrontar perills i no girarem cua, de cap manera. I ara, just for luck, you know, voto per anar al bar (quan obrin), estendre el mapa sobre la barra, i brindar per tot això.